L’Estat d’Israel, malgrat l’extermini de 67.000 persones a la Franja de Gaza i les ordres internacionals de detenció contra el primer ministre, Benjamin Netanyahu, i l’exministre de Defensa, Yoav Gallant, manté una forta presència a les institucions europees i catalanes, amb contractes confidencials signats de les seves principals corporacions dedicades a la ciberseguretat i l’armament amb els serveis d’intel·ligència i exèrcits occidentals. La participació dels serveis secrets d’Israel en la protecció d’equips de futbol i de bàsquet com el Hapoel de Jerusalem i el Hapoel de Tel-Aviv, quan es desplacen al nostre país, l’ús de programari espia com Reliant i Pegasus o les excepcions volgudes d’un embargament d’armes que no frena la fluida relació d’Israel amb la Guàrdia Civil o amb l’exèrcit espanyol, són exemples de com funciona la impunitat de l’Estat sionista.
Més enllà de coordinacions puntuals entre la intel·ligència israeliana i els cossos policials de l’Estat espanyol, quan s’han de protegir delegacions esportives o diplomàtiques, el tentacle que més estreny la independència de les nostres institucions amb Tel-Aviv és l’hegemonia tecnològica d’Israel sobre les capacitats d’espionatge de les comunicacions dels Mossos d’Esquadra, la Guàrdia Civil, el Cos Nacional de Policia, l’Ertzaintza o el Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI). L’exemple més recent el trobem en l’adjudicació del Servei Integrat d’Intercepció i Monitorització de les comunicacions (SILTEC) de la Direcció General de la policia autonòmica catalana. Poc després de la investidura de Salvador Illa com a president de la Generalitat, quan Núria Parlon ja havia promès el càrrec de consellera d’Interior i Josep Lluis Trapero acceptat la direcció política dels Mossos, la societat mercantil de matriu israeliana Excem Grupo 1971 SA rebia l’encàrrec d’instal·lar i supervisar aquest programari espia al cos policial català, entre els anys 2024 i 2028.
Amb aquesta eina, la Comissaria General d’Investigació Criminal, la Comissaria General d’Informació –responsable de l’espionatge a l’activisme polític– i la Comissaria General d’Investigació Interna i Afers Disciplinaris dels Mossos, poden accedir a qualsevol telèfon mòbil, fer-ne captures de pantalla, descarregar arxius d’imatge i àudio, fins i tot, “eliminant o mitigant tècniques d’encriptació afegides a les comunicacions o a la informació emmagatzemada en sistemes informàtics”. Així es diu en el plec de prescripcions administratives de l’adjudicació, malgrat que el plec de prescripcions tècniques es va mantenir en secret, al·legant que “aquest contracte té requisits molt rellevants en matèria de confidencialitat de dades” i que, “fer públiques aquestes informacions, perjudicaria no només la Policia de la Generalitat–Mossos d’Esquadra, sinó també la resta de Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat i el CNI”. Entre els elements que justifiquen l’adjudicació es fa referència a un informe de Miquel Àngel Garcia Alvir, cap de la Comissaria General de les Tecnologies de la Informació i les Comunicacions, el qual assegura que “és l’única empresa que pot executar l’objecte del contracte”.
La societat de matriu israeliana Excem Grupo 1971 SA ha rebut l’encàrrec d’instal·lar i supervisar Servei Integrat d’Intercepció i Monitorització de les comunicacions de la policia autonòmica catalana per més de 5 milions d’euros fins al 2028
Només cal estirar el fil de qui administra el grup Excem per entendre el poder que manté el sionisme israelià en els cossos policials de l’Estat espanyol. L’any 1971, Mauricio Hatchwell Toledano va posar les bases d’un gran complex empresarial amb filials en els sectors del ciment, les telecomunicacions, la consultoria, la defensa i la ciberseguretat. El seu fill, David Hatchwell, presideix el grup des de 2013, i el seu germà Philip n’és l’administrador únic des de l’11 de setembre d’enguany. Formen part d’una selecta elit sionista establerta a Madrid i fan ostentació de ser donants de les campanyes electorals de Benjamin Netanyahu. En el cas de David Hatchwell, és pública i notòria l’amistat que el lliga a la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso. En una entrevista per al diari argentí La Nación, va qualificar Díaz Ayuso de ser “una dona extraordinària que va ser capaç d’escapçar una hidra comunista populista”. A més, aquest milmilionari també dedica esforços al mecenatge: en concret, va finançar el musical Malinche, una producció del músic Nacho Cano, un altre propagandista habitual de la presidenta madrilenya, per qui va arribar a demanar el vot.
