Passejant pel barri d’Orba, a Alfafar (l’Horta Sud) –conegut popularment com a Parc Alcosa– és notablement perceptible la devastació provocada per les inundacions del 29 d’octubre de 2024. Un any després, alguns baixos d’immobles s’han rehabilitat, d’altres comencen ara a reconstruir-se, i d’altres tan sols en queden els murs, la façana o els cartells que assenyalen que abans hi havia una fruiteria o una perruqueria, però ara només són locals amb les persianes abaixades. Queda l’escola encara per reconstruir, ascensors per arreglar i clavegueram per netejar. “Estem molt lluny de la normalitat que intenten fer creure. S’han oblidat de la gent més pobra, que no ha pogut tornar a casa, reobrir negocis o accedir a les ajudes”, lamenta Fernando González, veí d’aquest polígon habitacional, mentre recorre amb la mirada el carrer de Sedaví, on viu, en uns baixos que amb prou feines ha començat a reparar.
González ha rebut els 6.000 euros que atorgava el govern valencià de Carlos Mazón per la pèrdua de béns de primera necessitat, 9.000 euros de l’Estat espanyol per comprar mobles i electrodomèstics, i dotze mesos després encara espera una ajuda de 20.000 euros per danys en l’habitatge. “En tindré prou perquè no pague mà d’obra i m’ho faig tot jo, i a més m’han donat estris de segona mà”, recalca. El seu exemple mostra com la dana ha posat de manifest els límits de la classe treballadora que no té prou capacitat d’estalvi per a fer front a un desastre imprevist. Les ajudes, en general, arriben amb comptagotes i demora, i no tothom aconsegueix sol·licitar-les. “La pobresa fa que molta gent no haja accedit a tots els ajuts públics”, afirma Joan Nacher, treballador de Vibra, iniciativa comunitària al barri del Raval d’Algemesí, localitat de la Ribera Alta, i membre del Comité Local d’Emergència i Reconstrucció (CLER) d’aquest municipi. Els comités, espais de participació directa que aglutinen veïnat, empreses o entitats locals, es van crear uns mesos després del temporal per trobar solucions a l’estat de destrucció des dels principis de l’economia social i solidària.
Exclusió coberta de fang
Barris com el Parc Alcosa, format per habitatges de protecció oficial que es van construir als anys seixanta per a allotjar a una població de classe treballadora que havia arribat a València; o el del Raval, amb un veïnat format majoritàriament per famílies d’ètnia gitana i migrades, molt castigat per la pobresa, l’estigma i l’oblit; o el Xenillet de Torrent, una de les barriades més humils del municipi, doblement castigada pel fang i la misèria, no només no han recuperat la normalitat, sinó que, amb el pas dels mesos i la manca de resposta de les institucions, han vist com s’agreujava la devastació de llars, comerços i barris. Ho hem comprovat per mitjà d’un treball de camp en tots tres barris, ubicats en àrees inundables.
La recuperació inacabada en aquestes zones més humils contrasta amb la normalitat ja assolida al parc comercial d’Alfafar o al polígon industrial de la pista de Silla, on grans establiments o concessionaris d’automòbils han recuperat l’activitat econòmica i la concurrència. Rut Moyano, veïna afectada i portaveu del CLER de Benetússer (l’Horta Sud), posa com a exemple la reobertura dels concessionaris d’automòbils de la pista de Silla, com el de Mercedes-Benz o de Kia, tan sols un mes després del pas mortífer de la dana. A Aldaia, la portaveu del CLER, Maria Jiménez, compara la “ràpida” inauguració del centre comercial Bonaire, el passat febrer, amb la lentitud de l’administració pel que a parer seu és prioritari: “reconstruir escoles, oferir una alternativa a qui ha perdut l’habitatge o agilitzar les ajudes per als més vulnerables”.
