Queda clar que el futbol i la política són elements indivisibles i això té diferents derivades en les seves juntes directives, les seves aficions, la massa social, les seves tradicions, la seva composició institucional o els mitjans de comunicació, que tampoc no en són aliens. En els darrers anys, hem estat testimonis de diferents moments en què aquesta vinculació s’ha fet més que evident: les crítiques del porter de la selecció espanyola Unai Simón als seus contrincants francesos pel posicionament d’aquests últims contra la líder ultradretana Marine Le Pen i les proclames racistes d’aquesta; les crítiques d’una part de la premsa a l’entrenador Pep Guardiola per lluir el llaç groc en solidaritat amb les empresonades a causa del procés independentista; la defensa del també entrenador Xavi Hernàndez del règim autoritari qatarià o la puntada de peu que va propinar el jugador marsellès Éric Cantona a un hooligan feixista de l’equip londinenc Crystal Palace, són només alguns dels testimonis vius d’aquesta relació intrínseca.
El llibre 12 partits de futbol i 1 història del món (Símbol Editorial), de Stefano Bizzotto, va un pas més enllà i n’analitza les vinculacions geopolítiques i com, sovint, el futbol ha estat peça clau d’alguns dels esdeveniments més importants de la nostra història recent. El treball en qüestió analitza dotze partits de futbol masculí (onze del segle XX i un afegit del segle XXI) des d’una perspectiva molt personal, que recull els testimonis dels protagonistes en alguns casos i d’historiadors i periodistes en d’altres, depenent de si l’autor va viure els fets o no de primera mà.
Bizzotto, comentarista i periodista forjat a mitjans com Alto Adige, la Gazzetta dello Sport i la RAI, relata en petites històries separades com el futbol s’ha anat situant estratègicament enmig dels moments més importants dels diversos moments històrics. Comença fent tota una declaració d’intencions que posa la “gallina de piel”, que diria Johann Cruyff: “Hi ha futbol i futbol. Hi ha partits i partits. (…) Amb tot, pot passar que fins i tot el més anònim dels partits s’entrecreui amb la Història, escrita amb majúscula, que canviï el destí d’una persona, d’una comunitat, d’una nació. Potser sense que, qui el juga, no en sàpiga res.” Abans, un magnífic pròleg del periodista esportiu Toni Padilla que ens acosta encara més el sentit del llibre, amb referències a Manuel Vázquez Montalbán i a fets de rellevància, com la xiulada de la Marxa reial al camp de les Corts abans d’un Barça-Júpiter l’any 1925. S’agraeix el context i s’agraeix la mirada d’un dels que més en saben d’això de la pilota a casa nostra.
Malgrat que el llibre té una mirada eurocèntrica, també deixa espai per l’anàlisi de la guerra de les 100 hores entre El Salvador i Hondures, el Xile repressiu de Pinochet i l’Àfrica als anys setanta que es movia entre els dictadors i el neocolonialisme
Després, l’àrbitre xiula l’inici i no és innocent la tria del primer partit: el que van jugar soldats britànics i alemanys a les trinxeres del front occidental prop de la ciutat flamenca de Ieper. Un relat dur, però també commovedor sobre com soldats enviats a matar, sovint contra la seva voluntat, van trobar la seva particular treva interna un dia de Nadal. Continua amb una història curiosa a Wembley que va fer evitar una tragèdia humana de grans dimensions; una negativa a sortir al camp per part d’una estrella austríaca amb la selecció de l’Alemanya nazi; i un gol fallat de l’Inter de Milà contra el Torino l’any 1949 que conduiria, de rebot, a un fatídic accident que va acabar amb els somnis i les esperances d’un dels millors equips italians de l’època. És interessant també com els membres de la Federació Espanyola de Futbol i el ministre d’Esports del règim feixista espanyol miren de reüll l’URSS i com veten que la selecció espanyola pugui arribar a enfrontar-s’hi, mentre emissaris del Reial Madrid intenten fitxar alguns dels seus jugadors en reservats de celebracions.
