“Com hi ha els fills sense el pare, i el pare sense els fills”
Vicent Andrés Estellés
La primera vegada, fa més de tres dècades, que el vaig sentir dir “ese es más de derechas que Superman” era massa ingenu per entendre què carai deia. I perquè recorria al superheroi americà per desbrossar una dretanització sideral que ja arrosseguem fa tres dècades. La qüestió, però, era que Celestino Sánchez Ramos tenia tota la raó del món –la té encara, contra tant mascle-alfa global format goril·la que es creu cridat a salvar el món quan només el trinxa. També és altament probable que aleshores ens demanéssim astorats d’on carai havia sortit aquell homenot que sempre somreia i que sempre feia riure. Vam trigar poc –molt poc– a esbrinar-ho: venia de totes les lluites que ningú ens havia explicat, acumulava gairebé tots els desencisos haguts i per haver, se sabia de memòria totes les revolucions i anava de cara cap a totes les esperances. Fill de l’Ana i d’en Marín, comunistes de pedra picada, provenia de Màlaga, on havia nascut al mig del convuls segle XX i d’on van migrar fugint de la repressió de la dictadura. Com tantes i tants, lleuger d’equipatge, tres certeses bàsiques i un rosari de dubtes per a tots els combats. De Màlaga a Sabadell, on el van colpir les condicions de vida de la classe treballadora. I de Sabadell a tot arreu. Ens va deixar dissabte i no va deixar de lluitar ni un sol dia. I ahir, 14 de juliol, com la presa de la Bastilla des de la nit dels temps, vam provar d’acomiadar-lo. Quan hi ha comiats que seran sempre impossibles.
Lluitador clandestí, matxucat per la policia i empresonat a la Model amb només 17 anys, tres cops processat, diputat a la primera i tercera legislatura, indignat en com va travar-se la transició, i disposat sempre a tornar a començar
L’itinerari vital i polític l’ha compartit aquests dies i amb tot detall l’Arxiu Serradell Roman i, de tan intens i extens, no hi cap en aquest bocí de text. Lluitador clandestí, matxucat per la policia i empresonat a la Model amb només 17 anys, tres cops processat per associació il·lícita, propaganda il·legal i manifestació no pacífica, diputat a la primera i tercera legislatura, indignat en com va travar-se la transició, amb les seves tones d’impunitats i renúncies, i disposat sempre a tornar a començar, impulsant el Partit dels i les Comunistes de Catalunya (PCC). Perquè si la vida tragina entre el miracle quotidià i el desastre diari, allà estava sempre en Celes, amb el seu llenguatge afilat i concret –que sí, que sempre estarem “más liados que la pata de un romano”, que cal “tocar els cataplines” a qui pertoca en cada moment i que sempre alerta –i ull viu– amb “el tío de las rebajas” que apareix al darrer instant com a constant històrica. Amb la rialla més sorneguera del món, el seu afinadíssim sentit de l’humor, a prova de bombes i desencisos des d’una fraternitat practicant, el feien també un seductor, una espatlla, un refugi o una catapulta. El Celes sempre hi és –i sempre hi serà, quan haurem de mirar uns quants cops pel retrovisor per recordar-nos de les seves lliçons nòmades. Del Celes, en realitat, ens caldria un diccionari del seu vocabulari. Un glossari de futur. Perquè s’ho prenia tot tan seriosament que semblava que estigués sempre de broma. I en realitat era tot el contrari, vivia a contrapel i en defensa de l’alegria quotidiana malgrat tots els malgrats, que segurament eren tots.
Microhistòria viva del comunisme català, políticament i humanament desacomplexat, recomanava sempre no despistar-se més del compte en les giragonses del camí –és a dir, no perdre el temps quan ens planifiquen extraviar-nos. I com tindrem Celes encara per estona, ahir vaig aprendre –o potser ho havia oblidat– que la referència superlativa al Superman dretà va produir-se quan el partit, veient-lo díscol, crític o rebel, el va enviar a Romania per veure si es convertia a l’eurocomunisme. La trampa no va tenir efecte. Mite o realitat, del record esmunyedís de tantes converses infinites fetes escola d’emancipació i transformació, recordo una anècdota d’una nit vallesana sota els rigors de 23F –explicada per ell, això segur, i juraria que amb ell com a protagonista. En el decurs d’una assemblea noctàmbula de sindicalistes al Vallès per exposar la postura del partit davant el cop d’estat, a altes hores de la nit, un vell lluitador exposa que no veu clara la crida a la calma, perquè els cops d’estat s’aturen al carrer. Demana motius a l’interlocutor i exigeix raons per fer cas al que es diu. I l’interlocutor respon: “perquè és el que diu el partit, perquè soc el teu secretari general i perquè, hòstia santa, perquè soc el teu fill, pare”. Com hi ha els fills sense el pare. I els pares sense el fill.
