Tot i que els circuits locals de producció camperola o pagesa encara tenen un paper fonamental en l’alimentació mundial, els sistemes agroalimentaris a nivell global han viscut un intens procés d’augment i transnacionalització en les últimes dècades. Aquest fenomen, forçat pel model econòmic neoliberal, ha convertit –també– el menjar, sobretot cereals com el blat o llegums com la soja, bàsics en l’alimentació d’avui, en actius en els quals invertir i això ha fet que els preus dels aliments siguin més volàtils, menys estables, i amb tendència a pujar.
La conseqüència l’apunten dues dades clau del Banc Mundial: l’última gran crisi de preus de 2008 va empenyer uns 100 milions de persones a una situació de fam, i per cada punt percentual que augmenten els preus dels aliments, 10 milions de persones passen a viure per sota del llindar de l’extrema pobresa. L’especulació en un sector bàsic per la reproducció de la vida com el de l’alimentació provoca, per tant, fam i misèria al món, tal com han assegurat informes i campanyes d’organitzacions especialitzades en els sistemes alimentaris com l’Observatori del Deute en la Globalització, Justicia Alimentaria Global o GRAIN i es demostra quan observem com funciona aquest tipus d’especulació.
Mercats de futur: pujar el preu de collites del 2033
Si especular va d’observar els mercats per comprar i vendre amb l’objectiu d’obtenir beneficis, en l’àmbit alimentari estem parlant concretament de comprar i vendre paquets de productes que no existeixen encara: son els anomenats mercats de futur. Però no parlem de compra i venta directa dels productes per tal de ser consumits sinó per obtenir beneficis derivats dels canvis de preu d’aquests paquets. Aquests processos tenen lloc a les grans borses com la de Chicago o Londres i els seus principals actors són la banca privada, grans fons d’inversió com Blackrock, i les multinacionals de l’oligopoli agroalimentari, com Cargill o Bunge.
No parlem de compra i venta directa dels productes per tal de ser consumits sinó per obtenir beneficis derivats dels canvis de preu d’aquests paquets
Els impactes d’aquesta especulació alimentaria es fan molt visibles en els països que importen bona part dels seus aliments sobretot en les poblacions més vulnerables a les pujades de preus. La crisi actual de preus, que notem sobretot en l’habitatge però també en el preu de béns alimentaris bàsics com l’oli d’oliva o la llet, és en bona part conseqüència d’aquesta especulació. “Els països importadors d’aliments són especialment vulnerables, ja que depenen dels mercats globals per als productes bàsics”, explica Jennifer Clap, experta en seguretat alimentària del Panel Internacional d’Experts sobre Sistemes Alimentaris Sostenibles de les Nacions Unides (IPES-Food). “I per a les poblacions que poden gastar entre un 50% i un 60% dels seus ingressos en alimentació, les pujades de preus poden afectar directament la seva capacitat per comprar prou menjar per viure”, rebla l’especialista. Tot i així, els impactes també es fan notar als països exportadors dels productes amb els quals s’especula, la majoria del sud global, per la volatilitat de preus a l’hora de vendre.
Gustavo Duch, activista i coordinador de la revista Sobirania Alimentaria, fa una explicació pedagògica necessària d’un dels conceptes claus per entendre el funcionament de l’especulació alimentària amb els mercats de futur: “parlem d’un procés pel qual jo obtinc un paper que em dóna dret a les collites d’un pagès d’aquí a set anys. Aquest paper, és un intangible, es una especulació: fins el 2033 no sé quin valor tindrà o si tindrà algun valor. Aleshores jo crec que ara aquest paper pot valdre 20 euros però de cop i volta decideixo que potser acabarà costant-ne 40, i el venc per 40. Aquí ja estàs fent apostes sobre el futur, i estàs canviant el preu real d’allò que es cultivarà en el futur. Estàs especulant i estàs acceptant la pujada de preus”, relata Duch. La gravetat d’aquest fenomen rau en l’entrada d’actors financers que no tenen cap relació ni interès en la producció o consum de menjar sinó en la cerca de beneficis econòmics. És el que s’ha anomenat financerització de l’alimentació.
