Fa un any, l’estat mexicà de Chiapas va viure una nova tragèdia que es va afegir a la seva història de violència. A Nueva Morelia, una petita comunitat del municipi de Chicomuselo, onze persones van ser assassinades a les seves cases: dones, homes, joves, defensores del territori. La massacre, perpetrada per grups criminals, no va ser només un atac directe contra qui s’oposava a l’activitat de la indústria minera i a la violència organitzada, sinó també una advertència a tota la comunitat, per silenciar aquells que encara s’atrevissin a alçar la veu contra la impunitat.
Al sud de Mèxic s’està gestant una transformació territorial marcada per la violència i el silenci. Sota el paraigua del desenvolupament, l’anomenada Quarta Transformació, impulsada durant la presidència d’Andrés Manuel López Obrador, ha consolidat megaprojectes com el Tren Maia i el Corredor Interoceànic, que alteren profundament la geografia de la regió. Ara, sota el lideratge de Claudia Sheinbaum, el partit d’aquesta, el Moviment de Regeneració Nacional (Morena) continua enfortint el seu poder a la zona. Aquesta promesa de progrés ha coincidit amb un alarmant augment de la influència del crim organitzat, on la tríada Estat-narco-empresa ha trobat als estats del sud un terreny fèrtil per al control poblacional, polític i econòmic.
Guerra ferotge entre càrtels
A Chiapas, el Centre de Drets Humans Fray Bartolomé de Las Casas (Frayba) ha documentat que, entre el gener del 2023 i el juny del 2024, almenys 15.780 persones han estat desplaçades forçosament, moltes d’elles en zones com Frontera Comalapa i Chicomuselo, on la delinqüència organitzada –que protagonitzada una lluita ferotge entre el Càrtel Jalisco Nueva Generación (CJNG) i el Càrtel de Sinaloa– imposa regles, desplaça comunitats senceres i captura estructures comunitàries, municipals
i ejidales (de gestió de terres comunals).
La violència té rostre i mètode: bloquejos, extorsions, controls de pas, reclutaments forçats, atacs armats, despossessions, violacions i assassinats. La situació ha derivat en una guerra de fragmentació territorial, on els grups criminals no només busquen rutes per al tràfic de drogues o de persones, sinó també governabilitat pròpia amb efectes directes en la política. Les organitzacions Data Cívica, Mèxico Evalúa i Animal Político analitzen al webdoc Votar entre bales com les eleccions de juny del 2024 van ser històriques per la participació ciutadana i per l’arribada de la primera dona a la presidència, però també per la violència. El crim organitzat influeix en la vida pública emprant la violència en contextos polítics. En aquelles eleccions, segons aquest portal digital, es van registrar 661 atacs contra persones i instal·lacions, amb l’estat de Guerrero encapçalant la llista, seguit per Guanajuato, Veracruz i Oaxaca. Només a Chiapas es van documentar vuit assassinats de candidats i aspirants, més de 500 persones van renunciar a càrrecs d’elecció o d’observació per por o per amenaces, i en municipis com Pantelhó, les eleccions simplement no es van poder celebrar.
Segons la Xarxa pels Drets de les Infàncies i Adolescències (REDIAS), entre el 2020 i el 2024 van desaparèixer de mitjana tres menors cada dos dies a Chiapas
El cas del jTatik (sacerdot indígena) Marcelo Pérez Pérez, assassinat a San Cristóbal de las Casas l’octubre de 2024 tot just després de celebrar una missa –malgrat comptar amb mesures cautelars de protecció de la Comissió Interamericana de Drets Humans (CIDH)–, il·lustra la vulnerabilitat extrema en què es troben les persones defensores de drets humans al sud de Mèxic. “Va ser un gran acompanyant dels pobles que s’organitzaven contra les injustícies de les quals eren objecte, principalment els indígenes dels Alts de Chiapas, contra el paramilitarisme, però també contra l’explotació del territori i les condicions indignes de vida”, explica una integrant d’una organització d’acompanyament internacional a persones defensores de drets humans que va seguir la persecució contra el pare Marcelo durant gairebé una dècada. Va ser en el marc d’aquesta tasca que es van intensificar les agressions que ja feia temps que rebia: amenaces, assetjaments, danys al vehicle, una ordre de detenció arbitrària pel cas de desaparició forçada de vint-i-una persones a Pantelhó l’any 2021, i fins i tot senyals intimidatoris com una imatge de la Santa Muerte que va aparèixer davant del seu domicili.
