La pel·lícula El pisito (dirigida per Marco Ferreri el 1957) explicava les trifulgues de tota mena dels personatges interpretats per José Luis Vázquez i Mary Carillo que, tot i un festeig de llarga duració, no pot casar-se perquè el sou d’oficinista subaltern d’ell no dona ni de bon tros per pagar l’entrada d’un pis. En un Madrid perifèric on els barris populars conviuen amb incipients polígons dormitori que apareixen d’un dia per l’altre, la parella protagonista troba com a única via per resoldre la seva situació que ell contregui matrimoni de conveniència amb l’anciana que li relloga una habitació, per poder, d’aquesta manera, poder subrogar el lloguer d’aquesta quan li arribi la mort. Aquesta comèdia àcida, marcada per la tradició de l’esperpent i la picaresca, disparava amb mordacitat contra un dels grans mites del franquisme: la propietat immobiliària com un esquer que prometia a les classes populars una forma d’inversió i d’ascens en l’escalafó social.
Però per trobar les bases d’aquest relat cal anar una mica més enrere. Els grans moviments migratoris interns a l’Estat espanyol van començar a partir de la segona Revolució Industrial, a mitjan segle XIX, i van atreure part de població rural als nuclis urbans per treballar als grans focus industrials, tèxtils siderúrgics, de Catalunya, el País Basc, i en menor escala a Màlaga, Astúries o el País Valencià. Aquest corrent migratori anà augmentant fins a principis del XX, cosa que va permetre la creació i assentament d’una classe proletària urbana i d’una burgesia de classe mitjana que van transformar enormement les necessitats d’habitatge a l’entorn urbà. Les àrees metropolitanes de ciutats com Madrid, Bilbao o Barcelona, la demografia de les quals va créixer de forma descontrolada i van anar aplicant plans de desenvolupament urbanístics amb més o menys encert. Un dels casos paradigmàtics va ser el de l’Hospitalet de Llobregat, que entre 1910 i 1970 va multiplicant per dos la seva població cada deu anys, passant d’uns 6.000 a més de 250.000 habitants en seixanta anys. El percentatge de població que vivia en zones rurals a l’Estat espanyol va passar del 70 % l’any 1870 al 50 % l’any 1930, fins a arribar al 13 % actual.
L’any 1938, en plena Guerra Civil espanyola, des del bàndol sollevat es va posar en funcionament el Servei Nacional de Regions Devastades i Reparacions, pensat per a la reconstrucció de les regions més colpejades pels bombardejos, amb un percentatge de destrucció superior al 75 %. Aquest organisme, juntament amb l’Obra Sindical del Hogar, la Direcció General d’Arquitectura i l’Institut Nacional de la Vivenda, conformarien una espècie de protoministeri d’habitatge, vigent durant els primers vint anys de franquisme, que s’encarregà de gestionar tots els aspectes de l’habitatge en el nou règim que, a banda de la reconstrucció del parc immobiliari destruït, també s’encarregaria de la gestió dels plans urbanístics per encabir els nous fluxos de població o de regular la promoció de nou habitatge, tant el d’iniciativa privada com el de protecció oficial. La carestia econòmica de les primeres dècades de la dictadura posaria en tensió una infraestructura d’habitatge ja de per si precària.
Propietat versus proletariat
Tots tres organismes tenien una altra característica comuna: en comú. Estaven sota el paraigua del Movimiento Nacional, el mecanisme polític que havia estat creat per Franco, amb l’anomenat decret d’unificació de 1937 –que integrava en una sola organització la Falange joseantoniana i la Comunió Tradicionalista carlina. Amb relació a l’habitatge, el Movimiento sempre es guiaria per la idea d’incrementar el percentatge de famílies que es poguessin permetre comprar un pis. Es creia que aquesta estratègia de foment de la cultura de la propietat faria que a la llarga disminuís la conflictivitat social.
Aquest enfocament va tenir força durant els primers anys de la dictadura, però només en un pla teòric, ja que la crisi econòmica estructural i la realitat de les polítiques del règim durant l’època de l’autarquia –a banda de la incongruència del mateix plantejament ideològic– van fer inviables aquest i altres projectes que buscaven construir una societat jeràrquica i autoritària, però alhora guiada per l’ideal falangista de superació de les classes socials.
El partit únic franquista, a través de la secretaria general del Movimiento, va controlar les diverses dependències clau del règim en matèria d’habitatge de la postguerra, com l’Institut Nacional de la Vivenda, el Servei Nacional de Regions Devastades o l’‘Obra Sindical del Hogar’
José Luis Arrese, que fou ministre secretari general del Movimento (1956-57) i més endavant seria el primer titular de la cartera específica d’Habitatge creada pel règim, del 1957 al 1960, apuntaria aquest principi de forma explícita amb una declaració d’intencions que ha passat a la història: “La fórmula ideal, la cristiana, la revolucionària, des del punt de vista de la nostra pròpia revolució, és la fórmula estable i harmoniosa de la propietat […]. No volem una Espanya de proletaris, sinó una Espanya de propietaris”.
