El 27 de setembre van esclatar unes multitudinàries protestes al Marroc protagonitzades pels joves d’una nova generació, la Z. Malauradament no sembla que hagin rebut massa interès per part de l’establishment mediàtic de l’Estat espanyol. En parlem amb Karim el Otmani, terrassenc del Rif, de la zona de Jbala, amb una llarga trajectòria de militància i activisme en favor de la població migrant i membre del Comitè Central de la Via Democràtica i Obrera, una de les principals organitzacions de l’esquerra marroquina, per comprendre els motius que han portat a les mobilitzacions al Marroc. Uns fets que coincideixen en el temps amb el seixanta aniversari de l’assassinat del gran opositor d’esquerres al règim monàrquic marroquí —el Makhzen—, Mehdi Ben Barka, el 29 d’octubre de 1965 i amb l’empremta perenne d’una tradició de revolta encetada per Abd-el-Krim el Katthabi.
El 27 de setembre va esclatar una revolta social dirigida pels joves que ha sacsejat de cap a peus el Marroc. Quines són les causes d’aquesta mobilització extraordinària de la joventut marroquina?
“La repressió s’ha abatut sobre la generació Z amb penes de presó de quinze anys, detencions massives i tres morts tirotejats a sang a freda”
Aquestes mobilitzacions no són una novetat, sinó que constitueixen una renovació de les protestes, un fet característic de la història del Marroc. Les mobilitzacions del 20 de febrer de 2011, per exemple, en el context de les primaveres àrabs, ja van reivindicar la justícia social, la lluita contra la corrupció, fer fora al govern, la democràcia al Marroc… El règim va tractar d’aturar-les amb un discurs del rei prometent una nova constitució que, finalment, ha mantingut la concentració de poders en les mateixes mans del rei. Pocs anys més tard va aparèixer un moviment de protesta al Rif arran de la mort, o més ben dit de l’assassinat, d’un pescador, reiniciant la protesta amb demandes similars: la sanitat, l’educació, la justícia social, i, la desmilitarització del Rif. La resposta del règim va consistir en detencions i persecucions de centenars de persones que avui en dia encara continuen a la presó amb penes de deu, quinze i fins a vint anys de presó. Amb les mobilitzacions de la generació Z s’han tornat a posar sobre la taula les reivindicacions històriques del poble marroquí que mai han estat satisfetes. En el cas dels joves, els greuges històrics es concreten en la manca d’alternatives per a sobreviure. Tot i que el règim les hagi silenciat de nou, aquestes protestes de ben segur tornaran a sorgir. A més, la repressió s’ha abatut sobre la generació Z amb penes de presó de quinze anys, detencions massives i tres morts tirotejats a sang a freda. No hi ha, doncs, cap resposta a les reivindicacions d’aquesta generació.
Quina responsabilitat tenen les potències occidentals en el manteniment del subdesenvolupament del Marroc?
“Després de la descolonització no hi va haver cap independència real sinó que França i Espanya van instal·lar el règim monàrquic com a protector dels seus interessos imperialistes”
Des de la guerra freda, que en realitat va ser una guerra calenta, el Marroc sempre ha format part del bloc occidental sota la protecció d’Estats Units i França. Després de la descolonització no hi va haver, al Marroc, cap independència real sinó que França i Espanya van substituir el domini colonial directe amb un domini indirecte en instal·lar el règim monàrquic com a protector dels seus interessos imperialistes. Especialment França, que va tenir un paper directe en la negociació de la independència del Marroc. Unes negociacions de les quals no sabem l’acord perquè és secret, tret del compromís francès per a protegir la monarquia marroquina i aquesta, a canvi, els seus interessos econòmics. És França qui ha format l’exèrcit marroquí, juntament amb Israel, els serveis secrets del qual, el Mossad, van ajudar-hi també. Sent un exemple especialment significatiu l’assassinat de l’opositor Mehdi Ben Barka al 1965 a París arran de la col·laboració de la intel·ligència francesa i els serveis secrets marroquins i israelians. El Marroc presumeix de ser una democràcia, però realment és una democràcia de façana en la qual la monarquia concentra tots els poders. El règim —el Makhzen— segueix les ordres del Fons Monetari Internacional (FMI), és a dir, no hi ha dubte dels interessos que serveix el règim, no té un projecte dirigit a les necessitats del poble marroquí perquè obeeix a les necessitat del mercat europeu. D’aquí la causa estructural de totes les revoltes des dels anys 70 fins a la més recent de la generació Z. Als anys 80 el Marroc va aplicar els programes de reestructuració de pagament del deute, sota les ordres de l’FMI, per a garantir el pagament del deute extern. Aquest programa va obligar l’Estat marroquí a desfinançar els serveis públics com la sanitat i l’educació, tot prioritzant els interessos del deute. Des de llavors les obligacions creditícies del Fons Monetari Internacional han passat per davant de qualsevol altra partida pressupostària. El poble marroquí no sap en què es gasten els diners dels préstecs de l’FMI o a on i en què s’inverteixen. La qüestió és qui paga tot això? Ho paga el poble marroquí.