“El poder que té l’altra part és molt gran”, afirma aquesta font, que demana no identificar-se, i que destaca que els atacs “no els perpetren individus aïllats, sinó xarxes d’agressors que provenen de l’àmbit estatal, com governs locals, fiscalies o policies. Després hi ha un component més econòmic que pot provenir de l’empresariat o de cacics locals amb poder, i un braç armat d’organització criminal que pot ser petita, com un grup de xoc local, o pot ser gran com un càrtel”. Aquesta articulació entre violència de facto i poder institucional genera un context en què la defensa dels drets humans no només és criminalitzada, sinó que pot acabar sent mortal. El pare Marcelo, com desenes de defensores assassinades, va ser víctima d’un sistema que castiga exemplarment qui qüestiona els interessos dels poders dominants. La Xarxa Nacional d’Organismes Civils de Drets Humans (Red TdT) ha denunciat que entre 2018 i 2023, 92 activistes pro drets humans van ser executades extrajudicialment a Mèxic, moltes d’elles vinculades a la defensa del territori i a la denúncia d’infraestructures de nova construcció imposades per l’Estat, amb Oaxaca erigida en un dels estats amb més casos.
Les xifres són alarmants. Només a Chiapas, entre 2019 i 2023, les desaparicions forçades van augmentar un 358 %, com recull l’Informe Frayba. Durant el primer semestre de 2024, n’hi va haver almenys 632, registrades oficialment a l’estat, de les quals 217 van ser d’infants i adolescents. Les menors, d’edats al voltant de quinze anys, integren una de les franges d’edat amb més afectades, fet que evidencia com la violència masclista s’entrellaça amb el control territorial criminal. Un informe promogut per diverses organitzacions de la societat civil sobre la violència a la regió frontera de Chiapas, publicat a principis del 2024, analitza les formes de control sobre els cossos de les dones, principalment migrades: “Són segrestades i recloses al servei sexual dels ‘exèrcits’ de la delinqüència organitzada, sense possibilitat de negar-s’hi”. En el mateix document s’adverteix com la por també travessa les famílies de la zona, per a les quals tenir filles joves es converteix en motiu de desplaçament. Segons la Xarxa pels Drets de les Infàncies i Adolescències (REDIAS), entre el 2020 i el 2024 van desaparèixer de mitjana 1,5 menors cada dia a Chiapas.
Militarització creixent
Mentrestant, els megaprojectes avancen. El Corredor Interoceànic i el Tren Maia no només han implicat la despossessió de terres, sinó també la militarització. A la pràctica, la Secretaria de la Defensa Nacional (Sedena) i la Secretaria de Marina (Semar) vigilen trams sencers d’obra pública, com denunciava el setembre de 2024 el butlletí de premsa El Sur Resiste: “Això no només reforça la imposició d’aquests projectes, sinó que també busca garantir els interessos del capital a expenses dels drets dels pobles originaris i la integritat del territori”.
En paral·lel, el nombre de tasques assignades a les forces armades augmenta any rere any. La militarització no ha frenat la violència, sinó que hi ha conviscut. L’Oficina per assumptes Llatinoamericans de Washington (WOLA) analitza en un informe com les forces armades no registren adequadament les detencions que es duen a terme, mantenen pràctiques com la tortura, les desaparicions forçades i l’ús excessiu de la força amb alts índex de letalitat. “Un exemple concret és que, el 2022, la Sedena va reportar la detenció de 7.370 persones, i la Semar, de 1.996, però la Secretaria de Seguretat i Protecció Ciutadana, responsable del Registre Nacional de Detencions, només en va reportar 2.066 en conjunt”, assenyala el document. El desembre del 2024, el nou governador de Chiapas, Eduardo Ramírez, va activar la Força de Reacció Immediata Pakal (FRIP), que es plantejava com una unitat d’elit de seguretat destinada a combatre el crim organitzat. La FRIP està formada per antics integrants de la Semar, la Guàrdia Nacional i la Policia Federal, dissolta el 2019.
El 24 d’abril, la brutalitat d’aquests operatius es va fer palesa a la comunitat de San Pedro Cotzilnam, població del municipi d’Aldama. Un ampli dispositiu de forces de seguretat i militars, sense ordre judicial –amb 39 vehicles militars en total, i dos més amb civils armats–, va irrompre violentament en domicilis de famílies de membres de les Bases de Suport Zapatistes, van detenir arbitràriament José Baldemar Sántiz Sántiz i Andrés Manuel Sántiz Gómez, ambdós membres de la comunitat indígena tzotsil. Després de 55 hores de desaparició, van ser presentats davant d’un jutjat, sense que s’hagués especificat cap delicte. L’operació, denunciada per diverses organitzacions de defensa dels drets humans, exemplifica el creixent assetjament militar cap a les comunitats autònomes i les greus violacions de drets que s’estan documentant a la regió.
