En les darreres dècades, l’educació emocional, promulgada per la psicologia positiva, ha provocat un gir afectiu que afecta a moltes esferes de la vida quotidiana, penetrant amb força a les prestatgeries de llibres destinats a la infància. La capacitat d’immersió de l’anomenada “ciència de la felicitat” en les formes de fer i sentir contemporànies –i en la literatura infantil– es deu, en gran mesura, als punts en comú que el pensament positiu comparteix amb els valors neoliberals, per als quals l’individu s’alça com a centre absolut.
Percebuts com contes neutres o amb missatges bonrollistes i benintencionats, la “literatura” d’emocions infantil ha entrat amb força al mercat, ha esdevingut súper vendes i ha copat molt dels espais destinats a la literatura a les escoles. Només cal mirar els números de vendes d’alguns dels títols més paradigmàtics com El monstre de Colors d’Anna Llenas, Tinc un volcà de Míriam Tirado i Joan Turu o De major vull ser feliç d’Anna Morató i Eva Rami. Però, són aquests llibres realment literatura neutra i infantil?
La literatura infantil, com qualsevol altre discurs, mai no és neutra. Ofereix representacions, conté valoracions i transmet de forma més o menys implícita una ideologia
La literatura infantil, com qualsevol altre discurs, mai no és neutra. Ofereix representacions, conté valoracions i transmet de forma més o menys implícita una ideologia. La dels llibres d’emocions és clara: promoure la consciència i la regulació emocional com a via per a aconseguir la felicitat individual. És a dir, apel·lar al coneixement i a la classificació de les emocions per a poder regular-les de manera adequada i treure profit positiu d’elles. Les seves trames i conflictes obvien i invisibilitzen els contextos socials i la conflictivitat del món per intervenir en les formes de sentir dels infants.
Aquest gir cap a allò individual i cap a la felicitat d’un mateix posa el focus en conceptes com l’autonomia emocional, l’empatia, l’assertivitat, l’optimisme, la resiliència o la gratitud. Valors, tots ells, característics també del llenguatge empresarial i de l’emprenedoria, que es canalitzen a través de discursos i tècniques com el mindfulness, el coaching o l’autoajuda i que formen part del que s’ha donat a dir el capitalisme afectiu.
Una de les passes per construir la idea falaç dels llibres d’emocions com a llibres sense ideologia és presentar-les com a simples fets naturals sobre els quals els entramats socioculturals no operen
Una de les passes per construir la idea falaç dels llibres d’emocions com a llibres sense ideologia és presentar-les com a simples fets naturals sobre els quals els entramats socioculturals no operen. Els éssers humans –al parer de la psicologia positiva– som naturalment emocionals i aquestes emocions es perceben i es viuen suposadament de la mateixa manera a qualsevol part del planeta. La paradoxa rau –més enllà de què les emocions sí es construeixen socioculturalment– en el fet de reivindicar les emocions com una cosa bona i natural dels éssers humans, però que alhora requereix ser educada, per regular la manera en què aquestes han d’afectar a la infància i fins a quin punt, i assolir així la felicitat plena.
Això porta a concebre els llibres infantils d’emocions no com a obres literàries sinó com una mena de vademècums farmacèutics que ofereixen eines per a la seva expressió normativa. Per aconseguir-ho utilitzen un llenguatge senzill i proper a l’autoajuda, trames centrades en el jo on el desenvolupament del personatge protagonista brilla per la seva absència, veus infantils que romanen constantment subordinades a les adultes i textos plans, sense cap mena de buit ni d’espai per poder portar a terme interpretacions pròpies, més enllà de la literal.
Aquesta voluntat de transmetre un missatge clar introdueix un nou interrogant que sembla rellevant: aquesta voluntat instructiva i normativitzadora de les emocions de manera adultocèntrica segueix tenint com a principal destinatari els i les petites (aspecte essencial per caracteritzar les obres com a infantils) o més aviat el receptor implícit que dibuixen són els adults que acompanyen les infàncies? Poden, per tant, classificar-se com a llibres infantils? La resposta, des del meu punt de vista, és clara.
Ni neutres, ni literatura, ni infantils.
