El genocidi a Gaza és una clara mostra de com el sistema bancari del nord global finança les empreses que produeixen armes per massacrar el poble palestí. Es tracta d’una “banca armada” que ha sigut àmpliament denunciada durant els últims dos anys. Però en aquesta mateixa línia podem parlar també de la “banca fòssil”, que inverteix en la indústria dels combustibles fòssils, de la “banca de l’especulació alimentària”, que inverteix en els mercats de futur que provoquen fam arreu o del sistema bancari que està darrere qualsevol megaprojecte extractivista.
Aquestes banques formen part d’un sistema financer global que reprodueix i cronifica la lògica colonial al món i que té impactes molt greus als territoris i les comunitats dels països del sud global. Endeutament públic, ofegament de les economies nacionals i locals, empobriment de la població i continuïtat de la dependència de les economies i polítiques del nord global, són alguns d’aquests impactes. A conseqüència d’aquesta dinàmica, s’observa un augment de la mobilitat internacional en forma de migracions i desplaçaments forçats, així com de les catàstrofes derivades de l’emergència climàtica i de la vulneració sistemàtica de drets humans, més accentuada en les dones i la població no blanca.
Ostatges del mercat financer
“Tot i que és molt difícil fer pagar als bancs els desastres que creen a causa de la seva immunitat i impunitat corporativa, hem de fer pressió legal sobre el sector de la banca davant la seva lògica financera i, concretament, davant de macroprojectes extractivistes”, explica Ryan Brightwell, director de l’equip de drets humans de BankTrack, una organització internacional de seguiment i incidència en el negoci de la banca comercial privada i les activitats que finança.
Entrelligades amb el sector bancari, aquest sistema financer té com a peces principals del seu engranatge organismes multilaterals de crèdit com el Fons Monetari Internacional (FMI) o el Banc Mundial, així com grans fons d’inversió com BlackRock. “Els bancs i fons d’inversió haurien de tenir la responsabilitat de respondre pels drets humans, haurien d’ajudar a desenvolupar una manera de finançar projectes que permeti a les comunitats liderar-ne el camí. Ara mateix els països del sud global no trien com es desenvolupen”, continua Brightwell.
Per a Ryan Brightwell, director de l’equip de drets humans de BankTrack, “els bancs i fons d’inversió haurien d’ajudar a desenvolupar una manera de finançar projectes que permeti les comunitats liderar-ne el camí. Ara mateix els països del sud global no trien com es desenvolupen”
Si aquests països no poden triar com desenvolupar-se és per les condicions i les mesures d’austeritat constants que es veuen obligats a aplicar sobre el sistema públic per pagar el deute. La resistència de la població a aquesta realitat també és constant i es tradueix en moviments de protesta massives com els que ha protagonitzat els últims mesos de l’any 2025 l’anomenada generació Z al Marroc, exigint un sistema educatiu i de salut públics i de qualitat.
Les economies endeutades es veuen forçades a fiar la seva supervivència a continuar exportant matèries primeres i productes bàsics de baix valor industrial afegit i a la instal·lació de projectes extractivistes finançats per fons d’inversió i bancs comercials, actors que a la vegada estan estretament relacionats amb els que presten fons supeditats a alts interessos a aquests mateixos països. És un peix que es mossega la cua. Segons Ryan Brightwell, “el món s’enfronta a una policrisi amb diversos aspectes que no veiem com a separats els uns dels altres, però sí que podem dir que els impactes d’aquest finançament al sud global es donen principalment en el medi ambient, en els drets humans i en els territoris”.
Maquinària mortal finançada per bancs europeus
Des del 2023, en termes de drets humans, el món ha assistit en directe a través dels grans mitjans de comunicació, a un genocidi consentit i impulsat per potències del Nord Global i finançat per entitats bancàries i fons d’inversió de les mateixes latituds. Darrere del genocidi a Gaza hi ha la petjada de bancs espanyols com el Banc Santander, el BBVA i CaixaBank. Concretament, segons l’informe “Banca armada i corresponsabilitat amb el genocidi a Gaza”, impulsat pel Centre Delàs d’Estudis per la Pau, són dotze les entitats financeres amb matriu a l’estat espanyola que han finançat empreses que proveeixen armes i municions a l’Estat d’Israel, com ara Boeing, Day & Zimmermann, General Dynamics o Oshkosh Corporation.
D’altra banda, l’assassinat de líders socials, indígenes, camperols i de comunitats no blanques que defensaven el seu territori de les lògiques extractivistes és un fenomen tant alarmant com difícil de comptabilitzar a escala global. L’organització Front Line Defenders denuncia al seu darrer informe anual que l’any 2024 van morir de forma violenta un mínim de 324 defensores de drets humans. Colòmbia, Mèxic, Guatemala i Palestina, per aquest ordre, són els llocs amb més casos documentats per l’estudi. L’informe també assenyala que en una desena de països, com l’Afganistan, la Xina, Etiòpia, Iran o la República Democràtica del Congo, malgrat que oficialment no s’hi comptabilitzen defensores assassinades, l’opacitat i la repressió impossibiliten la documentació de casos.
