La realitat veneçolana és un mar de complexitats i contradiccions. La nació caribenya és un dels principals blancs dels Estats Units, que manté un estricte setge de sancions econòmiques que han agreujat la crisi al país i l’onada migratòria. Des de l’arribada d’Hugo Chávez al govern, l’agressió no ha cessat, adoptant múltiples formes: cops d’estat, aturades patronals, violència als carrers, intents de magnicidi, guerra econòmica i psicològica, sancions, etc.
Totes aquestes agressions han pogut ser esquivades gràcies a un esforç que articula l’organització conscient del poble, el compromís de la Força Armada Nacional Bolivariana i la solidesa d’un projecte que s’alimenta d’un acumulat històric de lluites. Tanmateix, el cost de l’agressió no ha estat menor, i la resposta del govern ha obert debats i controvèrsies.
L’estabilització es reflecteix en els indicadors macroeconòmics, però el preu a pagar han estat concessions creixents al capital privat, tant nacional com estranger, així com una creixent desigualtat i precarietat social
El govern veneçolà, encapçalat per Nicolás Maduro, ha adoptat un enfocament ortodox i liberal per revertir la crisi econòmica i contrarestar-ne els efectes. Veneçuela ha registrat quatre anys consecutius de creixement modest del PIB, i la inflació s’ha desaccelerat. L’estabilització es reflecteix en els indicadors macroeconòmics, però el preu a pagar han estat concessions creixents al capital privat, tant nacional com estranger, així com una creixent desigualtat i precarietat social.
Malgrat les dificultats, existeix un poble en resistència que, per mitjà del principi de la democràcia participativa i protagònica, continua apostant per la construcció del poder popular per sostenir l’horitzó socialista que va plantejar Hugo Chávez. Però aquesta realitat és invisibilitzada pels grans mitjans per ocultar el “mal exemple” d’un poble que s’organitza davant la crisi construint noves relacions socials.
La comuna veneçolana
Entre les formes d’organització popular que participen en l’escenari polític veneçolà destaca el paper que juguen els consells comunals i les comunes. El projecte comunal va començar el 2006 amb l’organització de Consells Comunals durant la presidència d’Hugo Chávez. El Consell Comunal és una forma de participació i organització popular que opera dins d’un àmbit territorial delimitat i està sostingut per una Assemblea de Ciutadans i Ciutadanes. Per mitjà d’aquest, el poble pot intervenir en la transformació del seu entorn social, identificant necessitats i organitzant-se per atendre-les. Aquesta iniciativa va ser decididament impulsada per Chávez, que va promoure mecanismes de seguretat jurídica i transferència de recursos.
Un cop consolidada aquesta iniciativa, la mateixa dinàmica social va provocar la integració de diversos Consells Comunals en una instància superior: la comuna. La comuna amplia l’exercici de l’autogovern a un territori més extens, amb la participació de representants delegats de cada consell comunal que la conformen. A més, la comuna permet configurar un sistema econòmic propi, amb mitjans de producció de propietat comunal, articulant diverses formes econòmiques del territori: producció familiar, cooperatives, organitzacions camperoles, etc.
Encara que la crisi va afectar profundament el projecte comunal, provocant una desmobilització important, dificultats en el seu sistema econòmic i fins i tot la desaparició d’algunes comunes, actualment s’està vivint un moment de reactivació i reorganització
La comuna va permetre concebre el poder popular més enllà de l’àmbit local, amb una ruta d’agregació en instàncies superiors (ciutats, federacions i confederacions comunals) fins a constituir-se com un sistema capaç d’intervenir en els assumptes polítics a escala nacional.
Encara que la crisi va afectar profundament el projecte comunal, provocant una desmobilització important, dificultats en el seu sistema econòmic i fins i tot la desaparició d’algunes comunes, actualment es viu un moment de reactivació i reorganització. Contra tot pronòstic, el poble organitzat es va negar a rendir-se.
Segons xifres oficials, actualment hi ha prop de 50.000 consells comunals i més de 3.500 comunes a tot el país que agrupen centenars de milers de famílies en una aposta per construir una forma de vida diferent de la que imposa la lògica capitalista.
Consultes Nacionals Populars
A partir de l’any 2024, el govern nacional va impulsar la política de les Consultes Nacionals Populars, un mecanisme per transferir recursos cap a les comunitats per resoldre problemes urgents.
En més de 5.000 circuits comunals se celebren assemblees per definir fins a set projectes prioritaris. Després, els i les residents majors de quinze anys són cridats a votar, i la iniciativa amb més suport rep 10.000 dòlars de finançament. La comunitat organitzada és responsable de l’execució i rendició de comptes del projecte.
En les tres consultes ja elaborades (abril 2024, agost 2024 i gener 2025), la gran majoria dels projectes guanyadors s’han centrat en la reparació d’infraestructures (escoles, centres de salut, etc.) o serveis bàsics, principalment el subministrament d’aigua.
El repte per a les comunes és utilitzar les consultes com a catalitzador per expandir la seva capacitat d’acció i fomentar l’exercici assembleari
Les consultes han generat un nou impuls i reactivació en sectors de base, oferint un camí concret i resultats a curt termini. Aquesta política ha suposat també un avenç en termes de suport econòmic al poder popular, després d’anys en què, a causa de la crisi i el bloqueig, aquest havia disminuït a nivells mínims.
El repte per a les comunes és fer servir les consultes com a catalitzador per expandir la seva capacitat d’acció i fomentar l’exercici assembleari i la legitimitat a les comunitats. En cas contrari, existeix el risc d’hipotecar l’autonomia sota una lògica de resolució esporàdica de problemes subordinada a l’agenda governamental.
Economia a les comunes
L’organització té el repte de desenvolupar una economia comunal en una conjuntura de precarietat i liberalització. Els desafiaments van des d’aconseguir que els mitjans de producció comunals siguin sostenibles fins a generar una articulació econòmica efectiva entre comunes i permet la generació d’excedents per sostenir l’exercici de l’autogovern.
Una de les grans dificultats ha estat assumir el control de més baules de la cadena productiva. D’una banda, hi ha comunes rurals amb producció primària en diversos sectors (carn, làctics, blat de moro, hortalisses, etc.), però sense capacitat de processament o distribució, cosa que les deixa a mercè dels actors oligopòlics.
Persisteixen experiències comunals que han aconseguit avançar i produir de manera sostinguda, amb exemples prometedors com la producció agroecològica, empreses gestionades per dones comuneres, plantes recicladores, magatzems de distribució i botigues comunals
D’altra banda, hi ha comunes urbanes, més orientades cap a la comercialització o els serveis. Tanmateix, sense connexions directes amb la producció primària, és difícil escapar d’una competència en condicions adverses.
No obstant això, persisteixen experiències comunals que han aconseguit avançar i produir de manera sostinguda, amb exemples prometedors com la producció agroecològica, empreses gestionades per dones comuneres, plantes recicladores, magatzems de distribució i botigues comunals.
En resum, el moviment comuner veneçolà afronta múltiples obstacles, des de la consolidació econòmica fins a l’autonomia política. Però, fins i tot en les circumstàncies més adverses, ha demostrat capacitat de reinvenció, organització i resistència.