Malgrat que el llibre té una mirada profundament eurocèntrica, també deixa espai per l’anàlisi de tres capítols que aborden la guerra de les 100 hores entre El Salvador i Hondures (amb un relat fet a partir d’un reportatge de Ryszard Kapuściński), el Xile repressiu de Pinochet i l’Àfrica als anys setanta que es movia entre la descolonització, els dictadors i el neocolonialisme. El final de Iugoslàvia i l’inici de la Guerra dels Balcans entre amenaces de mort a futbolistes i cos tècnic (“Si sortiu al camp, esteu acabats”) ensenyen una altra cara d’una guerra molts cops explicada i que va tenir les seves derivades també en l’àmbit esportiu. L’epíleg, una demanda de l’editor, vol endinsar-se en el segle XXI explicant els atemptats de París del 13 i 14 de novembre de 2015, on els atacants van estar a punt de cometre també una massacre dins l’estadi de Saint-Denis on s’estava jugant un partit entre França i Alemanya.
Ponedelnik, Sindelar, Lorenzi, Boban, Caszely, Pipo Rodríguez… són alguns dels noms propis que apareixen entre les pàgines, molts de desconeguts per al gran públic, tot i la seva transcendència. Entre tots aquests homes, una dona: la salvadorenya Amelia Bolaños, la primera víctima del conflicte armat entre Hondures i El Salvador, que va decidir llevar-se la vida després de la derrota del seu equip perquè, segons diuen les cròniques de l’època, “no va poder suportar la humiliació”. Amb més perspectiva, sabrem que Bolaños segurament va fer-ho afectada per l’establiment d’una reforma agrària que afectava els camperols immigrants salvadorencs que s’havien establert a Hondures i que pretenia afavorir una minoria d’empresaris i terratinents, enmig d’un clima de tensió xenòfoba.
Entre molts homes, trobem al llibre una dona, la salvadorenya Amelia Bolaños, primera víctima del conflicte armat entre Hondures i El Salvador, que va decidir llevar-se la vida després de la derrota del seu equip de futbol perquè, segons les cròniques, “no va poder suportar la humiliació”
Amb una especial lucidesa i amb una comprensió del món de qui sempre ha mirat el món de manera integral i complexa, Bizzotto elabora un relat documental que interessarà aquelles persones que es vinculen amb el futbol de manera crítica, però també foranes en la matèria que sentin curiositat per entendre millor la importància de l’esport en general com a motor (positiu o negatiu) en la nostra història recent. El llibre, fet amb cura, ben documentat i amb una prosa àgil i directa, situa clarament l’ambient i les sensacions del context concret, deixant de banda temes accessoris i centrant-se en la tesi de l’autor: que l’esport és rellevant políticament i que de nosaltres depèn com s’utilitza i des de quina visió l’abordem.
S’ha considerat sempre que el futbol va ser instaurat en la societat anglesa victoriana del segle XIX, a través d’un procés de normativització i d’institucionalització que ha arribat fins als nostres dies. La seva popularitat, però, ve lligada a la revolució industrial amb la qual nombrosos equips catalans, però també anglesos, espanyols, alemanys, italians, mexicans o argentins van forjar la seva identitat i els seus colors a partir dels seus entorns fabrils, tal com relata Miguel Ángel Álvarez Areces en el seu treball Futbol y revolución industrial: fabricando una pasión (CICCEES, 2013). Cap on va el futbol modern? Segurament cap a un model més global marcat per la influència dels petrodòlars, el creixement del consum massiu, l’ús indiscriminat de la tecnologia i l’omnipresència de la publicitat. I això no és innocent. Per encarar tots aquests reptes cal revisar la història i el nostre passat més immediat, i Bizzotto fa una proposta que excel·leix per la seva visió transversal d’un futbol que sempre s’ha situat com a element clau. Perquè és clar que pot ser tan sols un joc, però, tanmateix, projecta el món més enllà de l’estadi.