Un informe de la Comissió Interamericana de Drets Humans va concloure que part dels 25.000 dòlars que va costar contractar els sicaris que van disparar contra Berta Cáceres provenien de grups financers com el Banc Centroamericà d’Integració Econòmica o l’entitat neerlandesa FMO
La petjada de la banca en molts d’aquests episodis ha quedat demostrada en el cas de Berta Cáceres, líder lenka d’Hondures assassinada el 3 de març de 2016. Deu anys després dels fets, una investigació liderada per la Comissió Interamericana de Drets Humans ha documentat la trama financera que va acabar amb la mort de Cáceres, en la qual apareixen bancs de desenvolupament europeus i americans com el Banc Centroamericà d’Integració Econòmica o l’entitat bancària neerlandesa FMO. La comissió concloïa que part dels 25.000 dòlars que va costar contractar els sicaris que van disparar contra Berta Cáceres provenien d’aquests dos bancs.
Girafes i elefants amenaçats per J. P. Morgan
Pel que fa al territori, els impactes com la contaminació, la desforestació o la pèrdua de biodiversitat no només van acompanyades de projectes extractivistes strictu sensu sinó també a la instal·lació de grans infraestructures i vies per produir, emmagatzemar i transportar les mercaderies extretes i processades del Sud cap al Nord Global. El projecte Integració d’Infraestructures Regionals de Sud Amèrica (IIRSA), amb nombrosos impactes a rius com l’Amazones i a la serralada dels Andes, ha sigut un dels més denunciats des de la primera dècada del segle en l’àmbit americà. La IIRSA, després rebatejada com Consell Sud-americà d’Infraestructures i Planejament d’UNASUR (COSIPLAN) va ser ideada i proposada als estats d’Amèrica del Sud per part del Banc Interamericà de Desenvolupament.
Al continent africà, des de BankTrack s’ha fet seguiment de la instal·lació de macroprojectes com l’oleoducte de cru d’Àfrica oriental que connecta Uganda i Tanzània (EACOP), que està provocant impactes molt greus en la vida d’animals en perill d’extinció com l’elefant o la girafa en regions naturals altament protegides, com els parcs nacionals Queen Elizabeth i Virunga, a Kènia i la República Democràtica del Congo, respectivament. “Tot i les campanyes d’incidència que hem liderat, aquest projecte s’ha tirat endavant i es finança mitjançant préstecs de bancs dels Estats Units, com J.P. Morgan. Però hem aconseguit que més de quaranta bancs deixin de pagar-lo, i hem fet que l’obra es retardi més de quatre anys”, explica Ryan Brightwell.
Tant al continent africà com a l’americà ha quedat demostrat que els impactes d’aquest finançament de pràctiques extractivistes els noten més fortament les dones i les poblacions vulnerables que viuen en regions considerades “de sacrifici” per les grans indústries i les multinacionals que les desenvolupen. Georgine Kengne, membre de l’organització feminista i panafricanista WoMin, assegura que “a Àfrica, per més que les constitucions nacionals protegeixin els drets de les dones, els pobles indígenes i les minories, això no es compleix. Quan ve una empresa minera occidental, les comunitats no són consultades”.
El treball de BankTrack certifica la vulneració sistemàtica del dret a la salut, dels drets laborals i del dret a la vida de les defensores del territori i dels pobles indígenes. Brightwell, a tall d’exemple, destaca l’impacte que la indústria de la carn, té en els ecosistemes de la meitat sud del continent americà, en el finançament de la qual els bancs espanyols tenen un paper decisiu. Segons l’expert en drets humans, entre els bancs espanyols, el que se situa en el primer lloc del rànquing de vulneració de drets al món és el Banc Santander.
“Si paguem el deute, morirem”
Aquesta lògica financera liderada per bancs, fons d’inversió i organismes multilaterals, té al bell mig el parany del deute i les condicions de pagament d’aquest deute. Des del nivell micro –a través, per exemple, d’un crèdit bancari amb alts interessos atorgat a una petita explotació agrícola del Paraguay o de Moçambic– fins al deute que contrauen governs nacionals o organitzacions intergovernamentals. L’exemple paradigmàtic és Àfrica. L’any 1982, quan aquest sistema financer endeutava molts països del continent africà mostrant els seus efectes més devastadors, Thomas Sankara, president de Burkina Faso, va afirmar: “Si no paguem el deute, els creditors no es moriran. D’això n’estem segurs. En canvi, si el paguem, som nosaltres els que morirem”. El líder revolucionari va proposar a la Unió Africana formar un club de deutors per deixar de pagar conjuntament el deute. L’any següent, Sankara va morir assassinat arran d’un cop d’estat.