I quan tant es parlava de ruptura, distància o abisme generacional, va ser un dels impulsors dels Iaioflautes, aquelles àvies i aquells avis entremaliats que van tornar a sortir al carrer
Infatigable sense defallir mai, lluitador en dictacràcia i en democradura, arrelat a Barberà els darrers anys com a casa comuna anticapitalista, en Celes sempre tenia l’encert inexpugnable de tornar a recomençar quan més ens calia. I quan tant es parlava de ruptura, distància o abisme generacional, va ser un dels impulsors dels Iaioflautes, aquelles àvies i aquells avis entremaliats que van tornar a sortir al carrer –a defensar netes i nets–, que ens van encomanar coratge i ens van desplaçar les pors. Mai erraven en punteria i també van veure en el moviment català per l’autodeterminació la clau de volta per fer trontollar el règim. I s’hi van apuntar. Com panteres grises. Amb el millor somriure encara. I la memòria més lliure. Al capdavall, havien passat cinquanta anys des que, a les cel·les de la presó Model, es negava a canviar-se la camisa, com li demanava el pare, perquè no pogués veure els cops grisos i la sang arrapats al seu cos. I no, mai va canviar aquella camisa per res del món.
Ahir, quan el tanatori de Sabadell es quedava petit i centenars de persones provàvem d’acomiadar-lo en un acte laic oficiat pel bo d’en Manuel Moreno mentre sonaven les notes a piano de La Internacional, resulta que el millor secretari d’organització de les nostres vides encara ens havia deixat i treballat el darrer encàrrec d’obligat compliment. Aquest cop sense debat, només la consigna. Que res de dolors. Que ni un bri de pena. Que no li féssim la cabronada de recordar-lo amb tristesa. Testament i llegat, parafrasejant Julius Fucík, comunista txecoslovac executat per la Gestapo: “Que la tristesa mai s’uneixi al meu nom. He viscut per l’alegria i per l’alegria moro”. I és que en una altra de les seves paradoxes habituals –si el Comitè Central diu que els elefants volen, els elefants volen?– ahir ens exigia recuperar, a la nostra manera, tots els rituals vitals de néixer vius, ajuntar-nos sempre i acomiadar-se qualsevol dia impensat. O sigui que, una mica a contracor i amb en Celes com a cerimònia de vida, acatarem la consigna, malgrat que volíem una estona més d’ell enmig dels temps que corren. Perquè a 75 anys el Celes era encara el més jove de tots i tots el volíem, com a mínim, una dècada més.
El iaioflauta que, sense cap capa, va tombar tots els supermans ja és per sempre. I encara riu. I somrient ens xiula encara: “Va, a totes. Que això va de totes i tots”
Confessem-nos: aquesta és la urpada, que volíem un trosset més de camí plegats. Però desobeint-nos, fem-li cas i deixem el pessimisme per a moments millors. I aleshores caldrà informar a viva veu i puny alçat, des de la Directa dels moviments socials, que Celestino Sánchez Ramos –la revolució infinita per contagi, la república cosificada de la decència comuna, la recerca del país pendent– ha viscut. Aquesta és la notícia. Un país tal vegada anomenat Celes, perquè no cal anar gaire més lluny per buscar-lo, de tan a prop que l’hem tingut i de tan proper com se’ns queda. Ara que ja sabem fa molt que mai no ens caldrà cap superheroi americà i menys encara que arribi de nou “el tio de las rebajas”.
Ara que la propaganda oficial resarà això de “50 anys en llibertat”, un tindria la temptació d’escriure “75 anys tocant els cataplines per la llibertat”. Això, així, és en Celes. Y la que te rondaré, moreno de Málaga. Perquè aquesta és tota una altra història, certament. Però per infinita sort, és la nostra. Arrejuntémonos todos. El iaioflauta que, sense cap capa, va tombar tots els supermans ja és per sempre. I encara riu. I somrient ens xiula encara: “Va, a totes. Que això va de totes i tots”. I de tu, Celes. I de tu. Tu per nosaltres i nosaltres per tu.