El govern espanyol és qui ha liderat el repartiment del gruix dels fons públics –propis i europeus– destinats a particulars, treballadores autònomes o empreses afectades, així com a refer infraestructures: en total, ha mobilitzat 16.600 milions d’euros, dels quals, a finals de juliol, s’havien abonat quasi 6.000 milions (el 37 %). Cal destacar que, en la suma global, s’inclou com a ajuda pròpia les indemnitzacions del Consorci de Compensació d’Assegurances, l’entitat pública adscrita al Ministeri d’Economia i Hisenda espanyol que assumeix la cobertura de danys en casos de riscos extraordinaris amb un fons públic que es va fornint amb un percentatge de les primes que se signen amb asseguradores privades. Si es descompta aquesta quantia del total abonat, la despesa en ajuts directes descendeix als 2.552 milions. En nombre de sol·licituds, de les 448.922 presentades, 320.108 es troben en tramitació, segons les dades oficials.
Per la seua part, la Generalitat Valenciana va anunciar poc després del desastre una aportació pròpia de 2.364 milions d’euros per a actuacions d’emergència i recuperació durant el 2025. D’aquesta suma, 772,5 milions s’han reservat a ajudes directes. En agost, segons les dades sol·licitades per la Directa a través del Portal de Transparència de l’administració valenciana, s’havien abonat 283,2 milions d’euros en ajuts (el 36 % del total anunciat) i un 87 % de les sol·licituds s’havien concedit. Segons la informació disponible, no s’hauria exhaurit tot el fons perquè el nombre de sol·licituds no hauria arribat a esgotar el pressupost previst. A principis del setembre, Carlos Mazón treia pit de la seua gestió, i es vantava d’haver proveït de “suport econòmic i directe” per a “una recuperació que ha d’arribar a tots”.
La portaveu del comitè per la recuperació d’Aldaia, Maria Jiménez, compara la “ràpida” inauguració del centre comercial Bonaire, en febrer, amb la lentitud a l’hora de “reconstruir escoles o oferir una alternativa a qui ha perdut l’habitatge”
Lluny d’això, a la pràctica, Júlia Martí i Marta Pérez Fargas, membres de l’Observatori del Deute en la Globalització, organització que ha investigat el destí dels fons públics destinats a la reconstrucció dels efectes de la dana, asseguren que “les ajudes a la població són insuficients i no arriben amb la urgència necessària”. Per contra, afegeix Martí, “els ajuts a grans empreses s’han executat amb celeritat i amb uns imports que depenen més del volum de facturació que de l’afectació. És a dir, empreses transnacionals amb beneficis milionaris han rebut centenars de milers d’euros en ajudes”, detalla la investigadora.
Aquest mitjà ha sol·licitat dades al govern espanyol en relació amb les multinacionals que s’han beneficiat de les polítiques públiques –ajudes directes, bonificacions fiscals de reducció o exempció d’impostos o suspensió del pagament d’interessos de crèdits pendents— en resposta als danys de la dana, i també sobre el repartiment dels fons a xicotetes i grans empreses i en barris amb menor i major renda per càpita. Aquesta informació ha estat denegada argumentant que algunes dades “tenen caràcter reservat” i d’altres que “no en disposen”.
Ajudes i avals milionaris
Algunes multinacionals afectades per la dana tenen un paper similar al dels bancs durant la crisi de 2008 o al del sector turístic després de la pandèmia: en un moment d’inestabilitat, es beneficien de les polítiques públiques per ser rescatades, tot i que ara a una escala local. La quantia de diners no retornables que l’administració de l’Estat espanyol pot destinar a empreses afectades oscil·la entre els 10.000 euros –per a societats amb una facturació inferior al milió d’euros anual– i 150.000 euros, en cas de societats mercantils que facturen més de 10 milions l’any.
Aquesta és una de les línies d’ajudes sobre les quals sí que és possible obtenir informació pública sobre com s’ha repartit. Resseguint el portal del Sistema Nacional de Publicitat de Subvencions i Ajudes Públiques, que forma part del Ministeri d’Hisenda espanyol, es pot esbrinar el nom d’algunes de les firmes que han rebut 150.000 euros i, tal com hem comprovat, ja han recuperat l’activitat a les zones devastades. Parlem de noms com Heineken, Adidas, Kiabi, Decathlon, Sprinter, Consum, Danone, Ford o Renault. “El gran comerç, les grans cadenes de distribució, com Mercadona, s’ha recuperat, mentre que tendes com la sabateria Dauden, el forn Molins o la floristeria Carceller continuen tancades”, constata Maria Jiménez mentre ens mostra les petjades del desastre al seu municipi, Aldaia (l’Horta Sud), que es va inundar quasi per complet a causa del desbordament del barranc de la Saleta.
