El grup de música Auxili, nascut a Ontinyent l’any 2005 i caracteritzat pel seu estil de fusió de reggae, ska i rap, celebra el seu vintè aniversari amb la publicació del sisè àlbum: Aborigen, d’estil renovat, però sense perdre les seves arrels, posant ritme a la protesta, l’amor i el context sociopolític que travessa el País Valencià en l’actualitat. Parlem de política valenciana, de la persecució de la llengua, dels macrofestivals, de música i cultura amb Esteve Tortosa, vocalista del grup; i Fèlix Cortés, guitarrista i corista.
Per a algú que encara no hagi escoltat Aborigen, com li descriuríeu el disc en poques paraules?
Esteve Tortosa: És un punt i seguit en el grup. És un canvi estilístic de la banda. L’àlbum està format per cançons necessàries per al moment que vivim al País Valencià i als Països Catalans. Són cançons sinceres, del cor, i que pensem que haurien d’escoltar les noves generacions.
Fèlix Cortés: És un disc que beu del passat, però mira al present i, sobretot, al futur. Les lletres parlen de tota eixa temàtica de País Valencià i de les nostres vides.
Veiem un canvi de sonoritats musicals respecte a àlbums anteriors. Ho heu fet amb algun objectiu? Ha estat improvisat?
“La música evoluciona, els nostres referents també i necessitem fer nova música, sense perdre les nostres arrels i la nostra identitat”
E.T.: Ha estat una necessitat compositiva nostra. En Guaret, el disc anterior, notàrem una mica eixa necessitat, però volíem destacar el nostre estil i sonoritat. Ara necessitàvem sortir de la nostra zona de confort i provar altres estils. La música evoluciona, els nostres referents també i necessitem fer nova música, sense perdre les nostres arrels i la nostra identitat. Estem molt contents del resultat, ens agrada molt el que estem fent i, sobretot, hem obert un nou ventall on poder continuar component, que era el que necessitàvem.
En quin context naix? Quina història o missatge volíeu transmetre?
F.C.: Volíem evocar una època i una manera de fer les coses. En la cançó “Serem la nit” directament ho diem així: “Si tornem a fer com féiem”. És una manera de recuperar eixe dinamisme i xarxa que va caracteritzar el País Valencià des de principis dels 2000 fins a 2015-2018, on va començar a diluir-se fins hui dia. Volem llançar el missatge que hem de recuperar eixa forma de fer.
E.T.: Ja en el primer single, “Aborigen”, ho deixem clar: “De la ràbia i l’estima dels meus, dels somriures i els plors resilients”. Simplement, volem recordar a les noves generacions eixa escola de fa molts anys: d’on venim, qui som, i el que costa fer les coses.
Per què creieu que hem de ser “valencianotalibans”?
E.T.: L’Ajuntament d’Alacant ha declarat ser un municipi castellanoparlant. En aquest context, a la gent que defensa l’escola pública parlada en la nostra llengua sempre se li ha dit que són uns talibans de la llengua. A la mínima que alcem un poc la veu per a defensar la nostra llengua, se’ns diu que som uns talibans. En clau irònica, nosaltres hem dit: “Doncs serem uns talibans de la llengua”, reflectint el que pensen que som. I això és el que intentem dir-li a la gent: o ens alcem i ens posem seriosos, o hui és Alacant, demà serà la Vila Joiosa i a la pròxima Bocairent. Ens conquistaran a poquet a poquet.
F.C.: Els Serrans, una comarca històricament castellanoparlant, ha votat que vol el valencià a les escoles, però Educació promou el castellà. És una darrere de l’altra i, a poquet a poquet, van reduint-nos a la mínima expressió.
E.T.: Socialment, el valencià ja es parla molt poc. Si institucionalment no li donem ales, pense que estem acabats.
Parleu sempre de lluita i de reivindicació de la llengua i la cultura. Com viviu la situació política actual al País Valencià amb el govern de PP i Vox? Quines conseqüències té aquest govern sobre la banda?
“Auxili no sona en els grans mitjans de comunicació, i ara tampoc sonarem en les ràdios locals o autonòmiques”
E.T.: Ens repercuteix directament. Fa temps que estem cancel·lats en la ciutat de València. Cada volta ens queden menys espais per a actuar. Per exemple, han cancel·lat la radiotelevisió pública on sonava la nostra música. Auxili no sona en els grans mitjans de comunicació, i ara tampoc sonarem en les ràdios locals o autonòmiques. Enguany tampoc hi haurà música en valencià en alguns festivals perquè han llevat la subvenció per als qui la programaven, i ho estem notant.