Especular amb una necessitat bàsica
Jennifer Clapp assegura que, dins de l’especulació, hi ha dos actors principals: els coberturistes, que són la pagesia, els processadors de cereals i les empreses alimentàries que operen a l’economia real dels aliments; i els especuladors, que són els inversors financers. “Els coberturistes fan servir els mercats de futurs per gestionar els riscos de produir i vendre aliments, mentre que els els especuladors, en canvi, comercien contractes únicament per guanyar diners amb els moviments dels preus”, denuncia Clapp.
Segons l’experta de l’IPES-Food de l’ONU, també professora de Seguretat Alimentària Global a la Universitat de Waterloo (Ontario, Canadà) “quan massa diners provinents de bancs, fons especulatius i entitats financeres entren al sistema alimentari perseguint beneficis, els preus poden pujar per sobre del que justificarien l’oferta i la demanda”. Per tant, l’especulació alimentària posa en risc l’accés de les persones a satisfer al seu dret a l’alimentació, un dret que, segons Duch, “l’hauriem d’entendre no només com una necessitat vital sinó com una qüestió sagrada, perquè els aliments són reciprocitats de la terra, del sol, de l’aigua. No és una cosa superflua, parlem d’un dret que té molts més impactes, més enllà de que puguem menjar: parlem de salut i de vida”, assegura l’escriptor.
Una tercera part del menjar que es produeix al món acaba als abocadors: quan els preus d’un producte pugen, les productores poden reaccionar produint-ne més tot i que no tingui a veure amb la demanda
Segons l’organització internacional GRAIN, especialitzada en sistemes alimentaris sostenibles i en els moviments socials que els fan possibles, en el món actual l’alimentació viu de crisi en crisi des de fa dècades. “Els efectes generals dels nostres sistemes alimentaris cada vegada més industrialitzats són l’especialització, la sobreproducció i una enorme generació de deixalles”, proclama un informe de GRAIN. Son tres res fenòmens importants d’analitzar en l’àmbit de l’alimentació. L’especialització productiva, per la seva banda, genera dependència econòmica i per tant precarització, vulnerabilitat social i en molts casos pressió sobre el medi ambient, contaminació i sobreexplotació dels béns comuns.
La sobreproducció i el menjar malbaratat –es calcula que una tercera part del menjar que es produeix acaba als abocadors– tenen relació directa, de manera evident, amb el model consumista construït sobre desigualtats estructurals, però també amb el fenòmen d’especulació alimentaria, ja que, quan els preus d’un producte pugen als mercats financers, les empreses productores poden reaccionar produint-ne més tot i que aquesta pujada no tingui a veure amb la demanda.
Implicació de la banca privada, també l’espanyola
El principal rol dels bancs en aquest joc pervers és el de proveïr liquiditat, a través dels dipòsits de la seva clientela als fons d’inversió que aposten aquests mercats. L’alimentació és una necessitat bàsica per aqualsevol animal, també l’espècie humana, i per tant, des de l’òptica dels grups inversors, és una aposta segura i sòlida perquè ofereix un paradigma bàsic per a aquests actors financers: una demanda constant. Els aliments en què més s’inverteix són els ingredients bàsics de la dieta de gran part del món: blat, panís, soja, cafè, cacau o sucre. Tot i així, dins aquest món financer, també s’inverteix en la tecnologia alimentaria (foodtech), en agricultura urbana o en l’àmbit de la distribució.
Marta Ribera, investigadora de l’Observatori DESCA, assegura que “en contextos de crisis constants, els actors financers, com bancs i fons d’inversió, veuen en les necessitats bàsiques un mercat creixent. Perquè nosaltres no hi podem renunciar, i ells sempre troben la manera de fer-ne més negoci”. La majoria de bancs ofereixen venda de crèdit per fer possible el negoci agroalimentari industrial en sí, però ja fa anys que la banca privada ha començat a invertir directament també en els mercats de futur alimentaris.