Has comentat el rol d’Israel per a formar les forces de seguretat marroquines i l’assassinat d’opositors al règim. A més de les protestes de la generació Z al Marroc s’han produït gegantesques mobilitzacions en solidaritat amb Palestina. Creus que aquestes mobilitzacions poden incomodar al règim marroquí?
“El poble marroquí sempre ha estat al costat del poble palestí i contra l’entitat sionista i el seu sistema d’apartheid”
Històricament, el poble marroquí sempre ha estat al costat del poble palestí i contra l’entitat sionista i el seu sistema d’apartheid. En canvi, el règim està a l’altra banda, és a dir, amb Israel. De fet, el Marroc ha normalitzat relacions amb Israel i li ha prestat reconeixement públic per segona vegada, després dels anys 90. Les mobilitzacions mostren el contrast entre les reivindicacions propalestines del poble marroquí i l’aliança del rei amb Israel.
En aquest context, com militant i membre de la direcció d’una de les principals forces d’oposició al règim, Via Democràtica, quines creus que són les tasques i els reptes per a fer-lo caure?
En primer lloc, la primera tasca, i repte, és com vincular-nos amb les classes populars del Marroc, i, en concret, amb la classe treballadora, perquè són les classes que pateixen més tota aquesta situació i, per tant, les que tenen un interès en un Marroc democràtic i lliure. En segon lloc, amb relació a l’organització de les classes populars i la classe treballadora, en el 5è congrés celebrat el 2022 de la nostra organització hem adoptat com les següents consignes: Proletarització, consolidació i enfortiment de l’organització, tractant-les de dur a la pràctica tot declarant-nos partit dels treballadors, hem canviat el nostre nom a Via Democràtica i Obrera i junt amb altres organitzacions i militants de l’esquerra radical, hem començat un procés de diàleg per a crear un partit únic de la classe treballadora i de les classes populars. Un procés organitzatiu que combinem amb la voluntat d’ampliar i enfortir els elements d’autodefensa de les masses, és a dir, de les associacions i dels moviments socials. Per altra banda, volem crear un front, un front democràtic de les classes populars junt amb altres forces d’esquerres sota el lema de l’alliberament nacional perquè nosaltres volem construir una emancipació democràtica i socialista, incloent-hi també aquells demòcrates que sense apostar pel socialisme poden estar d’acord amb un front democràtic que inclogui els interessos de les classes populars. Com a tercer repte, ens plantegem la creació d’una internacional per a reivindicar el paper de la classe obrera, però també per a confrontar les forces imperialistes que sostenen el règim marroquí. Així, els nostres reptes es concentren en aquests tres aspectes: l’organització de la classe obrera, la construcció d’aliances a escala nacional i també a escala internacional, per a poder endegar un procés democràtic que fins ara no tingut lloc al Marroc.
Respecte a aquest procés democràtic, considereu que ha de tenir una forma republicana i federal?
Ara mateix nosaltres plantegem un règim democràtic i federal, no reivindiquem obertament la república marroquina perquè les prioritats consisteixen a crear un règim democràtic que ara mateix no existeix i per això posem l’èmfasi aquí. Per altra banda, el Marroc no és un poble cent per cent àrab, tampoc és cent per cent amazic, però sí que és veritat que al nord d’Àfrica predominaven els pobles amazics, per tant, els orígens del Marroc són orígens amazics. Ara al Marroc hi ha tres zones on viuen principalment els amazics: al Rif, a l’Atles i al sud del país. Aquests territoris tenen característiques pròpies, i per això nosaltres reivindiquem el federalisme per a que aquestes zones tinguin el màxim d’autogovern propi sobre el seu territori i els seus recursos, dins d’una federació democràtica marroquina.
