Quin panorama polític s’ha dibuixat perquè un 75 % de la ciutadania espanyola sigui favorable a un augment de la “capacitat defensiva” [despesa militar] de la UE i un 67,8 %, d’un exèrcit europeu? [Dades del CIS de març de 2025]. Per què en lloc d’apostar per la distensió i el desarmament, la majoria opta per l’armament i la dissuasió, és a dir, pressuposa que tenir més potència militar desanimarà l’atac dels enemics?
Un guió d’amenaces inflades, d’un enemic inhumà i de debats escamotejats precipiten una part considerable de l’opinió pública cap a un fals dilema –rearmament o inseguretat– que es materialitza en el programa Rearm Europe [800.000 milions d’euros].
Ara bé, no tot depèn de com es vesteixi el discurs. Encara que a la realitat se la pinti d’un color o un altre, té un pes ideològic que és autònom de les seves disfresses. La invasió de l’exèrcit rus a Ucraïna, el 24 de febrer de 2022, i els més de tres anys de guerra consegüents; l’exigència trumpista de més despesa militar als països de l’OTAN sota l’amenaça d’abandonar-los a la seva sort si no li fan cas; les decisions aranzelàries hostils del govern estatunidenc que destapen, en particular, la pugna amb la Xina per l’hegemonia comercial al món, i, per si faltaven elements, Gaza, fan pensar amb força que l’única llei internacional que preval és la del més fort.
És cert que, perquè els factors esmentats s’hagin fet realitat, hi ha hagut també narratives que han legitimat les decisions que els han precipitat, però, en tot cas, no sorprèn que s’estengui la por o la sensació de perill entre la ciutadania.
Sense menysprear el discurs, encara és més rellevant tenir en compte que la causa profunda de la policrisi del present rau en la competència entre grans economies per fer-se amb l’hegemonia mundial. La conquesta de nous mercats, com una fugida endavant per sortir dels respectius estancaments, les empeny a la confrontació.
Així és com la Xina, els EUA i, en menor grau, Rússia, apareixen com els protagonistes a escala global, però el Kremlin, per la proximitat i com a invasor d’Ucraïna, augmenta la seva dimensió com a potencial enemic. I d’aquesta manera, com en un context internacional crític, el lideratge europeu opta pel Rearm Europe, i, sigui dit de pas, difumina la preocupació pel canvi climàtic.
La ministra espanyola, Margarita Robles, ha dit que la inversió militar ajudarà a “protegir els valors democràtics i la sobirania nacional”
El ventall d’idees que Brussel·les i els governs de la UE exhibeixen en coherència amb l’opció del rearmament és similar al que es fa servir per legitimar les guerres. La culpabilització de Putin, tot i que la seva conducta la facilita, és palès que es va magnificar el febrer del 2022. El recompte de crims previs comesos per la seva part contra l’oposició interna (enverinaments inclosos) i els internacionals contra, per exemple, forces opositores a Bashar al-Assad perquè era un aliat del Kremlin, van estar sota el focus més il·luminat de molts mitjans de comunicació. Les intervencions dels mercenaris de Wagner a sou de Moscou a Àfrica també van gaudir d’una notable atenció mediàtica. I no deu ser que no fos cert, però posats a fer recomptes, s’haurien pogut fer també els de les intervencions de tropes, mercenaris, o agents secrets (o no) per ordre de Washington.
La distorsió dels plans de Putin en relació amb Europa també va esplaiar-se arran de la invasió. Una de les justificacions de la necessitat d’enviar armament a l’exèrcit ucraïnès consistia a mantenir que si no se l’aturava, tot el continent podia caure, que la seva ambició no acabava a Kíiv. Es deia, s’escrivia i es mantenia, encara que no n’hi havia cap prova ni era versemblant, que Rússia, amb el seu PIB (per sota de l’italià), pretengués tal campanya.