El sistema que va espiar l’independentisme el 2017
Si posem la lupa en el programari que ha instal·lat Excem per a la policia catalana, per un preu de 5.006.326 euros –amb vigència fins a l’any 2028–, comprovem que inclou una actualització del sistema Reliant, el mateix que van fer servir la Guàrdia Civil i la policia espanyola per espiar els líders independentistes després de l’1 d’octubre de 2017, i que es manté com la columna vertebral de la intercepció de les comunicacions del Ministeri de l’Interior espanyol. Concretament, en el sumari contra el Tsunami Democràtic es feia referència a aquest programari com una eina que podia burlar l’encriptació dels sistemes de missatgeria Signal i Telegram, i que va aconseguir entregar al jutge Manuel Garcia-Castellón suposades captures de pantalla de converses del llavors president de la Generalitat, Quim Torra, de l’exsecretària general d’ERC, Marta Rovira, o del diputat de la CUP, Xavier Pellicer.
En aquest sentit, és molt significativa la sentència amb data 8 d’octubre de 2025 del Tribunal Suprem espanyol, que denega la petició de desclassificació de la documentació oficial que va permetre la infectació amb Pegasus –un programari desenvolupat per la també israeliana NSO Group, un consorci fundat l’any 2010 per exmembres de la Unitat 8200 de la intel·ligència militar sionista– del telèfon mòbil del president de la Generalitat Pere Aragonès. Més enllà de reconèixer que el jutge de control del CNI, Pablo Lucas, va autoritzar una part dels espionatges, el màxim òrgan judicial espanyol descarta donar cap detall sobre “els procediments, informes, origen, ús, adquisició, compra, recepció, encàrrec, pagament i persones intervinents amb relació amb l’anomenat programa Pegasus”. La magistrada Pilar Teso Gamella, ponent de la sentència, considera que “la desclassificació instada […] deixaria al descobert mitjans, persones i procediments dels quals disposen [els serveis d’intel·ligència]” i “podrien comprometre els serveis d’intel·ligència estrangers en general, i en particular respecte a les empreses israelianes que se citen a la sol·licitud de prova”.
És important assenyalar que Excem Grupo 1971 SA no només és adjudicatària de la instal·lació del programari Reliant, que fan servir serveis d’informació dels cossos policials, suposadament de manera legal, sinó que també és una de les proveïdores a l’Estat espanyol del sistema Pegasus, que segons Amnistia Internacional és “un sistema de vigilància il·legítima i d’abusos contra els drets humans, que cal regular perquè està clarament fora de control”. Un altre dels proveïdors espanyols de Pegasus és l’empresa DARS Telecom, encarregada de l’actualització del sistema SITEL d’intercepcions legals de les comunicacions, els directius de la qual mantenen bones i discretes relacions amb les cúpules de la Guàrdia Civil i de l’Ertzaintza.
Es dona el cas que el programari Reliant, contractat pels Mossos per mitjà d’Excem Technologies, s’ha desenvolupat a les oficines de Verint Systems (la filial tecnològica de la qual s’ha escindit i rebatejat com a Cognyte), al nord de Tel-Aviv. Aquesta companyia tecnològica està comandada per Elad Sharon, Gil Cohen i Ronny Lempel, els quals, segons diverses webs especialitzades, també provenen de la unitat d’intel·ligència 8200 de l’exèrcit d’Israel. L’any 2018 van provar de fusionar-se amb l’NSO Group, desenvolupadora de Pegasus, però l’acord empresarial va descarrilar. Cal recordar que les vendes de programari sensible de Verint, Cognyte, Excem o NSO Group a l’estranger és sempre supervisada per Israel Katz, ministre de Defensa de l’executiu Netanyahu i membre del partit Likud.
Fonts del Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya, consultades per aquest mitjà, al·leguen que “el contracte [amb Excem] es va adjudicar per part de l’anterior govern”, i que l’actual, “l’únic que va fer és la signatura de l’obligació contractual compromesa per una adjudicació prèvia”. El govern espanyol de Pedro Sánchez va anunciar, el mes de setembre, l’aprovació d’un decret llei que planteja limitar les importacions i exportacions d’armes, tecnologia i combustibles que alimenten la indústria de la guerra israeliana. Tot i això, les fonts d’Interior avalen el contracte amb l’argument que el Servei d’Assessorament Jurídic s’ha estudiat el decret llei i “no s’ha detectat cap referència a tecnologia informàtica del tipus que es refereix al contracte”. Al·leguen que aquest decret llei, “en tots els casos, tracta de material i tecnologia directament connectats als usos militars o, en alguns casos, policials, vinculats a l’ús de la força i a la capacitat destructiva d’aquests” i, per tant, Interior considera que “l’adjudicació en qüestió no es veu afectada pel decret que impedeix fer comerç amb Israel”. Però els vincles de la policia catalana amb interessos israelians van molt més enllà d’aquest programari.