F.C.: Nosaltres tampoc depenem massa de les institucions. Des del 2015 al 2018 sí que vam viure un xicotet oasi on sí que es contractaven grups de música en valencià des d’ajuntaments o la Generalitat, la resta res.
E.T.: Ha sigut molt bonic eixe oasi. Ara no tenim cabuda, ens toca remar.
Fa no massa, vau publicar a xarxes socials un vídeo d’un home fent pintades contra la llengua valenciana, com ho vau viure? Quin altre moment recent us ha fet pensar “això que vivim no és normal”?
F.C.: Eixe moment el tenim gravat, però situacions com aquella les trobem constantment.
E.T.: La nit que vaig gravar el vídeo tornava a casa de jugar a futbol amb els amics i vaig veure un home fent pintades en un col·legi públic. Vaig gravar-lo per a assenyalar-lo i que tothom s’adone que no és un xiquet ni un home amb problemes mentals qui ho fa, sinó que és el mateix home de sempre: de mentalitat rància, dels anys setanta i, a sobre, ell ha sigut director i professor d’una escola pública, per la qual cosa fa més de quaranta anys que fa activisme contra el valencià en les nostres escoles. Els seus alumnes ens han parlat per dir-nos que els incitava a no matricular-se en valencià. Una situació semblant l’hem viscut a Oliva, on una treballadora de Mercadona va ser expulsada per parlar en valencià. Continuarà passant i anirà a pitjor.
F.C.: Tornarem a l’època en què el valencià pertanyia a l’àmbit privat, i cada vegada que intentaves parlar-lo en públic, se’t sancionava socialment.
Creieu que, hui dia, hi ha espai per a l’amor en la música combativa?
E.T.: Totalment. Nosaltres som un grup que parlem molt d’amor, de les nostres relacions, del que ens enamora. Ens fa ràbia que ens encasellen: Auxili és un grup polític i ja pots fer la cançó més bonica d’amor que és igual.
F.C.: I l’amor també és polític. Som un grup que ve de l’escola del rock radical basc, la Gossa Sorda i Obrint Pas, però també parlem d’altres temes. Ells també ho feien. S’ha de parlar d’altres coses, no sols de la ràbia.
Partint de la lletra de “Serem la nit” amb Carles Caselles, com viviu la gran retirada de molts grups valencians com Smoking Souls? Us preocupa?
“Tornem a mullar-nos amb les cançons, perquè no és moment de quedar-nos callats i, més ara, que no trobem grups emergents que estiguin calfant-se la boca”
E.T.: Volem proposar a les noves generacions que “tornem a fer com féiem”. Tornem a mullar-nos amb les cançons, perquè no és moment de quedar-nos callats i, més ara, que no trobem grups emergents que estiguen calfant-se la boca. Hi ha una fugida del discurs polític. Li deia a Carles: “No estem sols, almenys et tinc a tu”, i després ens van dir que s’ho deixaven. Ens preocupa, però no és feina dels músics, sinó que les noves generacions espavilen.
F.C.: Em preocupa en el sentit que les bandes som la cirereta del pastís, però el que importa és la xarxa. Quan començàvem, sempre hi havia concerts en assemblees o ateneus, una xarxa bastant viva. Ara hi ha xicotets brots d’iniciatives, però fa falta més. O ens organitzem o açò no canviarà.
E.T.: També pense que és una roda. Les noves generacions han crescut en un boom musical, però espere que, en uns anys, quan la gent no tinga on actuar, alce la veu. I espere que no siga tard i que hi haja relleu generacional. El que em preocupa és la política i no la música.
Vivim un moment en el qual els fons d’inversió, com el proisraelià KKR, estan prenent el control de la música i els macrofestivals, transformant la música en un actiu financer. Davant aquesta lògica, quins riscos i costos veieu, i com es resisteix des d’una banda com Auxili?
“No tenim cap contracte firmat amb el KKR i no en tornarem a firmar cap. El genocidi palestí està per davant de tot”
F.C.: Ens interessa tocar per a grans festivals, però, al mateix temps, també sabem el que es genera en eixe teixit de xicotets concerts. És una arma de doble fil. Has de saber mantindre un equilibri entre allò que t’interessa i no tirar-te pedres damunt de casa.
E.T.: Els macrofestivals són un altaveu per a la música en valencià, però tenim molt en compte en quins actuem, i mai deixem de banda els xicotets, on la nostra música és necessària. Estem molt agraïts al Viña Rock, és l’únic macrofestival de l’Estat espanyol que ens contracta, però tenim clar que no anirem a cap concert on estiga el fons KKR. No tenim cap contracte firmat amb KKR i no en tornarem a firmar cap. El genocidi palestí està per davant de tot. No ens cal un comunicat a xarxes per a posicionar-nos, ho fem des de fa més de deu anys. Un grup no ha de traure comunicats, sinó ser coherent.