“Alguns països d’Àfrica arriben a destinar el 40% del seu pressupost a pagar el deute, quan segons l’FMI hauria hauria de ser entre un 10% i un 15% com a màxim”, assenyala la investigadora de l’Eurodad Iolanda Fresnillo
Avui, ens trobem davant una nova crisi del deute com la dels anys vuitanta. Segons l’experta en endeutament i polítiques de desenvolupament Iolanda Fresnillo, el sistema financer “crea una espiral etern d’endeutament, de dependència, de manera que els governs han d’implementar les polítiques que els mercats financers considerin adequades o beneficioses per a ells”. L’epicentre d’aquesta crisi està actualment a Àfrica, tot i que també colpeja fortament algunes economies d’Amèrica. “Però els grans òrgans finançadors, com l’FMI o el Banc Mundial neguen que hi hagi una crisi perquè aquesta no està afectant els creditors, afecta els països endeutats que han d’aplicar mesures d’austeritat dramàtiques”, assegura Fresnillo, que és investigadora a l’Eurodad.
Segons la Conferència de les Nacions Unides sobre Comerç i Desenvolupament (UNCTAD, per les seves sigles en anglès) el deute públic global l’any 2024 va ser de 88.000 milions d’euros. Però no tothom rep préstecs al mateix preu. Mentre que un país enriquit pel sistema colonial, com els Estats Units, paga el seu deute públic amb un 2,8% d’interès, alguns estats africans l’han de retornar amb una mitjana d’un 9,8% d’interès. A la part sud del continent americà, aquesta mitjana és de 7,1% i a Àsia, en el 5,5%.
L’any 2024, els pagaments nets en interessos de deute públic en els països empobrits per la lògica colonial van ascendir a 790.000 milions d’euros. Aquesta xifra que equival pràcticament, a tota la despesa pública de l’Estat espanyol l’any 2024, que va ascendir a 725.000 milions d’euros. “Alguns països d’Àfrica arriben a destinar el 40% del seu pressupost a pagar el deute, quan segons l’FMI hauria de ser entre un 10% i un 15% com a màxim”, complementa Iolanda Fresnillo.
Des de l’any 2010, aquest deute dels països més pobres ha crescut al doble del ritme que el de les economies que la UNCTAD anomena “avançades”. El resultat és que actualment hi ha 3.400 milions de persones que viuen en països que gasten més en retornar els interessos dels préstecs rebuts que a finançar els seus sistemes de salut o educació. És el cas d’estats com Zimbàbue, Malawi, el Sudan o la República Democràtica del Congo. En aquest context, la reforma radical de l’arquitectura del deute global és un tema central dels espais de negociació de les regles macroeconòmiques, com les cimeres anuals de l’FMI, el Banc Mundial o l’Organització de Cooperació i Desenvolupament Econòmics (OECD).
Fiscalitzar i finançar per transformar
Existeixen, però, projectes i organitzacions que pretenen contrarestar aquests impactes negatius a través de la fiscalització del rol dels bancs i fons d’inversió, i també altres que treballen pel finançament d’iniciatives transformadores als territoris més afectats pel sistema de finançament global. “Tenim una falsa impressió que el capital es mou de nord a sud, que Europa ajuda Àfrica. Però no és així: el capital es mou de sud a nord, en bona part en forma d’interessos del deute que es paga als inversors”, assegura Kees Kodde, expert en el sector financer de Fair Finance International, una xarxa d’organitzacions socials de 24 països. Segons Kodde, “els bancs d’Europa estan sotmesos a més criteris i normes, estipulats per la Unió Europea, que els bancs dels països del sud. I això afavoreix l’evasió fiscal. Nosaltres els exigim que demanin als seus finançadors no tenir la base en paradisos fiscals”.
“Tenim una falsa impressió que el capital es mou de nord a sud, que Europa ajuda Àfrica. Però no és així: es mou de sud a nord, en bona part en forma d’interessos del deute que es paga als inversors”, assegura Kees Kodde, expert en el sector financer de Fair Finance International
Segons Kodde, els països del sud tenen un clar desavantatge pel que fa al sistema financer, i “aquí les agències de qualificació hi tenen un protagonisme important, ja que atorguen qualificacions baixes als països del sud, en principi per falta de confiança, i això els empeny a pagar interessos més alts. És com una penalització”, assegura l’expert. Iolanda Fresnillo apunta que els grans finançadors i les grans fortunes “tenen una visió colonial claríssima envers el sud global però també envers les perifèries de casa nostra”. Entitats financeres com Oikocredit, Coop57 o Fiare treballen des de les finances ètiques amb projectes que capten estalvi al nord global per finançar iniciatives al sud global i la perifèria del nord global.
“Fa cinquanta anys que financem empreses amb impacte positiu”, assegura David Díaz de Quijano, membre d’Oikocredit. “Cal tenir en compte que, en alguns països del sud global, un import de 200 euros pot ser suficient per atorgar un microcrèdit a una dona en situació d’exclusió financera perquè posi en marxa un petit negoci informal que li permeti millorar la seva qualitat de vida i la de la seva família”, afegeix Díaz de Quijano. Amb accions petites individuals a través de projectes de més envergadura com aquests, hi ha tot un moviment de persones i col·lectius que lluiten per transformar els impactes negatius del sistema financer al sud global. “El que necessitem, però, és un canvi radical. El que volem, és tenir el nostre destí a les nostres pròpies mans”, assegura Georgine Kengne, des de Camerun.