Mossos de bracet del Mossad
Són dos quarts de cinc de la tarda del 15 d’octubre, un dia de vaga general convocada pels sindicats del país amb suport del moviment propalestí, en reacció al genocidi d’Israel a Gaza. Després de dues hores de tensió i càrregues policials a les portes de l’establiment McDonald’s de l’estació de Sants de Barcelona, la situació sembla calmada. Discretament, tres autocars de l’empresa Plana pugen la rampa lateral d’accés per a vehicles dels clients de l’hotel Barceló Sants, ubicat sobre el vestíbul principal del nus ferroviari. El desplegament dels Mossos d’Esquadra, amb estratègia acurada, retira tot el dispositiu que bloquejava la rampa. El missatge que pretenien enviar: aquí no hi ha res a protegir. Però res més lluny de la realitat.
A l’interior de l’hotel s’allotjaven els jugadors de l’equip de bàsquet Hapoel de Jerusalem, propietat de la multimilionària família Adelson, que quinze anys enrere pretenia construir el macrocasino Eurovegas sobre extenses àrees protegides del delta del Llobregat. Tres hores més tard, s’havien d’enfrontar al Baxi Manresa a la capital del Bages. La Comissió Estatal contra la Violència, el Racisme, la Xenofòbia i la Intolerància en l’Esport havia declarat el partit d’alt risc, acordant que es jugaria a porta tancada i sense públic. Qualsevol informació amb relació al trajecte de la comitiva entre Barcelona i Manresa s’havia guardat en secret fins a aquell moment. De cop i volta, desenes de manifestants van desplegar una pancarta a la rampa d’accés a l’hotel i van seure a terra, amb la voluntat d’impedir que l’equip pogués sortir en direcció al pavelló Nou Congost de Manresa.
La tanqueta d’aigua que els Mossos van usar en la ‘batalla d’Urquinaona’ el 2019, i altres vehicles adquirits a Israel, es comercialitzen amb el segell ‘testat en combat’, és a dir, que s’han provat en operacions contra població palestina
En aquest instant, s’encengueren les alarmes entre els comandaments de la Brigada Mòbil dels Mossos d’Esquadra, alguns a peu de carrer, però d’altres a l’interior de l’establiment hoteler. Segons ha pogut confirmar aquest mitjà, coordinant el dispositiu hi havia també agents del Shin Bet a les ordres del Mossad –el servei d’intel·ligència d’Israel–, amb la missió de protegir les delegacions esportives israelianes que es desplacen a l’estranger. Dies abans, ja havien inspeccionat l’interior i l’exterior del pavelló manresà, donant directrius a les autoritats catalanes de com s’havia de fer el dispositiu. Van ser, precisament, els mossos d’esquadra que acompanyaven els agents israelians al pàrquing de l’hotel els que van decidir resoldre el bloqueig de la rampa de l’estació de Sants amb el llançament de gas pebre a la cara de les manifestants, provocant greus episodis d’angoixa, asfíxia, picors i ceguera temporal. Tot seguit, els autocars abandonaven la zona, mentre els serveis sanitaris atenien les víctimes de l’atac policial. Representants de la Taula Sindical de Catalunya, la xarxa Som Defensores –que supervisa els abusos policials en l’àmbit de la protesta–, el moviment per l’habitatge i la coalició Prou Complicitat amb Israel van exigir en una roda de premsa una investigació de la violència emprada, però la consellera Núria Parlón (PSC) va tancar files amb els antiavalots en seu parlamentària.
Les traces de la vinculació històrica d’Israel amb les institucions catalanes i, particularment, en l’àmbit de la seguretat, es pretenen diluir o dissimular en temps de genocidi, però són difícils d’esborrar. Sense anar més lluny, a les dependències de la Comissaria General dels Mossos, a l’edifici Egara de Sabadell, encara hi ha aparcada la tanqueta d’aigua a pressió que la policia catalana va comprar a l’Estat sionista l’any 1994. Es tracta d’un vehicle model Mercedes Benz RCU-3500 i la seva fabricació va anar a càrrec de Beit Alfa Industries, companyia israeliana líder mundial en disseny i fabricació de vehicles especials de control d’avalots fundada l’any 1966. Només s’ha fet servir una vegada, l’octubre de 2019, durant la coneguda com a batalla d’Urquinaona, posterior a la sentència del procés.
