No he escoltat, ni vist, ni llegit cap de les “poques” entrevistes que s’han fet a Luis Rubiales des que va ser condemnat per un delicte d’agressió sexual. Dic “poques” perquè Catalunya Ràdio presumia d’aquesta manera del fet de tenir ells una de les exclusives entrevistes. Els servia per marcar paquet, per fer una suposada crida a l’audiència. En el meu cas, és evident, no va funcionar. A mi, per poques que siguin, em semblaran massa.
En la piulada de reclam del programa de Ricard Ustrell, a més, es deia: “Després de la seva polèmica, en dona la seva versió al llibre Matar a Rubiales“. Vaig haver-ho de llegir dues vegades. Polèmica? Quina polèmica? Es referien a la condemna per agressió sexual? Això és el controvertible o discutible? O volien posar una ombra de dubte sobre els fets en si? Sigui com sigui, la paraula a mi sí que em generava “polèmica”. I aquest és precisament el punt.
Rubiales ens ha de donar una versió? Ens interessa el que pugui dir un agressor condemnat sobre què va passar amb la víctima? Quan, a més, en aquest cas, vàrem ser tots testimonis passius dels fets i ho vàrem veure una vegada i una altra repetit en bucle a tots els canals de televisió?
Quina polèmica? Es referien a la condemna per agressió sexual? Això és el controvertible o discutible? O volien posar una ombra de dubte sobre els fets en si?
Jo no dedicaré 20 minuts, o els que duri, a escoltar una entrevista on es justifica un agressor. De qui, a més, ja coneixem la seva absoluta prepotència, manca d’empatia i supèrbia. No li donaré els meus likes, el meu temps ni les meves visualitzacions. Però, més enllà de la meva decisió personal, què diu el llibre d’estil de la CCMA respecte a això? Perquè estem parlant d’una entrevista a Catalunya Ràdio.
Cito textualment: “En general, no entrevistem persones encausades o condemnades si valorem que la difusió de l’entrevista pot provocar un greu trasbals a les víctimes. Només un valor excepcional del document pot justificar que el difonguem”. En aquest cas, d’excepcional poc perquè estem parlant d’un senyor que ja ha estat entrevistat a altres mitjans i que, a més, està promocionant el seu llibre; per tant, no li faltaran altaveus. I això ens porta al següent paràgraf: “No ens prestem a servir de plataforma perquè una persona encausada o condemnada obtingui beneficis econòmics o d’un altre tipus narrant o justificant els actes delictius que ha comès”. I és que precisament a això és al que estem ajudant amb el fet d’entrevistar-lo, que faci caixa amb el llibre que ha escrit justificant la seva versió dels fets i desacreditant la víctima. I, per tant, aquest senyor guanyarà més diners gràcies a l’espai i el temps que li estem proporcionant a la ràdio pública de Catalunya.
Moltes dones que han estat víctimes de violències masclistes m’han explicat com les afecta que periodistes o comentaristes facin valoracions o, directament, se les qüestioni a les tertúlies
Però no ens deixem la víctima. En el seu cas, està condemnat per una agressió sexual i, per tant, estem parlant de violència masclista. I d’això també en parla específicament el llibre d’estil: “Els mitjans de 3Cat no reproduïm estereotips i tòpics que contribueixin a frivolitzar, banalitzar o justificar la violència o la discriminació contra les dones, ni en fem espectacle”. Atenció a la paraula “espectacle” perquè potser és el que estem fent entrevistant aquest senyor. I continua: “evitem imatges i expressions verbals sensacionalistes o morboses, així com declaracions que justifiquin l’agressió”. A veure, si estem donant veu a l’agressor perquè es justifiqui, estem fent precisament això. Per tant, no estem seguint, ni de lluny, el llibre d’estil de la CCMA. De fet, ens l’estem saltant a la torera i aquí no hi ha ningú que ens aturi.
I parlàvem de la víctima. On és aquí la víctima? Algú li ha preguntat si creu que “la difusió de l’entrevista pot provocar-li un greu trasbals”? Com està ella? Algú hi ha parlat? Jo amb Jennifer Hermoso no hi he parlat. Però, per la meva feina, sí que he tingut l’ocasió de parlar amb moltíssimes víctimes de violència sexual, física, psicològica i, fins i tot, de violència vicària. Moltes d’elles m’han explicat l’impacte que els suposa quan es parla als mitjans de comunicació dels seus casos. Com les afecta el fet que periodistes o comentaristes donin detalls (molts cops morbosos i innecessaris) sobre el que va passar, com les altera i desestabilitza quan van més enllà de la informació i fan valoracions o, directament, se les qüestiona a les tertúlies de ràdios o platós de televisió. I com tot això les revictimitza i les fa recular en el seu procés de recuperació. Un impacte que evidentment és molt més brutal quan qui ho fa és el mateix agressor.
La xarxa de poder (també mediàtica) els compra el relat i els continua sostenint. Els continuem donant espai perquè mantinguin els seus privilegis
Algú va preguntar a Ruth Ortiz com va ser per a ella llegir una entrevista a qui havia estat el seu marit, José Bretón, explicant amb tot luxe de detalls com havia assassinat els seus fills de 6 i 2 anys? Algú va posar-se al lloc de la noia agredida per Dani Alves a la Discoteca Sutton, abans de publicar l’entrevista on ell deia fins i tot “que ell la perdonava a ella”? També entrevistarem Saül Gordillo, exdirector de Catalunya Ràdio, perquè es justifiqui? Hauríem entrevistat també Alfons Quintà, el primer director de TV3, si no s’hagués suïcidat després de matar la seva dona, la Dra. Bertran? On posem la línia vermella?
A més, no surten precisament als mitjans a assumir la seva responsabilitat i demanar perdó, sinó tot el contrari. Construeixen el relat de víctimes (el títol del llibre de Rubiales el situa precisament en aquest paper), ataquen les víctimes reals, les desacrediten i es fan els ofesos. Ells, ara són els que han estat atacats. Però el pitjor de tot és que la xarxa de poder (també mediàtica) els compri el relat i els continuï sostenint. Els continuem donant espai perquè mantinguin els seus privilegis. Quan, precisament, l’altaveu públic hauria de ser el més escrupolós de tots.
Però, per què ho fem? Per què els continuem fent d’altaveu? Pel bé del periodisme? De veritat? Segur que no es tracta d’una qüestió d’egos? De ser “un dels pocs” que han aconseguit l’entrevista? I, una altra pregunta: haurà valgut la pena? Per les víctimes reals, segur que no.
Sigui com sigui, que no comptin amb mi. No hi penso contribuir. Tampoc com a espectadora. Per això no escoltaré l’entrevista. No els avalaré amb les meves visualitzacions.
