“Aquests empresonaments no busquen només castigar sis companyes: busquen enviar un avís a tota la classe treballadora perquè tingui por d’organitzar-se. Però avui hem demostrat no tenir por. (…) La lluita sindical no pot ser motiu de presó. Si fer sindicalisme es converteix en un delicte, aleshores estem posant en risc els drets de totes les persones treballadores”.
Així s’expressava la secretària general de la CNT, Erika Conrado, el 17 de juliol a Barcelona en la manifestació de solidaritat amb ‘Les 6 de La Suiza’. Sens dubte és una molt precisa síntesi del que significa tot aquest procediment: repressió davant l’organització i transformar l’acció sindical en delicte, un fet que debilita els drets laborals.
Una denúncia d’abusos sexuals i laborals d’una treballadora d’una pastisseria de Xixón, davant dels quals l’afectada, amb el suport sindical de CNT, realitza una quinzena de concentracions no violentes davant la porta de l’establiment comercial. La resposta, una sentència a tres anys i mig de presó, per la mateixa treballadora i cinc sindicalistes més.
‘La Suiza’ era una pastisseria de Xixón gestionada per la família conservadora Álvarez, on hi juga un paper ultrareaccionari el fill Pablo Álvarez Meana, afiliat a Vox
Per entendre com això ha pogut succeir hem d’identificar els subjectes que construeixen l’acció repressiva però també la naturalesa de l’Estat i la judicatura espanyola. ‘La Suiza’ era una pastisseria de Xixón gestionada per la família conservadora Álvarez, en la que comença a jugar un paper ultrareaccionari el fill de la mateixa Pablo Álvarez Meana, anys enrere molt ben vinculat amb el PP i en l’actualitat afiliat a VOX. De les seves manifestacions en xarxes socials semblaria que hagi dissenyat o col·laborat amb l’estratègia criminalitzadora. Un agent determinant en la mateixa és qui fa d’advocat per ‘La Suiza’, Javier Gómez Bermúdez, el que va ser president de la Sala Penal de l’Audiència Nacional i va construir tants relats criminalitzadors contra els moviments d’alliberament nacional com interpretacions extensives del Codi Penal amb màxims efectes repressius.
El que en l’anàlisi de qualsevol jurista apareixia com una forassenyada acció judicial arriba al magistrat del Jutjat Penal 1 de Xixón Lino Rubio, vell «conegut» dels moviments socials asturians per la persecució i escarni sobre insubmisos o la condemna a tres anys de presó als dirigents sindicals de la Corriente Sindical d’Izquierdas, Cándido i Morala. La fermesa de la sentència té com a ponent, en tant que jutge de la Sala Penal del Tribunal Suprem, el senyor Vicente Magro Servet, magistrat i militant del Partit Popular i que va ser senador per aquest partit en l’etapa de José María Aznar.
Les diferents resolucions judicials signifiquen que el que fins ara de manera generalitzada es considerava acció sindical (propaganda, concentracions, crides a la solidaritat o al cessament d’actuacions antilaborals), passa a l’àmbit penal, i amb això es fa un gir cap a una interpretació criminalitzadora d’actes que, fins ara, estan compresos en el dret de reunió, manifestació o llibertat d’expressió.
La sentència té com a ponent de la Sala Penal del Tribunal Suprem, el senyor Vicente Magro Servet, magistrat que en l’etapa de José María Aznar va ser senador del Partit Popular
La Sala Penal del Tribunal Suprem per justificar que ens trobem davant d’un delicte continuat de coaccions greus realitza les següents afirmacions: «els fets provats que són intangibles no suposen l’exercici de la llibertat d’expressió, sinó pràctiques coercitives impedint l’exercici d’una activitat comercial amb pressions continuades contra els recurrents». Cap actuació violenta en les quinze concentracions realitzades, cap limitació a l’accés al comerç, però les mateixes es transformen en la causa per la qual l’activitat de ‘La Suiza’ va cessar. En la realitat: es va vendre. Per fer-ho, tot més surrealista encara, el preu de venda del negoci va ser el preu de mercat.
Que es pugui establir com a delictiu l’efecte de l’exercici de Drets Fonamentals és exactament el tractament que es donaven als sindicats al nostre país al segle XIX i inicis del XX. En tot cas no ho hem d’entendre com una actuació individual d’uns jutges sinó la combinació de la naturalesa de classe de l’Estat i la judicatura en un context reaccionari. Els Drets no són inamovibles, es consoliden amb el seu exercici i es mantenen davant l’existència de mobilitzacions de masses. De la mateixa manera són laminats, reduïts i eliminats en onades reaccionàries, cosa que també genera un ambient determinant entre els sectors més reaccionaris de la judicatura.
Les companyes de CNT ens han ensenyat moltes coses al llarg de la Història. Aquesta vegada, com no deixar mai soles a les nostres sindicalistes i com buscar la màxima unitat d’acció quan l’atac mira als drets del conjunt de la classe treballadora.