Tant aquest vehicle com altres armes i components d’origen israelià s’han venut de forma recurrent a la policia catalana sota la denominació “tested in combat” (provat en combat), que, a la pràctica, significa que s’han fet servir contra la població de Gaza i Cisjordània. En l’actualitat, segons fonts del Departament d’Interior, els cursos i formacions que agents dels Mossos d’Esquadra fan en camps d’entrenament d’Israel, ja no es promouen ni es financen des de la institució, sinó que, si tenen lloc, són iniciatives personals dels agents fora de la seva activitat laboral, especialment durant les vacances.
Els forats de l’embargament
El gas pebre, les tanquetes d’aigua a pressió o els projectils de dispersió són armes que van ser creades en l’àmbit militar per passar després a l’ús civil. El camp de la indústria i la tecnologia armamentística és la primera divisió dels negocis d’Israel al món, i el seu embargament efectiu, tal com la Moncloa ha anunciat que propugna el reial decret anunciat pel president de l’Executiu espanyol, Pedro Sánchez, en arrencar el curs polític, suposaria una seriosa estocada a l’economia israeliana. Tanmateix, malgrat la seva convalidació el 8 d’octubre al Congrés, entitats com el Centre Delàs adverteixen que està ple de forats que el poden convertir en paper mullat.
“L’embargament no inclou aquell armament produït a España amb patents israelianes o importat des d’un país de la Unió Europea, encara que s’hagi fabricat allà sota patents d’empreses israelianes”, alerta Eduard Melero, investigador del Centre Delàs. També creu que passarà el mateix amb les exportacions dins de la Unió Europea, que administrativament s’anomenen “expedicions” i no estaran subjectes a l’embargament. “És possible fer expedicions de productes fabricats a Espanya a un país de la UE i que després, des d’aquest altre país, s’exportin aquests productes a Israel, perquè la resta d’estats europeus no estan obligats pel decret llei aprovat pel govern espanyol”, conclou. A més, la norma incorpora una disposició addicional primera que atorga al Consell de Ministres la potestat d’autoritzar, excepcionalment, “les transferències de material de defensa […], quan l’aplicació de la prohibició prevista suposi afectacions als interessos generals nacionals”. En resum, el redactat és tan ambigu que deixaria la porta oberta a qualsevol supòsit.
Un treballador del port de Barcelona, contactat per aquest mitjà i que demana declarar de forma anònima, assegura que “no es pot garantir que pel port no passa material bèl·lic amb destí o origen israelià, perquè els contenidors fan escales”. En posa un exemple perquè s’entengui: “Si fessin constar que un contenidor té com a destí el port del Pireu (a Grècia) o d’Istambul (a Turquia), la mercaderia podria sortir de Barcelona i, un cop arribés al destí, es podria transbordar en un altre vaixell en direcció a Israel, malgrat que a la duana s’hagués fet constar un destí final diferent”. En el cas, per exemple, dels vaixells de la naviliera israeliana ZIM, que carreguen i descarreguen contenidors al port barceloní. Si volguessin que una mercaderia burlés els controls de l’embargament, “podrien afegir una nova escala a un país intermediari, que no suposaria una gran despesa i així dissimularien cap on es dirigeix realment la càrrega”, detalla aquesta font. “Sempre partint de la premissa que tot està correctament declarat a les autoritats, que no ha de ser necessàriament així. Les empreses molt grans tenen la confiança de la duana i no s’inspeccionen un per un tots els contenidors quan entren o surten. De fet, la gran majoria no s’obren”, adverteix el treballador portuari.
Rutes per burlar la vigilància
Alys Samson, portaveu de la coalició Prou Complicitat amb Israel, considera que, malgrat que és un avenç important, “el reial decret no contempla protocols clars per aturar el transport i posar límit a les empreses que es lucren amb el genocidi”. Posa èmfasi en un dels casos més flagrants dels coneguts fins ara: “Encara ens estem preguntant on són els contenidors de l’empresa Sidenor que anaven a sortir del port de Barcelona cap a Israel”. “Després de l’autoorganització popular i les denúncies de la majoria sindical basca, es va aconseguir aturar l’enviament, però no sabem on són les tones d’acer que Sidenor havia venut a la companyia militar IMI Systems i que van ser retingudes al recinte portuari”, denuncia amb preocupació l’activista. Amb relació a aquest material, el 24 d’octubre, el magistrat Francisco de Jorge, jutge instructor de l’Audiència Nacional espanyola, va imputar l’empresari José Antonio Jainaga, president de Sidenor, i dos dels seus directius, per complicitat en un presumpte delicte de genocidi, en el marc d’una investigació sota secret de sumari.