F.C.: Hi ha hagut una pornografia de l’ètica i no volíem entrar al joc. Ens pressionaven per a posicionar-nos i no ens agradava com s’estava fent. S’hauria de prendre una direcció única organitzada. Exigim molta coherència als grups, als més precaris de tots, però no a la gent.
A “No cou, no pica”, dieu: “He vist la sang dels morts i no he dit res, com feien tots”. És una frase duríssima. En un món saturat d’imatges de guerra, injustícia i fam, on sembla que ja res ens cou ni ens pica, com es manté viva la capacitat de reaccionar, de sentir, de resistir? I com lluita una banda com Auxili contra aquesta anestèsia col·lectiva des de la música?
E.T.: Parlem un poc de la insensibilitat humana. Però també és cert que no podem carregar nosaltres tota eixa culpa. En la segona part de la cançó assenyalem una mica els culpables (capitalisme, polítics…). Nosaltres, amb la música, podem despertar alguna consciència, però tampoc podem liderar un moviment polític. Actualment, hi ha 222 morts al País Valencià per una negligència política i ningú ha entrat a la presó. Hem de donar-li tot el suport a Mai Més València.
F.C.: No diem que nosaltres siguem els responsables de tot, però sí que hi ha una part d’autocrítica cap a la despolitització o una actitud més derrotista. La cançó parla de la sensació que res serveix per a canviar les coses.
La cançó “Un poquet i prou” oscil·la entre quedar-se i fugir, entre el poble i la ciutat, entre el “vull de tu un poquet” i el “ja no sé on refugiar-me”. És aquesta contradicció una manera de parlar del malestar d’una generació que no acaba de trobar el lloc ni el sentit?
E.T.: Totalment. Estàs a gust en la ciutat, però també veus com cada vegada es parla menys valencià, tanquen més espais, la vivenda puja més de preu… El teu lloc a la ciutat el trobes menys. Aleshores, vas al poble i el trobes un poc mort, sense programació cultural ni oci. I vius en eixa dicotomia d’estar al poble dos dies i voler anar-te’n, i estar a la ciutat a gust, però et tiren.
F.C.: També és en clau politicosexual. Eixa sensació contradictòria d’“ací estic bé, però no molta estona” és exportable a qualsevol relació amb amics, afectiva… Som una generació que està a cavall entre mil coses.
En aquests 20 anys d’Auxili, què sabeu ara, com a músics i com a persones? Que no sabíeu abans de començar?
E.T.: Que és molt complicat viure del teu art al País Valencià i encara pitjor en l’Estat espanyol.
F.C.: Nosaltres no hem arribat mai a viure de la música.
E.T.: També veiem un monopoli cultural molt gran d’empreses que controlen la indústria.
F.C.: Hi ha molt poca diversitat. No hi ha una indústria “sana”.
E.T.: Un aprenentatge més humà és que el grup ens ha ensenyat a estimar-nos i gestionar millor les relacions, i ens ha servit de refugi d’històries personals. I, sobretot, ens ha donat identitat, el fet de sentir-te part d’alguna cosa en comú.
Creieu que hi ha alguna diferència entre la indústria del País Valencià i la de Catalunya?
“La diferència és que la dreta catalana sempre ha invertit en cultura catalana, i la dreta valenciana no vol la seua llengua i cultura”
F.C.: Al País Valencià la indústria és molt més precària, a la catalana hi ha més diners i articulació. A Catalunya, la cultura de l’assemblearisme és més forta i resisteix millor.
E.T.: La diferència és que la dreta catalana sempre ha invertit en cultura catalana, i la dreta valenciana no vol la seua llengua i cultura.
Quin és el futur d’Auxili?
E.T.: Estem en un moment molt dolç i volem gaudir-lo, no li posem final. Ens alegra veure com les noves generacions venen als concerts. Ara no podem plegar Auxili perquè la nostra generació ens necessita, i perquè sempre hem dit que mentre ens ho passem bé i la butxaca ens ho permeta, ho continuarem fent. Queda Auxili per a estona. Políticament, venen temps difícils.
F.C.: El que determinarà el futur de la societat valenciana és la nostra pròpia organització individual i col·lectiva. Necessitem una xarxa activa que pressione a la classe política i, també, anar a votar.
E.T.: De totes maneres, Auxili no va lligat a la política valenciana. Sabem que som un grup que políticament incòmoda tant a dretes com a esquerres. Tenim clar el perquè fem música i tenim clares les nostres idees.
