Amb la mort de Franco es va tancar un llarg període de foscor, censura i nacionalcatolicisme. Totes les energies reprimides i comprimides durant anys van aflorar de cop i van provocar una enorme explosió creadora. La cultura i la societat es van alliberar i van brotar milers de projectes, milers de mogudes, per dir-ho amb la terminologia pròpia de l’època. N’hi havia per a tothom. Després de quaranta anys de buit total, no hi havia res; tot, en la cultura i la societat estava per fer, i tot era possible.
A inicis dels anys vuitanta, quan la transició ja s’havia imposat a la ruptura, un jovent nou de trinca es va apuntar a aquesta explosió creadora. Nou perquè hi havia hagut un fort canvi generacional. Als anys setanta, la joventut encara era un període limitat de la vida, de seguida la gent tenia fills, es posava a treballar i s’acabava la joventut. En canvi, als anys vuitanta, un cop mort el dictador, van arribar a l’Estat espanyol els grans canvis socioeconòmics que a Europa ja s’havien vist dècades abans, com l’accés generalitzat als estudis superiors, també per a les dones, que per fi podien entrar de ple als mons acadèmic i laboral, fins llavors molt limitats per a elles. Aquesta nova joventut tenia la necessitat òbvia de donar sortida a les moltíssimes inquietuds que li brollaven de dins: música, art, comunicació, esport, relacions humanes i moltes altres mogudes.
Els massificats barris obrers de les perifèries urbanes de l’Estat espanyol es van omplir de joves que feien activitats de tota mena, perquè tenien ganes de fer-les, perquè tenien el temps lliure per a fer-les i perquè, com hem dit abans, no hi havia res i tot estava per fer. Lluny de la glamurosa movida madrileña, les mogudes de barriada van incidir en l’autogestió com a forma d’intervenció del jovent en la vida social, i en la crítica ferotge de la societat, sorgida d’una transició que no va deslligar mai el que el règim havia deixat.
Les grans ciutats, com Barcelona, es van omplir de mogudes joves i, de fet, una de les més potents va ser la d’un petit barri perifèric, la Prosperitat, al districte obrer i lluitador de Nou Barris, on es feien moltes més coses a part de segrestar autobusos.
Cultura de bar
A l’inici dels anys vuitanta, el jovent de la Prosperitat es trobava als bars perquè gairebé no hi havia cap altre lloc on fer-ho, i als pisos on vivien, petits i sota control patern, no s’hi podien autorealitzar. Els grups es configuraven al voltant de les respectives aficions, fossin la música, la natura o el consum de cànnabis. Les tribus proliferaven: hi havia heavys, rockers, hippies, anarcos, excursionistes…
El paradigma de bar com a punt de trobada jove a la Prospe va ser el Canasto volador, situat al pla de Santa Engràcia, a la plaça que avui s’anomena Àngel Pestaña. Era un autèntic centre social. Les seves vidrieres acollien la cartelleria de concerts i actes del barri; també s’hi podien trobar les revistes contestatàries de l’època, com Lletra A o La Puça i el General, i els darrers fanzins, com l’NDF, que feia Joni D; i sempre s’hi escoltava música de moda entre el jovent. El local era molt petit, així que la gent demanava a dins i sortia a beure –i a socialitzar– a fora, on, de forma permanent, s’hi acumulaven una quarantena de joves, comentant les escasses ofertes de feina o el darrer disc del seu grup preferit. A la barra del Canasto hi van néixer moltes mogudes juvenils, com fanzins o grups de música. Va esdevenir tan referencial, que algunes figures molt conegudes aleshores s’hi van deixar veure, com Evaristo Páramos, cantant de La Polla Records, el dissenyador Xavier Mariscal, o el mateix alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall.
Els altaveus
Moltes mogudes juvenils d’aquell moment van girar entorn de la comunicació, evidenciant les ganes i necessitat que tenia aquella fornada de fer sentir la seva veu. Tenien moltes coses a dir i ho van fer a través de fanzins, ràdios lliures i fins i tot una televisió pirata. La Cabra, La Oruga i el Sólo Para Locos van ser les publicacions autogestionades més representatives i trencadores de la dècada. La primera, més polititzada, es coordinava des de l’Ateneu Popular 9 Barris. La Oruga, més punk i combativa, i Sólo Para Locos, més artística i centrada en el món del còmic, organitzaven sonades festes de presentació dels seus números. La darrera, amb col·laboradors com Azagra o Tamayo, va guanyar diversos premis als salons del còmic de Barcelona i Angulema.
Ràdio Farigola va ser la primera ràdio lliure de Nou Barris, sorgida de la coordinadora catalana Ones Lliures. Però no va durar gaire temps; en canvi, el seu relleu sí que va tenir una llarga vida: fou Radio Linea IV, nom referit a l’arribada del metro al barri després d’una lluita veïnal de molts anys.
Les joves de la Prospe també es van atrevir amb la televisió, amb un projecte pioner, vinculat a la festa major del barri, la televisió veïnal i pirata TeleProspe, que consistia en unes càpsules que el jovent autoproduïa i autoeditava i que, gràcies a una antena ben situada en un pis, emetia sense autorització per la freqüència del segon canal de TVE. Així, quan apareixia la carta d’ajust d’aquest canal, començaven les emissions de TeleProspe, amb informació sobre la festa major i les diferents iniciatives en què estava implicat el jovent del barri, com les que tenien a veure amb el feminisme, l’ecologisme o l’antimilitarisme.
