Una vegada més la voràgine informativa ha passat per damunt d’una notícia, l’ha espremuda fins no poder més i, sense ni tan sols saber-ne el desenllaç, l’ha escopida sense arribar al fons de l’assumpte, sinó quedant-se en el que és morbós i superficial. Parle del cas de l’assassinat del xiquet Mateo, d’11 anys, perpetrat per un veí de 18 en la localitat toledana de Mocejón. No entraré en els detalls perquè ja s’ha parlat massa quan, potser, ni tan sols donava per a més que per a un parell de blocs informatius.
Segurament. Però a l’estiu ja sabem que qualsevol succés amb tints dramàtics pot donar per omplir hores i hores d’eixos magazins “tot terreny” matinals, a què poc importa la vida del xiquet i molt el que és sucós del cas.
En aquest cas va haver-hi un component afegit al qual ens hem d’anar acostumant per desgràcia. Cada vegada que hi ha un assassinat, una violació o un robatori, l’extrema dreta (la digital i la institucional) eixirà ràpidament a generar faules sobre la nacionalitat de qui ha perpetrat un fet o un altre. Ho vam veure en el cas abans esmentat. No havien passat ni unes poques hores quan van començar a circular informacions que l’assassí era magrebí. No sols van ser comptes anònims, sinó que el mediocre eurodiputat el nom del qual no vull recordar, o alguns dirigents locals de VOX es van fer ressò de la notícia falsa i la van difondre.
És molt més fàcil difondre la mentida perquè en poden traure rèdit polític. Perquè saben que encara que es descobrisca la veritat en poques hores ells ja han sembrat el dubte
Ells saben perfectament que no hi havia res contrastat darrere. En la seua posició, segurament, els és suficient amb alçar un telèfon i fer dues trucades per saber què hi ha de veritat i quant de fals en el que estan llegint en xarxes socials. Però és molt més fàcil difondre la mentida perquè en poden traure rèdit polític. Perquè saben que encara que es descobrisca la veritat en poques hores ells ja han sembrat el dubte, alguns pensaran que el detingut és un boc expiatori i que el Govern està darrere per a ocultar la realitat, perquè existeix un pla per a substituir la població blanca europea per migrants africans. El gran reemplaçament el criden. Sona absurd? En alguns caps tot això és real. Cal saber contra qui ens enfrontem. I ara podrà eixir la Fiscalia, imputar possibles delictes d’odi, que igualment els compensa pagar una multa per a continuar sent màrtirs i dir que volen silenciar-los. Aquesta gent sempre guanya.
Una altra part important d’aquest fenomen davant les informacions de successos és com reaccionem des de l’esquerra i les seues relatives faules. No és normal que quan succeeix una cosa així estiguem pendents i quasi posant espelmes i resant perquè l’assassí (o lladre o violador) siga blanquet i nascut a Espanya i, si pot ser, amb diverses generacions de familiars espanyols. No pot ser que sentim alleujament quan ens diuen que l’assassí de Mateo era un xaval de nacionalitat espanyola i que, pràcticament, ens llancem a les xarxes socials a celebrar-lo i a ficar-nos amb l’opositor ideològic com si això li restara gravetat a l’assumpte. És clar que en aquest moment tan urgent d’ascens de l’extrema dreta i de discurs antiimmigració pot provocar una sensació d’assossec, però si és el nostre únic consol, estarem entrant en el seu parany i algun dia ens atraparà.
Incidim en què no hi ha major barrera que l’econòmica, molt més gran que la idiomàtica i la cultural. La resta és lletra morta i partits polítics que creixen a través de la por
Perquè és molt possible que passe que el pròxim cop siga una persona migrant o racialitzada qui perpetre un assassinat. Perquè pocs dies després un jove algerià en un poble valencià va tindre un brot psicòtic, va pujar a una catenària del tren i va tallar la circulació durant hores. Però podria haver-li donat per posar-se violent contra altres persones, i què fem? Ens cau l’argument que és blanc i espanyol de soca-rel. Perquè per desgràcia la violència masclista és un fenomen internacional i cada any també hi ha assassinats de dones a les mans de les seues parelles que són migrants. Encara que no són una majoria com diu l’extrema dreta, succeeix. I no podem excusar-nos en què són pocs perquè és un argument de merda.
El discurs antiracista no ha de sostindre’s en què són uns éssers de llum i que els malvats són els espanyols perquè és fals. Bàsicament hem de parlar de drets humans, no és tan difícil. La majoria de delinqüència comuna ve de la pobresa i de l’aïllament i de la marginació, i ací és on hem d’incidir. Un cas aïllat d’un brot psicòtic no pot ser un argument antiimmigració, però tampoc ha de suposar-nos a l’esquerra un alleujament i un motiu de contraatac quan l’assassí és blanc. Perquè en algun moment no ho serà i el castell de naips es derrocarà. No podem permetre’ns ser tan mediocres com ells perquè sempre tindran una resposta i els resultarà vàlida. Parlem per als qui dubten, per als qui es creuen a mig fer les seues mentides, per als qui encara són rescatables.
Els migrants són persones i han de ser tractades com a tal. Amb les seues bondats i les seues penúries. Jutgem cada cas pels seus actes i no per la seua procedència. No és tan difícil. I incidim en què no hi ha major barrera que l’econòmica, molt més gran que la idiomàtica i la cultural. La resta és lletra morta, hores de programes en magazins finançats per grans corporacions i partits polítics que creixen a través de la por. No siguem com ells.