Amb un volum de facturació milionari, el grup de casinos i sales de joc Acrismatic, les cimenteres Aristaria SL o la cimentera de matriu turca Cimsa –que va esdevenir líder mundial en producció de ciment blanc en adquirir la filial espanyola de la mexicana Cemex, que incloïa la cimentera de Bunyol–, l’aerolínia Air Nostrum, l’empresa multiservei Clece (que pertany al Grup ACS, la constructora per Florentino Pérez que cotitza en l’IBEX-35), la mercantil de recollida de residus de la família Gimeno Calabuig (Fovasa) o el grup constructor i de serveis FCC, són algunes de les grans beneficiades amb ingents ajuts públics directes. També hi trobem Simetria Fidentia SL, constructora propietat al 50 % del fons d’inversió valencià Atitlan, encapçalat pels inversors Aritza Rodeno i Roberto Centeno, gendre de Juan Roig. Rodeno i Centeno van ser consellers del Goldman Sachs, entitat financera reconvertida en banc comercial per a poder rebre suport financer públic en la crisi de 2008.
Júlia Martí llegeix aquestes concessions com “la manera que té l’Estat per mantenir el funcionament del sistema capitalista”. “Això passa –afegeix– perquè, fins i tot des de partits que es fan dir progressistes, s’assumeix que la manera de vetllar pel benestar de la població és fent que la roda capitalista no s’aturi, que el creixement no s’estanqui. No es qüestiona que les grans empreses siguin rescatades, ni se’ls estableixen obligacions, com garantir llocs de treball o fomentar una reconstrucció adaptada al canvi climàtic”. En aquest sentit, Maria Jiménez es mostra contundent: “no s’haurien de rescatar empreses que facturen prou per a permetre’s la reconstrucció per si soles”, rebla.
Però a banda de la injecció de diners sense cap contraprestació, les empreses també poden accedir a avals d’entitats financeres públiques, com l’Institut de Crèdit Oficial (ICO). Creat com a banc públic en 1971 i adscrit al Ministeri d’Economia, l’ICO és l’organisme encarregat d’administrar crèdits i avals de l’Estat, els quals són gestionats per bancs privats que actuen d’intermediaris i decideixen a qui concedir-los. En cas que la companyia beneficiària no puga retornar-los, és l’Estat qui assumeix el gruix de la pèrdua (un 80 %); el 20 % repercuteix en la financera gestora. “És a dir –explica Nicola Scherer, investigadora de l’ODG que ha examinat l’activitat de l’ICO– són préstecs altament favorables, fonamentats en una lògica basada a privatitzar beneficis i socialitzar pèrdues, tot i el risc d’endeutament públic”.
El sector de l’automòbil ha estat un dels principals beneficiats amb avals i préstecs de l’ICO. Filials de Mercedes-Benz, com Valencia Distribuidora Angal Automoción SL; mercantils com Industrias Alegre SL, proveïdora de marques com Ford o Stellantis (conglomerat de la indústria de l’automoció), o concessionaris com Marcos Automoción, el grup més gran al País Valencià, han rebut avals de fins a setze milions d’euros. Empreses del sector de la construcció o la fabricació de biocombustibles, de l’àmbit agroalimentari, on apareixen diverses societats proveïdores de Mercadona i d’altres grans cadenes de distribució; o fins i tot el centre comercial Bonaire, també han accedit a avals milionaris.
Nicola Scherer emfasitza que, tal com va passar amb la covid-19 i després amb la dana, el repartiment dels crèdits i avals mostra com “hi ha una tendència a rescatar grans empreses, perquè tenen més capacitat per demanar-los, millors contactes amb bancs privats i més credibilitat financera per retornar-los”. Per això, aquesta investigadora considera necessari dissenyar un altre sistema de repartiment, “amb criteris ambientals per evitar rescatar les empreses que ens han portat a una situació d’emergència climàtica, i criteris socials i econòmics per identificar qui necessita més ajuda i no l’està rebent”.
