Baixàvem a fer tres encàrrecs i m’he trobat els carrers plens de llums. Resulta que és el dia de l’encesa i tot plegat em resulta una mica desproporcionat. Gent vestida de Pare Noel, fil musical i una lluminària que deu haver deixat Ascó en reserva. Enmig de la voràgine, els carrers també s’han omplert de gent embriagada de Nadal a finals de novembre.
Tornem a casa havent gastat més diners dels que voldríem, arrossegats pel consumisme de l’ambient hem comprat més coses de les que necessitàvem i a més les hem comprat a productors locals. Estem tan acostumats a preus irreals que això ara ens sembla car, però com pot ser normal que una samarreta valgui tres euros? Jo aquest vespre he decidit que preferia comprar-me’n una de 28 feta a Girona i estar-me d’altres coses, menys roba, però sabent d’on ve. I el mateix amb el menjar. És tot el que hi ha al darrere i també on vull que vagin els meus diners, perquè si van a una artesana de per aquí, es queden a la vora i ajuden a millorar la vida d’algú, en lloc d’enviar-los a una multinacional l’amo de la qual els farà servir per fer viatges espacials amb els seus amics milionaris o per comprar-se illes o ves a saber què.
Com pot ser normal que una samarreta valgui tres euros? Jo aquest vespre he decidit que preferia comprar-me’n una de 28 feta a Girona i estar-me d’altres coses
A una botiga no tenien tal producte, però ens l’han demanat. Mentre el demanaven, ha passat una cosa curiosa: no trobàvem les característiques tècniques i el botiguer l’ha buscat a Amazon. És clar, mentre ho mirava, tots hem vist el preu, que era molt similar al que ens oferia la botiga. Em pregunto quanta gent ho deu fer al revés: anar a la botiga a mirar el producte per després comprar-lo a Amazon.
A una altra botiga hi tenien un cartellet demanant que la gent pagui en efectiu. A primer cop d’ull es podria pensar que és una clara apologia a evitar impostos, però no és pas això. “Des de la pandèmia molta gent pensa que ens fa un favor pagant amb targeta, però de cada transacció el banc es queda una comissió. Molt petita, però hi és i a nosaltres al cap de l’any ens repercuteix” diuen.
Comptant que la majoria no té els diners en banca ètica, les comissions que es queda el banc quan pagues amb targeta alimenten també coses amb les quals cap de nosaltres estaria d’acord
Fa poc vaig veure un vídeo a l’Instagram on de manera molt senzilla explicaven que si agafes cent euros i vas a comprar, i després l’altra persona va a comprar, etc. al final del dia, al barri hi continuen havent cent euros. Però si totes les transaccions es fan amb targeta, al final del dia una part dels diners han anat a comissions i, per tant, al barri ja no hi ha cent euros. És un degoteig minúscul, irrisori, imperceptible, on sempre anem perdent. I comptant que la majoria de la població no té els diners en banca ètica, aquests cèntims alimenten també coses amb les quals cap de nosaltres estaria d’acord (i malgrat això, les paguem nosaltres): la indústria armamentística, el genocidi a Palestina o els desnonaments, entre altres.
Pago amb targeta per no descuidar les contradiccions, però hi rumio i crec que intentaré tenir més efectiu. Ja no és només una qüestió política: al matí a Catalunya Música ha saltat un anunci del govern on recomanen tenir-ne a casa per si hi ha fallades elèctriques o altres situacions excepcionals.
La passejada pel centre ha sigut també un moment de retrobament i de converses banals. De parlar amb gent que feia mesos o anys que no veia. Hi ha tanta gent als carrers que en una ciutat petita els retrobaments són inevitables. Cara a cara les discussions són d’una altra mena i coneixent-nos i explicant-nos les coses, podem arribar a entendre molt millor altres realitats que no pas quan ens quedem amb el titular de què veiem a les xarxes on, ens sembla que mantenim el contacte, però no sabem res de ningú.
No sorprèn tampoc que les enquestes relacionin la intenció de vot a l’extrema dreta amb la població que s’informa majoritàriament a través de les xarxes socials
No només això sinó que ens empassem hores de scrolling absurd i banal carregat de missatge polític subtil. Que per a sorpresa de ningú, les xarxes propietat de milionaris d’extrema dreta tenen algoritmes que ja s’ha demostrat –per activa i per passiva– que afavoreixen els discursos d’extrema dreta. No sorprèn tampoc que les enquestes relacionin la intenció de vot a l’extrema dreta amb la població que s’informa majoritàriament a través de les xarxes socials. Sí que sorprèn que, amb els temps que fa que ho sabem, ningú faci cap pas valent en contra d’això.
Els carrers són plens de gent i em trobo perplex davant la contradicció: en l’era de les grans corporacions i la vida digital, em sembla que m’agrada aquest consumisme nadalenc. M’agrada perquè els carrers són plens i la gent passeja i xerra i gasta a les botigues de tota la vida. És un miratge, ja ho sé. Una il·lusió transitòria. Però també és un respir pels petits productors que intenten sobreviure en un món que els ofega. Compreu local, passegeu, cuideu les veïnes.