Shir Hever, expert en l’economia de l’ocupació, indústria militar i de seguretat i comerç d’armes israelians, que ha participat aquest octubre a les jornades anuals del Centre Delàs a Barcelona, recorda que “les armes que arriben a Israel són bloquejades, no pels països emissors, sinó pels intermediaris. Per exemple, quan els sindicats d’estibadors del port del Pireu bloquegen un contenidor amb munició. No sabem exactament d’on ve aquesta munició, possiblement dels Estats Units, però sí que sabem que va ser aturada a Grècia. I això és el que importa i afecta Israel, que els països bloquegin l’entrada d’armes”.
Aquest investigador, considera que “estem veient com entren materials d’ús militar per via aèria des d’Hongria, la República Txeca i inclús des d’Alemanya i l’Estat francès. Però cada cop que ens n’assabentem, podem trobar la manera legal d’aturar-ho. Ja no és tan fàcil per a l’Estat d’Israel moure armament, i estan provant noves formes de fer-ho. Estan intentant trobar vies secretes, actuant de forma criminal”. En aquest sentit, Hever recalca que l’actual cap de l’Estat Major de l’exèrcit israelià, Eyal Zamir, no hauria estat escollit pels seus coneixements militars, sinó per l’experiència acumulada al Ministeri de Defensa “per trobar escletxes menys convencionals i secretes per aconseguir armes”. Després que s’hagi posat més vigilància en la via marítima, les rutes aèries o terrestres que permeten la mobilitat de mercaderies dins del territori de la Unió Europea han esdevingut una opció per burlar el bloqueig.
L’Estat d’Israel manté en secret la forma mitjançant la qual està aconseguint nou armament, però un article publicat al periòdic Ynet explicava que disposa d’una nova xarxa de proveïdors i compradors. Els seus equips comercials estan formats per excomandants de l’exèrcit, als quals se’ls atorga la llicència per mercadejar amb armes que viatgen des del territori israelià cap a altres països d’Àfrica o Àsia, als quals també s’ha imposat un embargament d’armes. Aquestes persones, segons la publicació, serien les encarregades de treballar ara en l’altra direcció, i buscar per tot el món material bèl·lic per subministrar a l’exèrcit sionista. “Qualsevol país que tingui material militar pot contactar-hi directament, independentment de si té o no relacions diplomàtiques amb Israel”, conclou Hever.
Amb relació als mecanismes de fiscalització de l’embargament, Eduard Melero adverteix que “s’està pressuposant que s’aplicaran els controls generals d’inspecció, però no sabem fins a quin punt s’apliquen a ports i aeroports”. L’investigador del Centre Delàs desconfia del govern espanyol i posa l’exemple del que està passant amb els principals contractes del Ministeri de Defensa espanyol amb Israel. “Cap d’ells ha estat anul·lat, desistit o rescindit. Hi ha prou indicis per creure que ens estan intentant enganyar”. Melero fa referència al contracte de 168 sistemes de míssils antitancs Spike LR2, per un valor de 237 milions d’euros; al del sistema de llançacoets d’alta mobilitat SILAM, per un valor de 578 milions d’euros, i a l’acord marc POD Designator per a sistemes de combat aeri, per un valor de 207 milions d’euros, tots tres adjudicats a empreses del complex militar israelià. Malgrat haver-se anul·lat “la publicació de l’adjudicació de l’expedient”, no s’ha fet cap altre pas per a rescindir-los.
Des del lobby israelià a l’estranger s’ha arribat a l’extrem de fer befa del decret llei. “A Israel s’estan rient de Pedro Sánchez per la seva ridícula estratègia de rescindir contractes amb empreses de defensa israelianes. Li sortirà el tret per la culata”, s’assevera des de l’associació ACOM, que promou les relacions entre l’Estat espanyol i Israel. Des d’aquesta entitat s’afirma que tota cancel·lació de contracte “suposa que Espanya haurà de pagar una penalització enorme i l’empresa israeliana es quedarà amb els diners i amb el producte, que fàcilment vendrà a altres clients”.