Això ha sigut possible, segons l’informe “Banca sota control: amb el menjar no s’hi juga”, impulsat per Veterinaris Sense Fronteres i Justicia Alimentaria Global l’any 2011, gràcies a una desregulació d’aquest sector. “La sobtada entrada en massa de fons indexats al mercat de matèries primeres no és casual sinó que es deu a una progressiva operació de camí lliure, de desregulació de les pràctiques especulatives amb aliments. Començant per l’abolició de la Llei GlassSteagal, operativa just després del crac del 29 i que separava per llei la banca comercial de l’especulativa”. En quest sentit, Mónica Vargas, investigadora de GRAIN, assegura que “lamentablement és legal tenir vehicles financers vinculats a commodities agrícoles o a la terra. El més problemàtic és la pròpia financiarització dels sistemes alimentaris. És el que intentem detenir i denunciar”.
Els bancs amb seu nord-americana amb més presència en l’especulació alimentària són Goldman Sachs i JP Morgan Chase. Aquest últim, considerat el banc d’inversió i serveis financers més gran d’Estats Units, va tancar l’exercici econòmic de 2025 amb un benefici net de 48.873 millones d’euros, quantitat equivalent aproximadament al pressupost en educació de l’Estat espanyol l’any 2023. Tots aquests bancs també ofereixen serveis com a brokers i faciliten la gestió i l’assessorament a la seva clientela per invertir en mercats de futurs alimentaris, en auge des que les criptomonedes o el mercat immobiliari s’han convertit en inversions menys segures.
El banc Santander es va aliar l’any 2024 amb el grup empresarial Atitlan –liderat per Roberto Centeno, gendre del president de Mercadona– per llençar el vehicle d’inversió agrícola Atgro SCR
Respecte el paper dels grans bancs espanyols com Santander, Mónica Vargas de Grain assegura que, “participen a la finançarització dels sistemes alimentaris i per tant, en l’especulació financera sobre els aliments”. La investigadora destaca que “també inverteixen en projectes agrícoles on s’acaparen terres”. Concretament, el banc Santander es va aliar l’any 2024 amb el grup empresarial Atitlan –liderat per Roberto Centeno, gendre de Juan Roig, el president de Mercadona– per llençar el vehicle d’inversió agrícola Atgro SCR, una plataforma per invertir en productes agrícoles.
Per la seva banda i gràcies a la campanya “Banca sota control”, l’any 2013 el Banc Sabadell va reconèixer que operava amb un fons que invertia en aliments, segons va informar el digital La Marea, i es va debatre a seva legitimitat a la Comissió d’Agricultura del Parlament de Catalunya l. Tot i l’exigència de diverses ONGs de que es tanqués aquest fons, l’ara anomenat Fons Sabadell Commodities FI segueix operatiu i gestionat per Banc Sabadell.
“Els fons d’inversió i els bancs que els fincancien, porten dècades invertint en els drets humans, i això anirà a més. Fa temps que estan en l’habitatge, l’educació, la salut, les cures, l’aigua i l’energia”, assegura Marta Ribera. “I l’alimentació és un dels sectors que veuen més estratègics ara perquè ja preveuen quines seran les necessitats humanes tenint en compte les tendències demogràfiques i la crisi climàtica actual”, apunta la investigadora de l’Observatori DESCA. Per Ribera, “els fons d’inversió i els bancs en són responsables, sens dubte, però els estats, per acció o omissió, són còmplices d’aquesta especulació”.
