Hagués volgut escriure aquest article sense parlar de mi ni de la meva família.
La meva iaia Nati es va quedar orfe de molt petita (això és el que li van dir). Per mi, la seva mare era aquella senyora de la fotografia ovalada de porcellana, que després he sabut que no era ella. Fins l’octubre de l’any passat, la mare de la iaia Nati era una senyora que quasi no formava part de la família, un personatge llunyà, mig de conte de fades, perquè la meva iaia explicava que era de família aristocràtica, i que ella també havia heretat aquell títol de marquesa de Mallorca.
Havia nascut en una bona casa del carrer Sant Feliu de Palma (això del carrer ho he sabut ara). I, probablement, aquell joc de copes de vidre i tasses de te en miniatura, algunes amb una flor pintada, de mida de casa de nines, i que la meva mare va heretar de la seva, i jo d’ella, eren de la meva besàvia, de la Catalina.
El meu avi em va dir que no ho digués mai a ningú: que la tieta Roser, que era molt de missa, havia tingut un xicot que havia mort al front. I que la mare de la iaia Nati havia estat en un psiquiàtric
No en teníem cap fotografia, d’ella. Cap fotografia de casament ni cap fotografia amb els dos fills i el marit. La Catalina era com una boira de misteri. Jo només sabia que la meva iaia havia estat orfe (amb la sensació borrosa que en algun moment havia buscat alguna cosa, i el record d’una carta que parlava d’aquesta recerca).
Un dia, tornàvem en cotxe amb el meu avi, per la carretera de corbes del meu poble, i ell em va dir dues coses, que no les digués mai a ningú: que la tieta Roser, la seva germana, que no s’havia casat mai i era molt de missa, havia tingut un xicot que havia mort al front. I que la mare de la iaia Nati havia estat internada en un psiquiàtric.
Molts anys després d’aquella conversa, l’octubre de l’any passat, vaig pensar que havia de buscar-la. Només vaig preguntar-li a ma mare si sabia on havia estat ingressada i quan va morir. Va estar al psiquiàtric de Sant Boi i va morir durant la guerra. Només amb això, vaig trobar de seguida aquell article del diari ARA que parla de les més de dues mil cinc-centes morts que hi va haver al psiquiàtric de Sant Boi durant la guerra.
Quan li ho vaig explicar a la meva mare, no li vaig dir res de la fossa comuna, ni que hi havia tants cadàvers que els enterraven als passadissos del cementiri de Sant Boi, i els tiraven calç viva al damunt, perquè no hi cabien.
Malgrat la proliferació d’espais de memòria de les víctimes de la Guerra Civil, és com si, almenys de moment, la vida dels nostres no hagués deixat rastre
La meva besàvia va morir de fam (enterocolitis) el dia 3 d’octubre de 1938, en un dels pitjors mesos quant al nivell de mortalitat de la institució. Aquell mes van morir quasi 300 persones entre el psiquiàtric femení i el masculí de Sant Boi. Hi moriren 3.160 persones en tres anys. El 82,8%, de malalties gàstriques i desnutrició, però aquest excés de mortaldat no se circumscriu a Sant Boi, sinó que fou una constant en els psiquiàtrics de Catalunya durant la guerra.
Arran de la necessitat de compartir aquesta història, des de principis d’any, descendents d’aquestes persones hem començat a organitzar-nos. Fa unes setmanes vàrem fer la primera trobada presencial de famílies a Sant Boi, que es concretarà en la constitució de l’associació Besnets en Cerca. A través d’aquesta entitat, pretenem vehicular les demandes de tenir més informació, d’accedir als arxius i a la documentació, i, sobretot, de reivindicar que es faci memòria.
Segurament els nostres avis i besavis van morir a causa de la seva condició d’interns. O bé eren els darrers en la llista de prioritats que el govern republicà havia d’atendre durant la guerra, o bé ni tan sols formaven part d’aquesta llista. Segurament per això mateix continuen en l’oblit i, malgrat la proliferació d’espais de memòria de les víctimes de la Guerra Civil, és com si, almenys de moment, la seva vida no hagués deixat rastre.