El diari El Universal va publicar a finals de l’any passat any un reportatge que evidenciava com, entre el 2019 i el 2022, la presència militar es va triplicar a l’estat fronterer. L’octubre del 2024, la notícia de sis assassinats de persones migrades a mans de l’exèrcit –i dos més que les forces armades no reconeixen–, mostrava els perills de la militarització a la zona i com la migració també en rep les conseqüències. Només en els primers set mesos del 2024, tal com assenyalava El Universal, Chiapas va concentrar el 34 % de totes les detencions de persones migrades a Mèxic, fet que evidencia que el país s’ha convertit en una gegant frontera vertical que comença en aquest estat del sud.
Mèxic s’ha convertit en una frontera vertical: en els primers set mesos del 2024, l’estat situat més al sud va concentrar el 34 % de les detencions de persones migrades
Un integrant de l’associació civil Voces Mesoamericanas, amb anys d’experiència en migracions forçades, explica que “la política migratòria s’ha vist filtrada per totes aquestes lògiques militars, a causa de l’increment que des del 2018 se li va donar a l’exèrcit en termes de poder i atribucions que anteriorment no eren seves”. Això ha comportat més retens, increment de patrullatges conjunts entre forces armades i migració i detencions per part de la Sedena i la Guàrdia Nacional. Però no tots aquests punts de control són oficials: “També s’han denunciat retens instal·lats per combatre crim organitzat, que extorsiona o segresta persones en trànsit”, afegeix. La migració s’ha convertit en un negoci milionari, on les persones sense documents són explotades tant per les autoritats com per part de grups criminals. Hi ha, en aquest sentit, casos significatius com el de la presó d’Amatenango de la Frontera (al llindar de Guatemala), on grups vinculats al crim organitzat van crear un lloc de reclusió per a migrades a les quals s’obligava a contactar amb familiars per alliberar-los a canvi del pagament de 1.200 pesos; o el de la fossa comuna descoberta a Viva México, on es van localitzar restes de persones migrades desaparegudes.
A Oaxaca, la situació no és diferent. L’Istme de Tehuantepec s’ha convertit en l’eix d’una nova recolonització interna. Dotze parcs industrials i xarxes de gasoductes s’imposen sense consultar adequadament els pobles indígenes. Alhora, la militarització de la regió s’ha incrementat, amb nous quarters militars, controls i presència armada. Les defensores que s’hi oposen són criminalitzades, detingudes o assassinades, com denuncia la Xarxa Nacional d’Organismes Civils de Drets Humans (RedTDT), i exemplifica el cas de David Hernández Salazar, condemnat a quaranta-sis anys per oposar-se al Corredor Interoceànic.
La Quarta Transformació ha heretat moltes de les lògiques neoliberals. El discurs del “progrés” s’ha aprofitat per justificar projectes que des de molts sectors activistes s’entén que no contemplen la vida comunitària ni el respecte als territoris. A l’Informe de Frayba, titulat Chiapas un desastre (2023), s’exposa la cara menys amable del projecte Sembrant Vida, un dels programes insígnia del govern federal d’Andrés Manuel López Obrador i presentat com una ajuda i innovació destinada al camp mexicà. Sense tenir en compte les terres comunals que permeten la sobirania alimentària a Chiapas, el document assenyala que “genera conflictes entre comunitats i a l’interior d’aquestes, com el trencament del teixit social i una agudització del fenomen de la violència armada i el desplaçament forçat”. El Centre d’Estudis pel Canvi en el Camp Mexicà (CECCAM) va publicar al seu torn un estudi que evidenciava les disputes entre comunitats a causa de la imposició d’infraestructures estratègiques com el Tren Maia i el Corredor Transístmic. Aquest informe també denuncia com el programa Sembrant Vida s’ha convertit en una eina contrainsurgent en zones zapatistes, ja que alguns dels seus beneficiaris han ocupat terres de l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional (EZLN), i això ha tingut conseqüències com crema d’escoles, desplaçaments forçats i repressió contra les Bases de Suport Zapatistes.
Les Bases de Suport de l’EZLN, malgrat l’assetjament constant, han sostingut l’autonomia com a forma d’organització i vida comunitària. Enmig de les agressions, se celebren trobades que reafirmen aquest compromís, com els aniversaris de l’aixecament armat o la recent Trobada d’Art, Rebel·lia i Resistència Cap al Dia Després. En els campaments civils d’observació, en les brigades de solidaritat que travessen fronteres, en cada esforç col·lectiu, la resistència es reinventa. Com recorda el Subcomandant Insurgent Moisés: “Si no hi ha veritat ni justícia, que no faltin la ràbia i la memòria”.