L’Església, a través d’institucions paral·leles com Càritas o Acció Catòlica, també va ficar-hi cullerada guiada per l’esperit patriarcal: tot beneint l’habitatge de propietat com un cresol de la família cristiana i dels valors nacionalcatòlics, alimentats per una discriminació sexual del treball que enclaustrava les dones a les llars i les convertia en garants i principals transmissores de la moral cristiana.
El fet que moltes de les famílies que es traslladaven del camp a la ciutat ho fessin empeses de la pobresa va fer que un dels principals òrgans de promoció i administració de l’habitatge, l’Institut Nacional de la Vivenda (INV), agafés un gran pes a partir de la dècada dels cinquanta, quan la crisi de postguerra va baixar d’intensitat i es van començar a posar en marxa els grans projectes urbanístics d’habitatge assequible. La compra d’un pis es presentava com una de les principals formes d’estalvi per part de les classes mitjanes i treballadores de l’època, i les polítiques públiques van afavorir aquesta forma de pensar a través de la planificació de polígons habitacionals, impulsats directament per organismes públics com l’INV, de patronats del funcionariat afiliat al Sindicat Vertical, i finançats tant per l’Estat com per inversors privats. Amb tot, va ser traspassant la iniciativa inversora a les famílies particulars i a la seva futura capacitat d’estalvi com es va aconseguir generar el capital necessari per finançar la construcció de la gran majoria d’habitatges nous.
A partir de l’època de la recuperació econòmica coneguda com desarrolllismo, impulsada per una nova generació de quadres tecnòcrates –molts dels quals adscrits a l’Opus Dei–, la tendència de finançament privat de la construcció d’habitatge es va accentuar, i també es va liberalitzar el mercat de la construcció mitjançant polítiques de liberalització de sol, incentius fiscals i subvencions per als projectes de promoció de l’habitatge. Alhora, es buscava una destrucció progressiva del mercat de lloguer.
Disbauxa de formigó
Es van aplicar plans d’urgència social i d’habitatge als nuclis urbans més tensionats, on durant la dècada dels cinquanta es calcula que gairebé dues de cada deu persones vivien en condicions d’infrahabitatge i barraquisme. Els plans d’urgència social i d’habitatge de les grans ciutats promulgats entre 1957 i 1959, la llei de sòl de 1957 i la llei sobre propietat horitzontal de 1960 van acabar d’aplanar el terreny d’un milagro español marcat per la col·laboració publicoprivada i el degoteig d’immoble s cap al sector privat. Als anys seixanta i setanta es va consolidar aquest model urbanístic i arquitectònic amb la construcció massiva de polígons residencials, formats per edificis tipus rusc o monobloc construïts a correcuita a les zones suburbanes. En molts casos, s’entregaven les claus sense una infraestructura urbanística de mínims, amb mancances tan flagrants com l’asfaltatge dels carrers o l’enllumenat públic.
Durant les següents dècades, i durant Transició, aquesta política pública va continuar sense grans modificacions; dels aproximadament 6,8 milions d’habitatges de protecció oficial construïts entre 1950 i 2022, l’Estat n’ha mantingut en propietat uns 300.000.
En aquest sentit, l’Estat espanyol no estava sol, perquè en la majoria dels països europeus, tots els vessants ideològics, tant d’esquerres com de dretes, empeses per l’hegemonia neoliberal, van col·locar l’incentiu de la propietat immobiliària privada com un punt central de les seves polítiques, enfront d’altres alternatives com la titularitat pública o les cooperatives d’habitatge. Això es va posar sobre la taula obertament en alguns casos com al Regne Unit, amb la llei Right to Buy, impulsada pel govern de Margaret Thatcher el 1980, per promoure l’adquisició dels habitatges de lloguer social. Així i tot, aquest país manté un 17 % del total del parc d’habitatge en règim de lloguer protegit.
En canvi, a l’Estat espanyol, el percentatge de les llars que vivien en habitatges de propietat s’ha mantingut sempre al capdavant dels rànquings europeus, fins a assolir el seu màxim l’any 2001, on un 82,2 % de la població era propietària del pis on vivia.
Tot i que aquest percentatge ha anat baixant en les últimes dues dècades, avui en dia aquesta política històrica de foment de la propietat és palès en el perfil de les llars de l’Estat. Segons l’INE el 2023, el 76,4 % de les llars eren propietat dels seus habitants, el 17,7 % de lloguer i el 5,8 % vivien en un habitatge de propietat d’un conegut o familiar. A això se li suma que és un dels països europeus amb un percentatge més baix d’habitatge social de lloguer, que se situa al voltant del 2 %, malgrat que la mitjana del continent es troba per damunt del 7 %.
