Feia vora set anys del seu darrer disc d’estudi, Convocatòria (2019), i Feliu Ventura (Xàtiva, 1976) torna amb Tot el que hem guanyat perdent (Propaganda pel Fet!, 2026), un treball en què experimenta amb sons renovats i lletres que parteixen d’allò més íntim, sense oblidar el caràcter crític i compromès que sempre les ha caracteritzades. “Quan el cel es torna negre”, cançó amb diverses col·laboracions que denuncia la gestió de la dana del 2024 al País Valencià, n’és el millor exemple. La gira de presentació ha començat a Barcelona i Girona, i continuarà recorrent tota la nostra geografia.
El primer que sobta en escoltar el disc és una sonoritat renovada respecte a anteriors treballs, amb una presència més gran de sons electrònics i de vents. Diries que és on més es nota la petjada del nou productor, Genís Ibáñez?
Sí, treballar amb Genís ha sigut molt estimulant perquè ell té una mirada molt oberta sobre els arranjaments i sobre el so, i això t’obliga també a eixir una mica de les teues pròpies inèrcies. Jo continue escrivint des d’un lloc molt vinculat a la cançó, a la paraula i la guitarra, però després el procés d’estudi ha sigut molt més col·lectiu, més obert a provar textures noves, electròniques, vents… No era tant una voluntat de “canviar de so” com d’escoltar què demanaven cadascuna de les cançons i deixar que respiren a la seua manera.
El títol del senzill, “Tot el que hem guanyat perdent”, sembla contradictori, però acaba apel·lant a l’optimisme. Per molt dura que puga ser la derrota, tant a nivell personal com polític, sempre es poden traure aprenentatges de futur?
“Les derrotes, tant les íntimes com les col·lectives, formen part de qualsevol trajecte vital o social”
Jo crec que sí, o almenys és l’única manera que tenim de continuar caminant. Les derrotes, tant les íntimes com les col·lectives, formen part de qualsevol trajecte vital o social. Però també és cert que moltes vegades és en eixos moments quan es fan visibles les coses que realment sostenen el comú: els vincles, la memòria, la capacitat d’organitzar-nos o de cuidar-nos. El títol juga amb aquesta paradoxa: perdre no és agradable, però de vegades el procés et deixa aprenentatges i complicitats que abans no hi eren. I això, vist amb el temps, també pot ser una forma de guanyar.
El seu videoclip acaba sent dedicat a “tots els que viuen sense seguir el manual, encara”. Què suposa això, hui en dia?
Crec que té a veure amb una certa desobediència quotidiana. Vivim en un sistema capitalista que ens obliga a terminis curts, presses i abandó de la pròpia vida i de les cures. De nosaltres depenen les xicotetes desobediències amb què plantegem l’embat a l’estat de les coses. Cadascú des de les seues possibilitats i circumstàncies, sense èpiques ni heroïcitats, simplement intentar viure segons les teues idees encara que això signifique algunes pèrdues i sempre que sigues capaç de suportar-les. Hem d’aconseguir la sobirania del nostre propi temps per a viure. És el que intente, i ser pare ha canviat la meua ment i la meua manera d’entendre el meu voltant. Així que: fot-te, sistema!
En “Com un sol segant el cel” reivindiques les coses que realment importen, davant el ritme accelerat que portem. Publicar nou disc d’estudi després de set anys és anar en eixa línia? Et sents fora de l’exigència de presència permanent, sobretot dictada per les xarxes socials?
Bé, jo no m’he fet una bola en un racó i he desaparegut. He estat fent, per exemple, lletres per a altres projectes com el de Pep Gimeno Botifarra i he continuat amb el combat cultural a través de la cooperativa Neu al carrer. Això m’ha donat la llibertat de publicar al meu aire, deixar espais per als altres, evitar una presència contínua… I sí, segurament tot això va en contra de la meua carrera com a cantant. Jo jugue a això quan vull, i faig un reel o un post i no em cauen els anells. Però no m’angoixaré per aquestes coses, que s’angoixe la “indústria” si vol. A mi m’interessa més que les cançons tinguen recorregut, que troben el seu moment, que puguen dialogar amb la vida de la gent. Si això implica anar més lent, tampoc ho veig com un problema.
A “En guàrdia” fas una radiografia del context actual, al mateix temps que crides a seguir insistint, malgrat que cada volta semble tot més fosc. Perceps un desencís generalitzat, sobretot entre la gent jove, com sol incidir-se últimament?
“Potser el jovent ja no adopta les mateixes formes d’organització o de militància que fa unes dècades, però això no vol dir que no hi haja inquietud o compromís”
És cert que hi ha desencís i decepció davant de l’horitzó de feixisme a les institucions, però al mateix temps també veig molta gent jove implicada en espais col·lectius, en moviments socials, en projectes culturals. Potser ja no adopten les mateixes formes d’organització o de militància que fa unes dècades, però això no vol dir que no hi haja inquietud o compromís. “En guàrdia” parla un poc d’això: de no abaixar del tot la vigilància, de continuar buscant espais des d’on construir. Però apel·la sobretot a la meua generació: res, en aquest moment, justifica abaixar la guàrdia. Supera les mandres i les tristors i al carrer!
En començar a escoltar “Un intrús en el meu son” pensava que narrava una ruptura sentimental, però tracta el procés de distanciament amb un amic. Tenim idealitzades les amistats, quan a voltes també s’acaben i no passa res?
Sí, crec que tendim a pensar les amistats com una cosa immutable, perquè no se’ns parla d’això quan comencem a ser personetes. I la realitat és que també són relacions humanes, amb canvis, amb distàncies, amb moments en què els camins se separen. Parla de les fases del dol per la pèrdua d’una amistat. I també hi ha una certa acceptació d’això, encara que al principi puga resultar dolorós o desconcertant. Crec que normalment és un descans per les dues bandes d’una examistat.
Provens de la cançó d’autor, històricament caracteritzada pel seu compromís polític. Trobes que els darrers anys s’està deixant de banda entre la nostra escena musical, com s’alerta des d’alguns sectors?
No estic segur que siga exactament així. Potser el que ha canviat és la manera d’expressar eixe compromís. Durant molt de temps la cançó d’autor tenia un paper molt clar com a espai de denúncia o de relat polític amb descaradura. Ara l’escena és molt més diversa, hi ha altres llenguatges musicals i altres maneres de parlar del món. Jo continue pensant que tota cançó, fins i tot la que aparentment és més íntima, té una dimensió política, perquè parla de com vivim, de quins vincles construïm, de quines coses ens importen. Potser hui el compromís no respon a les formes a què estem acostumats, però això no vol dir que haja desaparegut. També s’està transformant. El que crec que és remarcable, en el món en què vivim, és la manca de compromís que blanqueja o banalitza el mal i, de vegades, mirar cap a una altra banda amb el que dius, escrius o fas és l’arma més poderosa del feixisme.