L’ajut no retornable que l’administració de l’Estat espanyol pot destinar a empreses oscil·la entre els 10.000 euros –si facturen menys d’un milió anual– i 150.000 euros, en cas de societats mercantils amb més de 10 milions anuals de facturació
Un dels testimonis que reflecteix les dificultats d’alguns actors per accedir a les ajudes és el de Javier Bort, propietari d’una tenda de pintures de Catarroja (l’Horta Sud) que no ha pogut reobrir. Amb 54 anys, Bort forma part de la tercera generació familiar d’un negoci que l’aigua va inundar per complet fa un any. Els danys eren tals que va haver d’habilitar el seu garatge, on el fang “només” va arribar fins a 1,30 metres, com a solució provisional per continuar despatxant. “La meua prioritat era arribar a final de mes. A partir d’ara, amb la indemnització del Consorci de Compensació d’Assegurances i una donació privada de Creu Roja, aniré reparant la tenda, però com a mínim fins d’ací a un any no podré tornar-hi”, estima.
Bort no va sol·licitar cap ajuda directa, ni a la Generalitat ni a l’Estat. “Les primeres només em cobrien el 50 % i ambdues administracions exigien molts requisits i presentaven moltes dificultats burocràtiques per a qui no tenim personal administratiu. Les grans ho poden assumir, però les xicotetes estem perdudes”, lamenta. Pel que fa als préstecs de bancs públics, reconeix que no va voler fer cap moviment que “suposara un risc. No tinc els coneixements ni soc una gran empresa que es pot permetre tenir pèrdues. Només vull resistir fins que em jubile”, deixa clar.
Una tipologia semblant presenta el cas de Fernando Moreno, qui administra un quiosc i el bar Tio Fen del Raval d’Algemesí. Tot i no rebre cap indemnització perquè no pagava assegurança, ha pogut recuperar el quiosc “gràcies al suport humà i econòmic de la gent i a una ajuda pública estatal de 5.000 euros pel fet de ser autònom”, assenyala. Ha intentat sol·licitar altres ajudes destinades a refer el xicotet comerç, però quan va anar a tramitar-les es va trobar que el termini havia expirat en febrer de 2025. “Havies d’estar molt pendent i ací vam estar traient fang durant mesos”, sosté. El bar encara no l’ha reobert i no sap si ho podrà fer: “El tenia llogat i l’actual propietari crec que no té interés a reconstruir-lo”.
Laia Garcia i Jordi Cabezas, de la llibreria Somnis de Paper de Benetússer, han resultat ser més afortunades. “El Ministeri de Cultura va actuar de seguida”, reconeix Garcia. En el seu cas, van accedir a ajudes estatals i autonòmiques destinades a refer el sector cultural i van comptar amb l’assessorament d’un tècnic. En total, van rebre 29.575 euros de l’Estat i 60.000 de la Generalitat. Amb tot, la suma dels ajuts i la indemnització del Consorci no els cobria una pèrdua de “més de 110.000 euros” i van intentar, sense èxit, demanar suport a l’Institut Valencià de la Competitivitat Empresarial. “Ens vam trobar amb moltes dificultats, com haver de contractar un auditor, que les xicotetes empreses no podem assumir”, lamenta.
Sense habitatge digne
El govern espanyol ha rebut 43.637 sol·licituds d’accés a ajudes per pal·liar danys personals i materials en l’estructura d’habitatges o comunitats de propietaris, coberts exclusivament per l’Estat. La Generalitat, al seu torn, ha destinat diners a ajudes al lloguer, demolició de vivendes i adquisició de noves. A mitjan setembre, l’Estat havia repartit 92 milions dels 120 previstos inicialment, tot i que, segons fonts del departament de premsa del Ministeri de l’Interior, “la partida està en constant ampliació en funció dels informes de danys analitzats”. No obstant això, Rut Moyano critica la lentitud en la distribució d’aquests fons que, a parer seu, eren “d’extrema prioritat”: “Continuem amb molta incertesa, vivint pisos o en plantes baixes amb danys estructurals greus. N’hi ha molta gent que no té accés a un habitatge digne. És inadmissible”, conclou.