Ara que parlaves del Rif, justament aquest territori constitueix un precedent republicà arran de la proclamació de la República del Rif el 1921 per Abd-el-Krim el Khattabi. El 6 de febrer de 2026 farà 63 anys de la seva mort. Creus que constitueix un exemple polític a reivindicar?
“La qüestió del Rif com la qüestió de la llibertat per al conjunt del poble marroquí encara són tasques pendents”
En aquell moment el Marroc estava colonitzat per dues potències imperialistes, França i Espanya, amb el nord del país sota ocupació espanyola, i també el Sàhara Occidental, i la resta del país sota domini francès. La lluita contra el colonialisme, sobretot al Rif i a l’Atles, va ser liderada per diverses persones, les més importants, sens dubte, van ser Abd-el-Krim el Khattabi al nord del Marroc i Muha Hammu Zayani a l’Atles, entre d’altres. El 1921 la guerra d’Annual va ser un desastre per a l’exèrcit espanyol i una victòria per a la resistència rifenya liderada per Abd-el-Krim, i arran d’això va declarar la República rifenya que es va estendre fins al territori ocupat per França, per a frenar-lo França es va aliar amb Espanya, i d’altres potències, fins a aconseguir entrar al Rif fent servir armament químic, com el gas mostassa, per a acabar amb la resistència i la República. Encara ara les famílies del Rif pateixen les conseqüències dels bombardejos amb gas mostassa. Tota família rifenya té una o dues persones malaltes de càncer per culpa de l’armament químic. Per això, el moviment de protesta rifeny —El Hirak— ha reivindicat la sanitat pública i els serveis d’oncologia per no haver d’anar fins a Casablanca o Rabat o d’altres ciutats llunyanes. Quan Abd-el-Krim va veure que el seu poble patia un genocidi va rendir-se per a garantir la supervivència del Rif i així aturar les massacres, acabant d’aquesta manera l’experiència republicana el 1926. Però les posteriors generacions han continuat lluitant, fins al punt que el 1958-1959 la resistència rifenya no va reconèixer la independència marroquina, sent reprimits aleshores per Hassan II qui va dur a terme una massacre al Rif. Així que la situació del Rif continua sense resoldre’s i no hi ha cap voluntat de diàleg o conciliació per part del règim. La qüestió del Rif com la qüestió de la llibertat per al conjunt del poble marroquí encara són tasques pendents.
Per què diries que són tan desconeguts els crims de guerra dels estats espanyol i francès, fins i tot entre sectors de les esquerres espanyoles, franceses i catalanes? I de la mateixa manera perquè una figura de primer nivell per als moviments d’alliberament nacional, tant àrabs com llatinoamericans, com Abd-el-Krim és desconeguda entre nosaltres?
“A Catalunya hi ha gent que sap molt sobre Irlanda i sobre Amèrica Llatina, però en canvi d’un país veí com és el Marroc no en sap gaire”
Abd-el-Krim va ser un exemple de líder revolucionari a escala internacional sent admirat per això per Che Guevara i per Mao. A escala internacional, Abd-el-Krim va ser molt reconegut perquè va ser la primera vegada que una persona en un punt del nord d’Àfrica liderava un moviment de resistència i aconseguia derrotar a l’exèrcit espanyol declarant, a sobre!, la República. Per això esdevé un referent a nivell internacional, també per als moviments revolucionaris dels anys cinquanta. Però les potències colonials tenen una gran influència, també en l’àmbit mediàtic, i tracten d’evitar parlar de temes que les perjudiquen en tocar la ferida que han deixat oberta per sempre a llocs com el Rif. I Abd-el-Krim és un exemple per a totes les generacions rifenyes fins avui en dia. Fins i tot al Marroc, els mitjans de comunicació en promouen el desconeixement, de la mateixa manera que el sistema educatiu que tampoc en parla, ni del seu lideratge ni de la seva contribució a l’alliberament nacional perquè és una figura que no serveix a l’Estat marroquí. A Catalunya, i a l’Estat espanyol, Abd-el-Krim, i la història del Rif, només és conegut entre certs espais militants, però no gaire perquè els mitjans de comunicació també l’han invisibilitzat. A Espanya no li interessa gens perquè llavors hauria de passar comptes dels crims de guerra comesos al Rif. A Catalunya hi ha gent que sap molt sobre Irlanda i sobre Amèrica Llatina, però en canvi d’un país veí que està al costat, com és el Marroc, no en sap gaire, tret del Sàhara Occidental i la monarquia. Pot ser que les prioritats siguin unes altres. Però també els migrants que venim del Rif, i de tot arreu del Marroc, tenim una responsabilitat, ens fa falta parlar-ne molt més per a fer-lo conèixer a Catalunya. Ja que no saber que ha ocorregut al sud de l’estat espanyol és un problema. I a més a més es tracta d’una lluita històrica de la qual se’n pot aprendre.
