Quan agaf un avió em poden passar diverses coses. Una de les pitjors són les turbulències i em cag a damunt perquè hi ha un moment en què acab sucumbint a la idea que moriré enmig del bassiot que separa les meves dues ciutats (encara que sàpiga que les turbulències són absolutament normals). L’altra cosa que em pot passar és encara pitjor: compartir vol amb gent que no calla ni davall l’aigua. Aquesta vegada eren tot d’aficionats d’un equip de futbol que jugava a Son Moix aquest cap de setmana i em vaig passar tot el camí escoltant als dos al·lots que duia darrere. El tema era la seva admiració per l’Imperi Romà perquè (sic) aquella gent anava amb sandàlies, dormien al ras encara que plogués, s’alimentaven de farinetes de civada i, a damunt, conquerien llocs, bro. La situació era tan inquietant que no podia ni dormir, ni llegir, ni concentrar-me en res que no fos la conversa.
L’únic moment de desconnexió va ser quan vàrem travessar la flassada de niguls que tapaven l’illa i vaig veure un verd que feia estona que no veia. Vaig pensar que era l’efecte de les clarianes que s’anaven obrint a mesura que anàvem fent el descens i que per això el verd era tan aclaparador. Quarterades verdes davall els meus peus (i piscines blaves, per què no dir-ho). Però no era un efecte, perquè quan unes hores després conduïa per la carretera que va d’Algaida a Sencelles, el verd continuava allà, no havia fuit. Com si el verd fos un foc de dia que encengués Mallorca. I el primer que em va venir al cap, en lloc de pensar que guapa que és ca nostra, va ser: la calma abans de la tempesta. I no perquè hagués de ploure.
No està tot perdut i perquè jo visqui a la Península no només hi ha gent que s’ha hagut de quedar o ha hagut de tornar a Mallorca, sinó que s’hi ha quedat o hi ha tornat a fer les coses que a mi m’agradaria fer
Aquestes setmanes he pogut llegir o sentir dir coses com: “Les aerolínies programen per aquest estiu prop de 48 milions de seients a vols amb origen o destinació a les Illes Balears. A Son Sant Joan ofereixen més de 33 milions de places entre abril i octubre, un 6,4% més que l’any passat”; “És un missatge que he volgut deixar molt clar: que Mallorca no és una destinació massificada, que Mallorca no és una destinació saturada i que Mallorca no és una destinació col·lapsada” (president de la Federació Empresarial Hotelera de Mallorca); “Quasi la meitat dels hotels comprats a les Balears són de luxe”; “La saturació turística a les Illes Balears és un fenomen puntual que afecta només determinades zones i mesos de l’any” (Margalida Prohens, presidenta del govern balear); “Mallorca, en ple apogeu: el desig dels alemanys d’establir-se a l’illa no decauen”.
De cop, pens: aquest tipus de notícies són la propaganda de la desídia, una espècie d’avís apocalíptic del que s’ha d’instaurar des de Pasqua fins a aproximadament Sant Martí. Però sense que la matança del porc no arribi mai.
Me’n vaig reconciliada amb la meva vida ambivalent, perquè he vist les mans que agafen la destral
Reconec que en un altre moment me n’aniria flastomant i maleint. Que estaria enfadada, trista i rabiosa. I una mica sí que ho estic, però perquè això ja em ve de sèrie. Però la meva condició de mallorquina que viu a la Península fa (massa?) anys, m’avisa i em diu que freni. Aquesta vegada sí. I per ventura he de donar les gràcies a la gent que forma part de CRUI, el col·lectiu que va organitzar uns concerts devora ca nostra de Palma. Perquè aquesta és la gent que em recorda dues coses: que no està tot perdut i que perquè jo visqui a la Península no només hi ha gent que s’ha hagut de quedar o ha hagut de tornar a Mallorca, sinó que s’hi ha quedat o hi ha tornat a fer les coses que a mi m’agradaria fer, però que no faig perquè no hi visc. Gent que s’ajunta i es baralla amb l’Ajuntament per aconseguir un permís que a vegades ni arriba, que fan de tècnics de so, de fotògrafes, de productores, de venedores de camisetes. Gent que es congela les mans servint llaunes que treu d’un poal ple d’aigua i gel (fins que arriba un gambaner molt oportú).
Aquestes són les persones que m’ajuden a agafar perspectiva quan l’únic que em surt és repetir els discursos fatalistes i derrotistes. Perquè jutjar i teoritzar des de la distància és el més senzill que tenc a mà per demostrar que jo encara som mallorquina i em preocup del que hi passa, quan per ventura el més honest seria reconèixer que Mallorca està en molt bones mans i deixar de sentir-me culpable de no ser-hi.
Ah, per cert, un crui és allò que a la península se’n diu esquerda. Me’n vaig reconciliada amb la meva vida ambivalent, perquè he vist les mans que agafen la destral.