Solucions: soberania alimentària i reforma rural
“La inflació alimentària mundial té múltiples manifestacions regionals. Obeeix a la dependència d’aliments que tenen molts països amb circuits llargs de producció. I això va de la mà d’una coorporativització de la producció dels aliments cada cop més gran que atempta contra les possibilitats de sobirania alimentària dels pobles que estan més centrats a circuits curts de comercialització”, assegura Carlos Duarte, president relator del Grup de treball de l’ONU de camperols i altres persones que treballen en àrees rurals. Segons aquest expert d’origen colombià, “la possessió de la terra, l’acaparament de terres, la cada vegada més gran concentració de terres per part de latifundis corporatius a Amèrica Llatina, Àsia i Àfrica” és un altre dels elements que afavoreix la pujada de preus, l’especulació i la fam.
Les úniques solucions estructurals possibles històricament reivindicades pels col·lectius i moviments socials camperols i indígenes del sud global, organitzats, entre d’altres articulacions, a través de l’organització Via Campesina, són la sobirania alimentària i la reforma rural. Actors fonamentals d’aquesta lluita, com el Moviment de Treballadors Sense Terra de Brasil (MST) o les comunitats Zapatistes de Chiapas, reivindiquen models locals de sobirania alimentària i iniciatives agroecològiques per fer front al sistema agroalimentari del qual es nodreix l’especulació financera dels mercats de futur. Valdir Misnerovic, líder del MST de l’estat brasiler de Goiás, assegura que “per als camperols, defensar el territori i la vida significa assolir la sobirania alimentària i defensar la nostra manera de viure, que està amenaçada pel model hegemònic transnacional anomenat agronegoci”.
“La defensa de la autonomia política econòmica y cultural” també és vital, segons Misnerovic, a l’hora de fer front als impactes de l’especulació alimentària i la dependència de les exportacions i les importacions. Per això, lluites com la dels Sense Terra protagonitzen processos constants de recuperació de terres i denuncien sistemàticament que aquest model de satisfer la necessitat de menjar des del paradigma neoliberal comporta pèrdua d’autonomia de les comunitats, explotació laboral, més macroindústria i monocultius, pèrdua de les llavors ancestrals i tradicionals, així com proliferació d’aliments transgènics carregats de pesticides i agrotòxics que contaminen els territoris i provoquen enfermetats etc.
A nivell macroeconòmic, també hi ha propostes per contrarrestar el model especulatiu. Amb l’emergència alimentària derivada de la crisi del 2008, va obrir-se un gran debat sobre el paper dels bancs i l’especulació en l’augment dels preus dels aliments. En aquell moment, segons Jennifer Clapp, “va haver-hi un impuls important per limitar el nombre de contractes de futurs de productes que podien retenir els bancs i altres actors financers. Però gran part d’aquest esforç es va diluir a causa de la forta pressió del sector financer”.
Amb l’emergència alimentària derivada de la crisi del 2008, va haver-hi un impuls per limitar el nombre de contractes de futurs de productes que podien retenir els bancs, però es va diluir per la pressió del sector financer
Una mesura que s’ha demanat des de les organitzacions de la societat civil a diferents latituds del món és que comenci a “gravar aquest tipus de transaccions financeres o exigir que la retirada voluntària dels mercats de productes bàsics sigui un criteri per a l’adquisició de credencials de bon inversor”, tal com s’explica des de GRAIN. Tot i això, l’organització assegura que “el gran problema és l’absència fonamental de transparència sobre la qual es construeixen aquests mercats”. “Efectivament, les normes actuals no són prou fortes per frenar l’especulació excessiva i exigir transparència. Són necessaris límits, posicions més estrictes i una supervisió més robusta per evitar que els actors financers impulsin els preus dels aliments”, hi afegeix Clapp.
Tot plegat, es basa en una complexització i perversió d’un dels drets humans més fonamentals, el de l’alimentació. “Si t’ho pares a pensar, és una barbaritat”, sentencia Gustavo Duch. “Que la reproducció del capital vagi per davant de tenir cura de tu i de mi, de l’alimentació i de tantes altres coses, és el fonament del problema”, assegura el coordinador de Soberania Alimentaria. “Naixem en una societat que funciona així i,en el cas de l’alimentació o l’habitatge és molt greu. Aquest és el marc mental que hem de deconstruir”, sentencia Duch.
