Cada vegada que una popstar juga amb creus, mantellines i imaginari devocional, una part de l’esquerra entra en pànic. “La joventut s’està tornant tradicionalista i feixista”, es diu. Entenc el reflex: si “la izquierda” governa institucions, sembla que l’única manera de ser rebel és reivindicar el passat. Però hem de saber que quan algú intenta ressuscitar-lo, mai torna al mateix lloc. Per sort, el catolicisme que coneixem és impracticable en les condicions actuals. El capitalisme ha triturat les formes socials que el sostenien.
Proposo parlar de “retrocatolicisme”, que és al màxim que pot aspirar aquest discurs. Una estètica que recupera símbols, però no pot restituir-ne el règim moral. No vivim una tornada a la parròquia, sinó una circulació accelerada de reliquiaris visuals dins la lògica del like i del llançament discogràfic. Ací entra Mark Fisher per recordar-nos que la nostra generació viu sense imaginaris de futur il·lusionant. No hi ha utopia col·lectiva i, en aquest buit, proliferen criptobros i coaches amb la creu al coll que venen salvació personal a base de subscripció prèmium. El retrocatolicisme és una de les formes possibles d’aquesta fantasia de rescat individual.
Què fa Rosalía en aquest paisatge? A primera vista, sembla que abraça la mateixa iconografia, però en realitat sospito que la desactiva. La barreja amb flamenc gitano, reggaeton perreante, referències llatines i cultura de masses global, arma un mestissatge radicalment antitradicionalista, que desessencialitza les peces del puzle. No restitueix un ordre antic, sinó que el dissol en una mescla irreverent.
Potser, en lloc d’exigir a Rosalía que faci pedagogia de la revolució, podríem començar per combatre el conservadorisme dins de l’espectre polític suposadament transformador.
A més, ho fa des d’una feminitat inadmissible per al catolicisme clàssic: pornificada i insinuant, autònoma, rica, empresarial, amenaçadorament poderosa. Just el contrari del model de dona confinada a la llar, dòcil i dependent que sostenia el nacionalcatolicisme. Aquesta tendència ja l’entreveieren Deleuze i Guattari quan descrivien el capitalisme com una màquina que devora les morals antigues. Rosalía és una reina, literal i metafòrica, que juga i fa escacs dins d’aquest tauler. Mentre tempteja el catolicisme, el transforma en mercaderia. El ritu esdevé espectacle. La creu, producte. Converteix l’antiguitat sagrada en attrezzo pop i, fent-ho, la dessacralitza.
Que ningú no s’enganyi. Això no la converteix en referent del progrés, però tampoc en musa reaccionària. Simplement, és una gran artista, i els grans artistes reconfiguren els significats socials. I en aquest mode de producció no només han de fer bones obres, sinó que les han de col·locar amb grans estratègies de visibilització per situar-se en l’epicentre de la polèmica. Rosalía sap perfectament que situant-se en aquest clarobscur, aquest “sí, però no” respecte a la fe, la posa al cor del debat cultural del moment.
No entenc, per tant, qui l’assenyala com a problema. És un de tants reflexos del gran núvol que configura els discursos de l’esquerra espaÑola. Aquesta esquerra madrileÑa, madrileÑista, i madrileÑeante en plena ressaca, esdevé el que podríem anomenar una “esquerra pataleta”. Cada dia més addicta al comptagotes de les causes perdudes, i cada dia més borratxa de conservadorisme. Incapaç d’articular un projecte emancipador i un relat il·lusionant, mira enrere amb nostàlgia mentre acusa de traïció amb lleugeresa. Potser, en lloc d’exigir a Rosalía que faci pedagogia de la revolució, podríem començar per combatre el conservadorisme dins de l’espectre polític suposadament transformador. I així, establir les bases d’un imaginari des del qual pugui emergir un brot artístic utopista.