Respecte a altres partits d’oposició al règim, quin és el paper que juga l’islamisme polític al Marroc?
“L’islam com a religió representa a la majoria del poble marroquí, sobretot en alguns valors com són la justícia, la solidaritat o l’honestedat”
De primer hem de distingir dues coses: entre l’islam com a religió i el que és l’islam polític. L’islam com a religió representa a la majoria del poble marroquí, sobretot en alguns valors com són la justícia, la solidaritat, l’honestedat, aquests valors són positius. Els marroquins professen la fe basada en aquests valors, entre d’altres, per una banda. Això pel que fa a l’islam popular. Hi ha un altre islam que és l’islam del règim, l’islam del palau, que s’aprofita dels creients per fer passar els seus interessos pels de la gent creient. El rei com a comandant dels creients juga un gran paper en aquesta manipulació, ja que utilitza la legitimitat religiosa i la legitimitat política en interès de la monarquia. Per altra banda, l’islam polític el constitueixen aquelles persones que fan servir la religió per a fer política. Al Marroc, l’islam polític es compon de dues ales. Per un cantó, tenim un partit, Justícia per al Desenvolupament, que forma part del règim des del 2011, i ha governat durant dos mandats, que s’ha declarat com una força al servei del rei. Però per l’altre cantó, tenim d’altres organitzacions que no formen part de l’Estat, ni participen en les eleccions, que reivindiquen un Estat religiós d’acord amb l’Alcorà, i si bé plantegen una democràcia política, en canvi, obvien la igualtat en l’àmbit civil. Hi ha una certa relació entre l’extrema dreta espanyola i catalana i alguns sectors de l’islamisme polític. Perquè l’extrema dreta critica aquí l’islam polític, però en el fons del problema veiem que l’extrema dreta constitueix les dues cares de la mateixa moneda. No hem de confondre l’islam amb l’islamisme. Dic que són dues cares de la mateixa moneda perquè si, per exemple, mirem a Síria allà veiem un suport per part dels Estats Units, Israel, i el bloc occidental, i alhora Síria és el referent d’un part de l’islam polític. Els musulmans tenen el dret a fer política, de la mateixa manera que els cristians o els jueus, però deixant la religió a part perquè la religió pertany a tots els creients i no s’hauria d’instrumentalitzar. En aquest sentit, l’extrema dreta europea no és tan diferent de l’extrema dreta islamista a l’hora de fer servir la religió per a manipular els creients i les classes populars que professen alguna fe.
Però a Catalunya aquesta confusió interessada entre islam popular i islam polític la fa servir, per exemple, l’extrema dreta nostrada per a demonitzar tota persona creient en l’islam.
“Per a l’extrema dreta el racisme serveix per a mantenir la situació sota control, per a justificar una major explotació i per a no encarar la desigualtat entre els rics i la classe obrera”
L’extrema dreta, com hem vist amb Aliança Catalana, o també amb Vox, parla de fer fora als islamistes i amb això diuen, indirectament, fer fora als immigrants. Però qui són aquestes persones? Primer de tot són els pobres, perquè no parlen de fer fora els immigrants rics, només dels pobres. Relacionen la immigració amb la delinqüència mentre les dades estadístiques mostren que la major part de la delinqüència la comet la població nadiua, no els immigrants. I a més a més no parlen de les aportacions econòmiques dels immigrants pel fet d’estar treballant a Catalunya. Però aquesta extrema dreta que parla tant de la deportació dels immigrants no toca de peus a terra: de primer, per què no poden, aquest discurs d’extrema dreta xoca amb l’interès del país que necessita mà d’obra, la demografia mostra que la baixa natalitat aquí fa necessària l’arribada de treballadors immigrants per a cobrir el mercat de treball, si fas fora a tothom qui treballarà? Vox? No ho crec. Però utilitzen aquest discurs per evitar donar una resposta a una pregunta molt senzilla: què vols fer respecte a la desigualtat social que existeix a Catalunya? I com que no volen atacar als rics utilitzen el racisme per atacar a la classe obrera migrant, per a justificar una major explotació, més que fer-los fora. Alhora, el racisme els és molt útil per a separar i dividir la classe treballadora. Per a l’extrema dreta el racisme serveix per a mantenir la situació sota control, per a justificar una major explotació i per a no encarar la desigualtat entre els rics i la classe obrera.