Aquest darrer front va tenir gran transcendència aquells anys. Són els temps de la insubmissió al servei militar obligatori i el moviment Mili KK, que hi donava suport, va ser un grup molt actiu a Nou Barris. De fet, dos dels tres primers insubmisos jutjats a tot l’Estat espanyol eren del districte. L’ecologisme també va portar a les joves de la Prospe a promoure la primera acampada en defensa de Collserola. I el feminisme i moltes altres lluites a l’època es poden resseguir perfectament consultant l’arxiu d’aquests projectes comunicatius.
Euskal rock
La moguda musical va destacar per damunt de les altres, amb multitud de grups de música i concerts autoorganitzats. I quan van arribar a Barcelona els primers discos del rock radical basc, com Salve de La Polla Records, va ser com llençar un misto encès en un tanc ple de gasolina, un amor a primera vista. Les joves de la Prospe es van flipar amb aquella sonoritat i moltes van viatjar fins al País Basc a escoltar en directe i contactar amb aquells nous grups que escopien les veritats a cop de baqueta i pedal de distorsió.
El primer gran concert impulsat des del barri va ser el Prospe Rock, el 1985, al camp de futbol de la Muntanyesa, amb La Polla Records com a cap de cartell
El primer gran concert que van organitzar va ser el Prospe Rock, l’any 1985, al camp de futbol de la Muntanyesa, amb 5.000 espectadores i La Polla Records com a cap de cartell. Va ser la primera actuació multitudinària del grup basc a Barcelona i només va durar vint minuts perquè algú va llençar una pedra a l’escenari i va deixar estabornit el baixista. Aquella pedrada es va guanyar un trist lloc d’honor als annals de la història del punk ibèric.
L’any següent, el mateix jovent de la Prospe van organitzar l’Euskal Rock, al Palau Municipal d’Esports de Montjuïc, amb deu mil persones de públic, i un cartell amb els imprescindibles La Polla Records, més Hertzainak, RIP, Cicatriz i Kortatu. Va ser el primer gran concert del grup de Fermin Muguruza a Catalunya. L’Euskal Rock va esdevenir la porta d’entrada del rock radical basc a Catalunya. I, per una carambola, també a Amèrica. Resulta que el concert es va gravar i se’n va editar una cinta de casset, i a través del Comitè de Solidaritat amb Nicaragua de Nou Barris, que estava agermanat amb un barri de la ciutat nicaragüenca d’Estelí, la cinta va córrer entre els moviments populars de tot el continent. La solidaritat amb el primer sandinisme també va tenir la seva plasmació amb l’impuls del jovent de la Prosperitat, amb el festival Nicaragua Rock, també al Palau Municipal d’Esports, el 1986, així com el moviment insubmís, amb el Mili KK Rock, el mateix any al poliesportiu de Valldaura.
El casal
Totes aquestes mogudes juvenils del barri van anar confluint, a partir de 1982, al Casal de Joves de Prosperitat, un equipament que ha sabut mantenir la seva essència comunitària
i reivindicativa enfront dels diversos intents institucionals de controlar la cultura popular. Des de principis dels anys vuitanta, els nous ajuntaments democràtics van intentar apropiar-se d’aquella explosió creadora. De fet, el Casal de Joves va néixer impulsat per la nova Àrea de Joventut de l’Ajuntament, però la moguda juvenil a la Prosperitat es va mostrar incontrolable. El consistori va donar continuïtat al seu impuls controlador amb la creació de la xarxa de centres cívics municipals, però les joves de la Prospe van apostar per la gestió comunitària i directa dels seus equipaments a través d’associacions culturals creades amb aquesta finalitat, el que avui dia es coneix com a gestió ciutadana o cívica. El Casal de Joves de Prosperitat va implantar el model de gestió comunitària l’any 1993, després de moltes disputes amb l’Ajuntament, i avui dia encara continua vigent.
Ser jove no és delicte
La moguda juvenil de la Prosperitat dels vuitanta també va tenir la seva dosi de repressió. L’excusa de la lluita contra el tràfic d’heroïna, verdadera plaga dels barris obrers d’aquells anys, va servir a la policia per reprimir i perseguir moltes iniciatives organitzades. Així, l’any 1987, una batuda policial en un bar va acabar amb la detenció de 27 joves acusades d’assaltar la comissaria de Sant Andreu. Tot el barri es va bolcar en la defensa de les detingudes, amb una gran campanya contra la criminalització del jovent, amb l’eslògan “Ser joven no es delito”. Hi va haver assemblees multitudinàries, manifestacions i, fins i tot, una setmana de lluita contra l’heroïna, anomenada “Que no trafiquen con tu vida”. En el decurs d’aquesta campanya, un comissari policial que va dir que la població de Nou Barris estava estretament vinculada amb la delinqüència va ser declarat persona non grata. Un episodi curiós relacionat amb aquesta història va ser quan un grupuscle que deia actuar en nom de Terra Lliure va posar dos artefactes explosius al Canasto, acusant-lo injustament de ser un centre de distribució d’heroïna.
L’impuls creador de la moguda juvenil a la Prosperitat va continuar durant els anys noranta, molt marcats encara molt per l’esperit del decenni anterior. Los Pesaos va ser una mena de festa major alternativa a l’estil basc, amb una txozna que obria les 24 hores del dia durant tots els dies de la festa, d’aquí el nom. Van organitzar una quantitat ingent de concerts, es van relacionar estretament amb el moviment okupa i, fins i tot, van participar en el que es va anomenar el Segundo Encuentro Interncontinental por la Humanidad y contra el Neoliberalismo. També van patir la repressió, l’any 1998, quan van ser desallotjades a petició del regidor del districte Antoni Santiburcio.
Dels anys noranta són remarcables les penyes que organitzaven la festa major, el naixement del Prospe Beach, campionat de vòlei que converteix cada estiu la plaça del barri en una platja sense mar, i el San Xibeco, festa pagana d’hivern.
