L’alçament de la ultradreta és una realitat en els escenaris polítics d’arreu: la mobilització d’afectes d’odi i la instrumentalització de la por configura el panorama mundial. Aquest rebombori right-wing, lluny de ser un fet aïllat o conjuntural, respon a una crisi sistèmica de la democràcia liberal i a un esgotament de les formes tradicionals de representació política. En aquest context i de manera paradoxal, s’observa l’emergència i consolidació de noves formes d’espiritualitat que es revelen com a espais de resistència política. Les pràctiques místiques de la postmodernitat, en aquesta clau de lectura, no es tradueixen en una desconnexió material amb la realitat, sinó que, a manera de subratllador fluorescent, ressalten el lligam indissociable que s’estableix entre les praxis privades i les fórmules col·lectives, les mateixes que la ultradreta negligeix amb les seves polítiques liberals.
Les noves espiritualitats –enteses com a pràctiques i discursos que combinen elements simbòlics, rituals i filosòfics més enllà de les religions institucionalitzades– constitueixen una resposta a la crisi política i afectiva que promouen els discursos d’odi. L’obra Vulnerabilidad en resistencia, de Judith Butler, Zeynep Gambetti i Leticia Sabsay (Bellaterra, 2024), proposa reconsiderar la vulnerabilitat i entendre-la, no com una feblesa, sinó com una condició humana compartida que pot esdevenir font d’agència política i base per a noves formes de comunitat. En aquest marc, les noves espiritualitats poden ser llegides com a pràctiques que reivindiquen aquesta vulnerabilitat, la canalitzen i la ressignifiquen fora de la lògica de la violència i del ressentiment.
El discurs que estableix l’existència d’un flux d’energies entre individus és el punt Omega de les pràctiques espirituals d’avui. En tant que pressuposen un lligam perenne, un canal sempre obert entre persones, aquestes noves espiritualitats confronten el caràcter individualista del fenotip postcapitalista i promouen l’empatia com a tecnologia que mobilitza afectes basats en la vulnerabilitat, l’acceptació, la compassió i l’amor. Aquesta potència dinamitzadora basteix un horitzó encoratjador que dibuixa noves possibilitats polítiques. Obre una escletxa al mur d’angoixa on imaginar futurs alternatius més enllà de la realitat distòpica. Aquest és, en efecte, un gest radicalment polític. Incentivar el pensament cap al futur, pensar la possibilitat de transformació del món… Tot això són procediments lúcids capaços de produir un impacte en el rumb polític. La consciència humana, en la seva dimensió dialèctica, troba en aquestes espiritualitats un espai de diàleg entre el desig i l’acció, entre la ferida i la curació.
Les noves espiritualitats poden ser llegides com a pràctiques que reivindiquen la vulnerabilitat, la canalitzen i la resignifiquen fora de la lògica de la violència i del ressentiment
Podem llegir les noves espiritualitats com a mètodes cognitius que operen en un pla holístic. A la manera de la raó poètica de Maria Zambrano, el coneixement místic postmodern no busca reduir la complexitat de la realitat, sinó habitar-la i transformar-la des de dins mitjançant un equilibri entre raó i intuïció. En un món de geografia política d’antípodes, qualsevol eina capaç de teixir comunitat des de l’associació conceptual és legítima. Les noves espiritualitats operen des de la intuïció cap a la concreció. Uneixen en matrimoni l’àmbit íntim, mental i abstracte de cada persona amb l’acció política material. Des de la microsubversió de la quotidianitat, tramen un teixit comunitari que centralitza valors matriarcals com la interdependència, la companyia i les cures. En aquesta voluntat integradora rau la sobirania de la mística postmoderna. Alienació dels txakres és, en aquest cas, desalienació política. Les creences espirituals que conceben les persones com a comunitat animada, com a totalitat energètica en simbiosi, són favorables per a la resistència política a la ultradreta.
