Dilluns dia 22 de desembre de 2025. Sembla ser que el planeta gira prou rodó com per tornar a recuperar la llum; sembla ser que ara la foscor ja començarà a recular i que guanyarem hores de sol. Entre tants dies de festa que s’acosten, el solstici queda en un segon pla o així pot fer l’efecte perquè quina millor ocasió per encendre i botar foc que aquesta? La pregunta és retòrica, que n’hi ha unes quantes i cada cop més. Podria ser que l’espurna de la traca fos un premi de la loteria però m’aventuraré a dir que un any més no ens ha tocat. O sí? Costa poc fer una estona de reflexió lleugera i donar gràcies de tot el que tenim malgrat tot, que encara és molt. Les dates potser hi conviden abans no arribi l’exercici de fer tancament d’any amb el repàs de tot el que ha esdevingut i tot el que hauria d’arribar.
Confesso que a aquestes alçades de la pel·lícula no sé gaire què dir ja. La vida és allò que passa entre columna i columna i del mes passat a l’actual tinc la imaginació o la indignació –si és que això són dos motors d’escriptura- en standby. La vida als marges atrapa i per molt que tingui tot el sentit del món també desgasta. Ara ho dic d’una forma literal i començo a maleir la pedra seca que ordena desnivells però ei, que la metàfora no decaigui.
A Badalona s’hi ha acumulat la misèria humana deshumanitzadora. Marges que es converteixen en centres i centres que volen convertir en marges amb l’opulència de la violència i del menyspreu
Aprofito la tardes del cap de setmana abans que aquest text surti per llegir i rellegir algunes coses que han passat o que estan passant. Una d’aquestes lectures em fa saltar dels marges del tros als marges urbans i faig cap en aquell racó de Badalona, on aquesta setmana s’hi ha acumulat la misèria humana deshumanitzadora. Marges que es converteixen en centres i centres que volen convertir en marges amb l’opulència de la violència i del menyspreu. Allà la nit encara és massa llarga i fosca i el foc abans que metàfora també és el recurs que escalfa. Què terrible tot, i no m’atreveixo a afegir-hi res més; no vull fer més soroll si no és aportar alguna cosa més nova, més útil o profitosa del que per sort ja s’està dient aquests dies. I no vull fer més soroll si aquest ha d’ocupar el lloc de qui hagi de prendre la paraula per dir veritats i que les necessiti dir de veritat i que amb això aconsegueixi posar llum.
Potser per això d’un bot salto un altre cop al nostre racó de món i canvio d’escena. Des del davall d’un auliver (quin any enguany, quin prodigi de campanya i qui ho hauria dit fa un parell de tardors) vaig fent una playlist mental. Potser per fer feina al tros ja no es canta però això no vol dir que la música desaparegui. I entre tot de cançons ràndom que van sonant al cervell surten entremig uns quants poemes de Nadal.
En concret, apareixen aquell “Torna Nadal” del Miquel Martí i Pol que ens van fer aprendre a l’institut, el “Nadal” de Salvat-Papasseit que recitat formava part d’una felicitació de Nadal col·lectiva i acústica de l’escola, o la veu de la Marina Rossell cantant “Què serà Nadal” que no sé des d’on i quan fa cap. Intueixo, això sí, que potser ja em funciona més la memòria llunya que no pas la recent.
No sé per quin motiu apareixen a la ment just aquest cap de setmana. Potser simplement és que és el solatge del Nadal que amb el pas dels anys ha quedat acumulat en algun racó del cap, solatge que serveix de consol un cop es perden les il·lusions per l’enllumenat de coloraines dels carrers i els regals i per la perspectiva de grans àpats i celebracions, o per quan no es compta ni amb una trista barra de torró digna al rebost, o pel fet de no tenir dies de vacances (ja ho deien que al camp això no existeix i no m’ho volia creure i encara no he desistit a fer-ho). Ves tu, nimietats i tòpics festius nadalencs estúpids.
Potser el solatge del Nadal que amb el pas dels anys ha quedat acumulat en algun racó del cap serveix de consol un cop es perden les il·lusions per l’enllumenat i la perspectiva de grans àpats i celebracions
Sigui com sigui, em quedo fent voltes en aquests fragments de literatura fins al punt de treure’ls a lluir ara i aquí. No és pas que els vulgui per fer una felicitació pública i tancar l’any amb bons desitjos per als lectors (que sempre hi son, només faltaria) i un bones festes, sinó per reivindicar-ne els versos i el que diuen, o si més no per reivindicar el parar un moment a escoltar-los i rellegir-los o descobrir-los.
Perquè parlant de misèries, de guerres, de conflictes i de deshumanitzacions potser una acció senzilla és recordar la cançó que diu Què serà Nadal si no hi ha pau al món, ni al teu cor si el temps no ho esborra tot. […] Si naixem trencats i no donem la mà als desesperançats. Si oblidem als oblidats i no donem la mà als desafortunats o el poema de Martí i Pol que van deia allò de […] Torna Nadal i torna la pregunta. Proclamarem la pau amb les paraules mentre amb el gest afavorim la guerra? o en el cas de Salvat-Papasseit aquell últim vers de […] Demà posats a taula oblidarem els pobres -i tan pobres com som-. Jesús ja serà nat. Ens mirarà un moment a l’hora de les postres i després de mirar-nos arrencarà a plorar.
I, dit això, ja no voldria dir res més perquè les paraules em ballen al camp i no acaben de trobar una finalitat clara ni un missatge contundent que els doni sentit. No pretendria pas fer disquisicions d’estil ni valoracions sobre el contingut ni comparacions amb altres textos ni tampoc una defensa aferrissada; només son unes cites parcials perquè acompanyin la setmana viscuda, la temporada que portem, l’any transcorregut i l’època que no s’acaba. Al final potser tot ja està dit i tot ja ho sabem, només caldria recordar-ho, saber-ho aprofitar i posar-ho en pràctica.