Moyano viu en Benetússer, en un edifici de quatre plantes on l’aigua va arribar fins a la primera i un cotxe va impactar en el portal. Hui, encara amb el garatge, l’entrada i l’ascensor sense arreglar, conviuen amb humitats, esquerdes i falsos sostres que cauen. Els danys a l’immoble es calculen en uns 235.000 euros i fins a l’agost només havien cobrat un 20 % d’aquesta quantia del Consorci de Compensació d’Assegurances, que van destinar als arranjaments més urgents, com els comptadors de llum o la bomba d’aigua. En data d’octubre, els falta per cobrar un 10 % del pressupost total. De la mateixa manera que en altres edificis de la zona, l’ascensor de la finca encara no funciona, fet que dificulta l’activitat de gent gran o amb mobilitat reduïda. “Tenim un veí que només pot baixar al carrer un dia al mes, quan ve Creu Roja”, denuncia. Segons Moyano, es tracta d’una problemàtica que no afecta a tothom per igual: “les empreses estan col·lapsades i ens diuen que no tenen disponibilitat o que falten peces. No ho dubtem, però curiosament els ascensors dels centres comercials d’Alfafar
i Aldaia han tornat a funcionar”, compara.
La recuperació de les llars va molt més lenta com més humil siga el barri. És el cas del conjunt de cases ubicades als carrers de Múrcia i d’Albacete de Torrent (l’Horta Sud), abans d’arribar al Xenillet i just al començament del barranc del Poio. A les problemàtiques habituals de les zones afectades, se suma “la marginació total en què es viu”, afirma Maria Jiménez, qui es trasllada periòdicament d’Aldaia a Torrent per acompanyar el veïnat. La majoria d’habitants no compta amb assegurança de llar i, per tant, no ha rebut compensacions del Consorci. Només han ingressat l’ajuda de 6.000 euros de la Generalitat, els 10.000 de l’Estat per pèrdua d’estris, i algunes donacions privades.
Consolación Dual és una de les afectades del carrer de Múrcia, on vivia, a una casa ubicada al llit del barranc prevista d’enderrocar. En total, l’Ajuntament assumirà la demolició de 45 vivendes “per l’alt nivell de perillositat del lloc”. Les famílies en són conscients i no s’hi oposen, però denuncien que afronten el procés sense informació, sense saber si rebran indemnitzacions i que les propostes de reallotjament no s’han formalitzat per escrit. En el cas de Dual, assegura que va rebre informacions contradictòries sobre l’estat d’afectació de la casa: “Va vindre un tècnic de l’ajuntament que deia que podíem tornar-hi, però no ens va entregar cap paper que ho certifiqués i, en la premsa, l’Ajuntament parlava del risc que suposava viure-hi”. A l’espera de rebre una ajuda estatal de 60.000 euros per destrucció total de l’habitatge, de moment, Dual viu en un pis cedit per una ONG, on ha de renovar l’autorització cada tres mesos.
Els danys en l’immoble on viu Rut Moyano, en Benetússer, es calculen en 235.000 euros. Fins a l’agost havia rebut el 20 % d’aquesta quantia del Consorci de Compensació d’Assegurances i en octubre encara resta pendent el 10 %
Una situació similar travessa Amparo González, qui roman en el seu pis del carrer de Múrcia tot i tenir el passadís entre el menjador i el bany apuntalat pel risc d’ensulsiada. “Primer em digueren que s’havia d’enderrocar, després que n’hi havia prou amb reforçar-lo… El que tenim clar és que no podem viure-hi”, manifesta, preocupada pel destí dels reallotjaments. Des del consistori de Torrent s’assegura que han ofert un allotjament a les famílies i que es continua treballant “perquè puguen viure prop del seu entorn”.
Un altre dels testimonis que mostra com la tornada a la normalitat està marcada per un clar biaix de classe és el del matrimoni format per Paco Ramírez i Maria Garcia, de 70 i 68 anys, respectivament. Ara mateix han d’afrontar un deute hipotecari de 21.000 euros per una casa que no podran recuperar. Vivien en l’avinguda de Carlet, un carrer d’Algemesí situat al llit mateix del riu Magre, en el qual l’aigua va inundar per complet una vintena de plantes baixes. Donat el risc que suposa la ubicació, l’Ajuntament ha aprovat expropiar-les i destinar els terrenys a vial públic i zona esportiva a canvi d’una compensació econòmica. Ramírez i Garcia rebran 22.741 euros, una xifra que consideren “irrisòria”, com també la indemnització del Consorci (33.461,43 euros), tenint en compte que l’asseguradora valorava sa casa en 150.920 euros.