Amb l’acceleració dels processos de globalització s’ha generat un mestissatge espiritual que escapa de les fronteres religioses institucionals. Aquest es mou entre l’individu i la comunitat, entre l’interior i el món, i constitueix un espai liminar de gran potència política. En paraules de Gloria Anzaldúa –pensadora xicana fonamental per entendre la teoria dels marges– aquest espai de mestizaje és un territori de frontera on es desdibuixen les categories rígides i s’obre la possibilitat de repensar-se com a comunitat des de la hibridació, la porositat i la interdependència.
Des d’una perspectiva diacrònica, la pandèmia de la covid va representar un punt d’inflexió en aquest procés. En un moment de màxima vulnerabilitat col·lectiva, incertesa i aïllament, les espiritualitats alternatives van guanyar visibilitat i legitimitat. Moltes persones, en absència de ritus col·lectius tradicionals o de respostes institucionals a l’angoixa existencial, van recórrer a pràctiques espirituals que oferien confort, sentit i connexió. L’espiritualitat va deixar de ser un afer marginal per passar a ocupar un lloc mainstream en l’esfera pública digital. Plataformes com TikTok, amb formats breus, accessibles i altament visuals, van jugar un paper decisiu en aquesta difusió massiva. En els nostres dies, l’argot espiritual és una realitat col·lectiva. Preguntar pel signe astrològic o pel grau de somatització d’una feblesa energètica és una pràctica conversacional de primer ordre.
En el marc actual de crisi sistèmica i de col·lapse ecosocial, les noves espiritualitats poden ser llegides com a sistemes epistemològics no excloents que, lluny d’imposar una veritat universal, juguen amb la mal·leabilitat de les doctrines per refractar de manera polièdrica les mancances del sistema. En La política cultural de las emociones (UNAM, 2015) Sara Ahmed defensa que les emocions no són meres experiències internes i privades, sinó pràctiques socials que circulen entre cossos i subjectes, contribuint a configurar les fronteres identitàries i els vincles comunitaris. De la mateixa manera, les pràctiques espirituals reclamen l’espai públic per desplegar-se com a potència instigadora. Els discursos sobre les energies positives, les aures, les vibres dels espais, etcètera, configuren un punter led que adverteix la negligència del sistema conservador solipsista. A partir de la reivindicació del benestar energètic en les formulacions de la col·lectivitat, les noves espiritualitats enlluernen el dèficit sistèmic de la dimensió humana.
D’aquesta manera, el nucli del pensament espiritual postmodern no cristal·litza en pràctiques rígides i en postulats profètics inamovibles, sinó que esbossa un mandala sinuós que integra totes les geometries. En correspondència, les micropràctiques quotidianes derivades d’aquest pensament liminar elaboren una resistència política poderosa en la seva diversitat. Operen com a ferment simbòlic que desafia el paradigma polític patriarcal basat en la racionalitat extrema, la tecnocràcia i l’economia del rendiment. Propulsen, doncs, una redefinició estructural de la vida en comú. L’axioma de les noves espiritualitats és l’amor, afecte que esdevé polític si es mobilitza per teixir comunitat des de la integració. Contra l’economia afectiva hegemònica que instrumentalitza la por per perpetuar estructures de poder excloents, les pràctiques espirituals ribosòmiques constitueixen una tecnologia dels marges vàlida per imaginar nous horitzons polítics contra les tecnologies ideològiques de l’Estat.
En un món cognitivament adormit, amb la imaginació sedada, dominat per una ultradreta patriarcal i una racionalitat que exclou tot el que no és mesurable, les noves espiritualitats emergeixen com una forma de resistència política genuïna. Recuperen el valor de la comunitat, del misteri, de l’horitzó i del desig. El seu poder rau en la capacitat d’invocar la imaginació –potser el bé més escàs i revolucionari del nostre temps– i de situar-la al servei d’estratègies polítiques alternatives. Per tot això, les noves espiritualitats no són només un símptoma d’un món en crisi, sinó una proposta viva per imaginar-ne un de nou.