Encara que hagi estat apuntada la responsabilitat dels EUA en empènyer Ucraïna cap a la guerra, valgui una prova més que alhora posa en evidència el desequilibri en l’atribució de responsabilitats i la simplificació habitual contra el règim rus. Un informe d’intel·ligència presentat l’any 2008, a la secretària d’estat estatunidenca d’aleshores, Condoleezza Rice, per William Burns –qui més endavant, el març de 2022, seria nomenat director de la CIA– deia el següent: “L’entrada d’Ucraïna a l’OTAN és la més brillant de totes les línies vermelles per l’elit russa (no només per a Putin). En més de dos anys i mig de converses amb actors clau russos, des dels més agressius en els passadissos foscos del Kremlin fins als més liberals i més aguts crítics de Putin, encara he de trobar algú que no entengui que posar Ucraïna dins l’OTAN no és altra cosa que un desafiament directe als interessos de Rússia. [Seguir aquesta estratègia] crearia un terreny fèrtil perquè els russos es fiquessin a Crimea i a l’est d’Ucraïna”.
A sobre, en els darrers mesos, malgrat l’evidència de les dificultats de l’exèrcit rus per avançar a Ucraïna i, per tant, de les seves limitacions militars, són notables les aparicions en mitjans de comunicació de ministres de països fronterers amb Rússia que emfasitzen els seus temors. Aquestes van acompanyades d’anuncis d’abandonament del tractat de prohibició de les mines antipersones amb l’argument que cal reforçar les capacitats de cara a una potencial agressió.
Com en un plugim de por, totes les gotes sumen i calen a poc a poc sense gairebé adonar-se’n. El president del comitè de defensa del parlament estonià, Grigore-Kalev Stoicescu, ha dit que “si hem d’aturar hordes invasores, com veiem que lluiten a Ucraïna, estarem llestos per fer servir aquests mitjans [mines antipersones], entre cometes, inhumans”. O podem destacar també una curiosa entrevista a l’assessora d’igualtat de gènere i dones, pau i seguretat al servei d’acció exterior de la UE, la finesa Jonna Naumanen, en què argumentava que, com que cal una defensa més forta contra l’agressor de l’Est, s’havia d’apostar per incorporar les dones a l’exèrcit com a necessitat estratègica.
L’anàlisi de Josep Borrell, exrepresentant de la Unió Europea per a Afers Exteriors i Política de Seguretat, segons la qual “no es pot ser herbívor en un món de carnívors” i el fet que la seva successora sigui l’estoniana Kaja Kallas no van en direcció contrària.
Mentrestant, un diari espanyol de referència i amb consciència d’estat [El País], celebra uns “diàlegs per la seguretat” juntament amb el Ministeri de Defensa i una sèrie de Thinking Heads –una mena de “grup d’experts”– patrocinat per Escribano Mechanical & Enginyering, GMU, Hispasat, Indra i Navantia [googlejables totes]. Dels diàlegs en surten idees il·lustradores.
Es plantegen dilemes volàtils: on comprar material, a l’exterior o en els mercats europeus? I s’arriba a una conclusió d’acord amb la lògica d’aixecar el pilar europeu. Es lamenta que Europa hagi descuidat la indústria armamentística durant tants anys. I es dona per descomptat que cal augmentar la despesa en armament perquè existeix una amenaça versemblant.
Altres veus assenyalen que la necessitat d’harmonitzar el mercat europeu d’armament i la creació d’un exèrcit europeu, ateses les diferències polítiques entre els socis i l’ascens de l’extrema dreta (especialment a França i Alemanya), requereixen, pels sacrificis socials que comportarà, avançar en la una unió política. I altres neguen que comportin retallades. Són dilemes que escatimen la discussió de l’assumpte fonamental, que és haver assumit que la dissuasió, i no la distensió, és la línia encertada. Ho deia la ministra de Defensa espanyola, Margarita Robles. Un increment de la inversió adequada “no només permet una major capacitat dissuasiva davant dels agressors, sinó que també recolza la capacitat de protegir els valors democràtics i la sobirania nacional en el complex context internacional”.
En la mateixa línia, un dels participants en els esmentats “diàlegs”, mantenia que l’àtom no és un risc, sinó una estratègia de dissuasió. D’aquí que s’usi els termes paraigua o escut nuclear com si les ogives no fossin ofensives. És l’antiga lògica de fons que avui es reitera: “Si vols la pau, prepara la guerra”. Una línia tan poc sòlida com pretendre que, per salvar la vida, s’han d’enviar joves a morir i cultivar flors de ferro per als cementiris.
Entremig, la proposta de la Comissió Europea perquè les llars es dotin de subministraments per sobreviure aïllades durant 72 hores en cas d’emergència, inclosa la possibilitat d’una guerra, és un episodi més de plugim.