Ramírez i Garcia no han rebut cap ajuda directa per danys en l’habitatge, perquè “no sabíem com demanar-la”, confessa Garcia. En aquest sentit, critica la manca d’assessorament i informació: “Ací calien tècnics de l’Ajuntament que tocaren porta a porta i ens explicaren què havíem de fer”. Amb tot, encara se senten “afortunats” perquè “no ens hem quedat sense sostre, tenim una altra casa en el Raval”, aclareixen. Tanmateix, el baix d’aquesta finca, on tenien el garatge i una cuina, també va resultar danyat, i sense cap ajuda ni la protecció financera d’una asseguradora no saben quan el repararan.
Algunes llars situades a primera línia de barrancs han tingut més capacitat econòmica per afrontar una catàstrofe. A diferència de les famílies del Raval o el Xenillet, algunes veïnes que viuen al llit del barranc del Poio a Picanya han pogut refer els habitatges o iniciar els tràmits de la reconstrucció, tot i que no saben quin futur se les presenta, perquè l’Ajuntament ha dictat requalificar el sòl com a zona verda. És el cas de José Espinosa, qui va encarregar el projecte de reconstrucció de la seua vivenda i va demanar la llicència d’obres, denegada per la perillositat de l’emplaçament. “Més enllà de la por de perdre les nostres cases i el nostre lloc, el que ens dol és la falta d’informació”, critica. De moment, l’Ajuntament ha expressat la seua voluntat de “donar resposta a les diferents situacions”, “vetllar per la seguretat” i “tramitar alternatives”.
Barris oblidats
La devastació dels barris més humils persisteix també fora de les cases: parcs i serveis públics sense reconstruir, carrers alçats per la força de l’aigua o baixos abandonats acumulant residus, són encara un paisatge habitual a molts llocs. El govern espanyol ha concedit als ajuntaments dels municipis afectats ajudes d’entre 2 i 200 milions d’euros per refer infraestructures, un pressupost que costa mobilitzar per la manca de personal tècnic municipal i que, a més, segons Joan Nacher, “s’està invertint a dues velocitats i de manera discriminatòria”.
Nacher fa referència a la “manca d’inversió” als barris amb índexs de pobresa més elevats, i posa com a exemple el seu municipi: “Si camines per Algemesí quasi no veus les cicatrius del temporal, en canvi, al Raval la dana persisteix durament”. Aquest barri només disposava de tres infraestructures públiques que han quedat devastades: el centre de participació ciutadana, el col·legi d’educació infantil i primària i l’escoleta. “El centre està tancat, el col·legi el substitueixen per barracons i l’escoleta l’han traslladat al centre cultural, un espai pensat per a adults on els xiquets han de pixar en orinals”, denuncia Jacinta Domínguez, directora de l’escoleta. L’ajuntament ha explicat que tots tres espais s’enderrocaran i es construiran de nou seguint criteris antiinundació per garantir la seguretat, una decisió que Nacher qüestiona: “construir-los al mateix lloc no és la solució”.
La falta de neteja del clavegueram i dels forjats sanitaris –cambres d’aire sota alguns edificis per aïllar-los de la humitat– és una altra de les problemàtiques que s’han detectat. Dotze mesos després, molts forjats continuen plens de fang, una situació que en barris com el Parc Alcosa afecta la meitat dels immobles. A banda del risc d’infeccions i dels danys estructurals que pot provocar aquesta acumulació, des dels comités locals hi ha preocupació per com s’afrontaran les pluges d’aquesta tardor. “Correm un risc enorme perquè ara l’aigua pot pujar molt més fàcilment”, alerten.
Per pal·liar aquests biaixos de classe en la reconstrucció, en paraules d’Andrea Ariza, urbanista i antropòloga de la cooperativa La Dula, “el suport institucional no es pot limitar a oferir ajudes econòmiques, deixant la responsabilitat de reconstrucció o reparació en mans de particulars”. Considera que és necessari que l’administració intervinga de manera directa en resoldre el que genera més vulnerabilitat “i que ho faça amb principis de l’economia social i solidària”. En la mateixa línia s’expressen Maria Jiménez i Rut Moyano, qui conclou: “qüestions com l’habitatge, la neteja dels forjats o la reparació d’ascensors ens les hem de resoldre nosaltres mateixes, però no tothom té capacitat per fer-ho”.