Una solució, la de la deportació, que ja s’ha assajat a Catalunya i l’Estat espanyol amb l’expulsió de moriscos i jueus a finals de l’edat mitjana i que només va aconseguir generar una autèntica crisi econòmica i una cultura nacional basada en els pogroms. Creus que, en aquest sentit, hi ha un tabú, que va més enllà de l’extrema dreta?
Sí, i és clar que hi ha una relació entre una cosa i l’altra, perquè cal que ens preguntem per què parlen només dels musulmans? Per què només parlen dels marroquins o dels subsaharians? No parlen dels immigrants que venen d’Amèrica Llatina o que venen d’altres parts d’Europa. De fet, els immigrants d’Amèrica Llatina i d’Europa són molts més que els immigrants àrabs, de religió musulmana, o els africans, que són la minoria. Es concentren contra els marroquins i els africans perquè són visibles: en travessar el Mediterrani, i hi ha moltes víctimes i morts, mentre d’altres immigrants venen en mitjans de transport invisibles per als mitjans de comunicació. Tothom de dret a migrar, és clar, però l’extrema dreta ataca als migrants més visibles. Però sobre el que comentes hi ha una qüestió important perquè hi ha un element en la imaginació popular sobre com es pensa en el “moro” i és cridaner perquè els moros havien viscut segles a la península Ibèrica, en el regne d’al-Àndalus, i quan van ser expulsats els darrers el 1492 llavors va iniciar-se el “descobriment” d’Amèrica, és a dir, la colonització salvatge. Quan utilitzen els immigrants musulmans és fàcil de captar l’atenció de la gent perquè ja estan presents en l’imaginari com una mena de bàrbars a combatre.
Per altra banda, veiem que a Nova York, al centre de l’imperi, de cop i volta, ha guanyat les eleccions a l’alcaldia un candidat que es declara obertament musulmà, propalestí, antisionista i amb un programa radical. Pot ser un exemple per a combatre amb èxit l’extrema dreta?
“Si pensem en les pròximes eleccions municipals a l’Estat espanyol, que seran el 2027, és evident que ens fan falta candidatures com les de Mamdani a Nova York”
El que veiem a Nova York és que Mamdani ha basat la seva campanya electoral en dos punts determinants. De primer, en recolzar-se en els joves que han posat tota la seva capacitat de mobilització, social, política i mediàtica, per a defensar aquesta candidatura. En segon lloc, Mamdani ha parlat de les necessitats reals de les classes treballadores, com per exemple en matèria d’habitatge. En aquest sentit, és un exemple d’un projecte polític basat en els joves, les dones i la classe treballadora, que pot convertir-se en una candidatura victoriosa. Si pensem en les pròximes eleccions municipals a l’Estat espanyol, que seran el 2027, és evident que ens fan falta candidatures d’aquesta mena. Sobretot si pensem que als Estats Units aquesta victòria s’ha produït en un moment en què Trump estava deportant als migrants. Un immigrant musulmà i d’esquerres ha derrotat a Trump. Un exemple necessari en un moment d’auge del racisme i l’extrema dreta a Catalunya i en què, a més, cada cop és més estrany trobar un immigrant encapçalant les llistes electorals. Penso que l’esquerra radical catalana n’ha de prendre nota perquè Mamdani mostra que un immigrant d’esquerres pot representar al conjunt de la classe treballadora. A Terrassa fins ara no s’ha fet mai res semblant i podria ser un exemple en l’àrea metropolitana d’una candidatura amb un cap de llista migrant que representi al conjunt de la classe treballadora. Si a Nova York això ha pogut passar dins del mateix Partit Demòcrata, a Catalunya hauria de ser més fàcil existint una esquerra radical forta i amb actuals Abd-el-Krims disposats a fer un pas endavant.
