Les metgesses del país continuem de vaga per millorar les nostres condicions laborals i, de retruc, per reforçar la nostra sanitat pública. Però el que és perillós és fer-ho des d’una posició de superioritat i sense creure que la sanitat pública la constituïm totes i cada una de les treballadores.
És ben sabut que les sanitàries tenim unes jornades que fan difícil –per no dir impossible– la conciliació familiar i el descans reglamentari. Les metgesses tenim, a més, alguna càrrega que ens distingeix com són les guàrdies: jornades fora d’horari ordinari, de 24 hores seguides, fent atenció a pacient greu o urgent, amb responsabilitat última en la presa de decisions, sense descansos i amb la càrrega i desgast físic i psicològic que, normalment, arrossegues dies i dies després. I amb el perill que això suposa per les usuàries: és fàcil d’entendre que no pots respondre amb la mateixa rapidesa i claredat davant d’una pacient, que presenta una complicació, quan portes dues hores treballant que quan en portes 23. El nivell d’adrenalina sovint et manté alerta, però no fa miracles, i cometre errors és sens dubte un dany col·lateral que augmenta en probabilitat a mesura que passen les hores i l’esgotament guanya espai.
Parlem també d’agendes col·lapsades a l’Atenció Primària, amb visites solapades i disposant de menys de 5 minuts per pacient.
Tot això ens condueix a jornades setmanals sense límits que sumant hores ordinàries i extraordinàries poden arribar a més de 60-70 hores a la setmana. Són hores de guàrdia que no estan valorades com a hores extres a nivell de remuneració i que tampoc no computen com a temps treballat de cara a la jubilació ni cotitzen de manera efectiva. Parlem també d’agendes col·lapsades a l’Atenció Primària, amb visites solapades i disposant de menys de 5 minuts per pacient. I un llarg etcètera.
Però el que crec que és important en aquesta vaga és saber on posem el focus. El focus no pot estar únicament a voler millores individuals per al nostre col·lectiu, no pot estar en discursos altívols d’estatuts propis ni en lluites classistes. No pot anar mai deslligada de la resta de treballadores de la sanitat. No pot estar a anar de víctimes en un món en què, sense anar més lluny, a casa nostra, una quarta part de la població viu en risc de pobresa o d’exclusió social. I és que, tant que s’omplen la boca els sindicats mèdics parlant de privilegis, de privilegis en tenim molts com a col·lectiu.
I no, la nostra lluita no pot anar mai, mai, de la mà ni de l’extrema dreta ni de la sanitat privada. No podem permetre que es col·loquin en el mateix sac reivindicacions per mantenir els interessos de la sanitat privada, com ara prescindir de la nova mesura que garanteix la dedicació exclusiva dels caps de servei al sistema públic. Aquesta mesura fa que aquells càrrecs d’alta responsabilitat, que tenen el poder de prendre de decisions clíniques i de gestió, no puguin tenir incentius a la privada, evitant transferències de recursos, pacients o professionals per interessos personals. Una mesura que cal celebrar i que si no es vol portar a terme és perquè es demostra, una vegada més, que el que interessa són aquests privilegis dels quals parlàvem i no el bon funcionament del sistema públic.
No podem permetre que es col·loquin en el mateix sac reivindicacions per mantenir els interessos de la sanitat privada, com ara prescindir de la dedicació exclusiva dels caps de servei al sistema públic.
Això també queda reflectit en la roda de premsa que el sindicat Metges de Catalunya va realitzar de la mà de la formació d’extrema dreta Vox, en el marc de la jornada prèvia de vaga al Parlament de Catalunya. Tot i que, hores després, van sortir corrents per desmentir cap tipus d’acord previ, aquesta iniciativa és una línia vermella intolerable i que debilita qualsevol argumentari, per molt fundat que pogués ser. Vox –ben coneguda per ser una formació d’extrema dreta, racista, xenòfoba, misògina i homòfoba, que es dedica a fomentar els discursos d’odi i l’alarmisme entre la població– representa també l’antítesi de la defensa de tot allò públic, inclosa la sanitat, ja que justament proposa reestructurar-la per centralitzar competències, reduir la despesa pública i afavorir la gestió privada. Com, doncs, es pot –ni que sigui per inconsciència– sortir públicament amb ells de bracet en una roda de premsa? Com es pot verbalitzar ser un sindicat apolític i personar-te en aquesta roda de premsa? Abans de respondre potser caldria discutir, també, si és que els hem d’explicar la distinció entre apolític i apartidista, o, en el cas que la tinguin clara, si entenen que el sindicalisme i l’expressió apolítica no ballen gaire bé junts. Però, diguem-ho clar: la resposta és curta, i és que no es pot. No es pot, si tens clar que hi ha línies vermelles que no es poden traspassar i que les reivindicacions per les quals aquesta setmana tornem a fer vaga clarament no van de la mà de cap d’aquestes conjuncions.
Per això, cal centrar novament el focus i que aquest no estigui desconnectat de l’objectiu final que no és altre que una millor sanitat pública per a tota la població. El que volem les metgesses d’aquest país és poder fer bé la nostra feina, poder cuidar i atendre les usuàries com sabem fer, sense que la nostra salut s’hi vegi compromesa. Que els onze anys que hem arrossegat de formació especialitzada puguin ser útils per a la societat. I fer-ho conjuntament amb la totalitat de les treballadores sanitàries, perquè l’engranatge no funciona si no treballem braç a braç, recordant que cada peça és igual d’imprescindible per fer-lo funcionar. Volem una sanitat pública i de qualitat, inclusiva i d’accés garantit que vetlli pel benestar de tothom, també pel nostre.
