Fa més de quaranta anys que Jake Mac Siacais defensa l’idioma irlandés. Fou militant de l’Exèrcit Republicà Irlandés (IRA) durant la seua joventut, i arran de la seua lluita política va estar empresonat en dues etapes distintes. Va coincidir amb Bobby Sands a la presó de Long Kesh, on va patir greus tortures per part dels militars britànics. L’experiència viscuda la va condensar en el llibre Surfing Into Life on a Bathboard (Beyond the Pale Books, 2016) per “sortir-se’n d’una depressió”. Hem aprofitat el seu pas per València per conversar amb ell sobre tota una vida dedicada a la lluita pel republicanisme.
Com era la vida per als republicans en el nord d’Irlanda durant els anys seixanta?
Els anys seixanta van ser una dècada de canvis. La generació del meu pare va ser l’última que va estar completament oprimida, però a poc a poc, al nord d’Irlanda, els catòlics van accedir a l’educació. La primera generació que va anar a la universitat fou molt conservadora, i la segona fou la que va iniciar el moviment pels drets civils. La realitat per als catòlics del nord era de desigualtat total. El govern unionista es negava a construir-los cases, i fins a quatre famílies vivien juntes en una sola llar. Només el cap de família podia votar. Existia l’anomenat gerrymandering, pel qual es necessitava un número molt reduït d’unionistes per a elegir un regidor, però un número molt gran de catòlics. O el vot empresarial, amb el qual un propietari d’un negoci tenia un vot per a ell mateix, i per tots els empleats de la seua empresa. Els catòlics eren el 40% de la població i no ocupaven càrrecs de representació. Parlar irlandés era il·legal; exhibir la bandera irlandesa, també. Eres un ciutadà de segona classe.
Quan va esclatar el conflicte del nord d’Irlanda (The Troubbles) tu tenies 10 anys. Com va ser per a tu créixer en Belfast en eixa època?
“Quan començà la campanya pels drets civils, sabíem que l’Estat era el nostre enemic i qualsevol protesta era rebuda amb violència”
Ens manteníem en les nostres pròpies zones. Era perillós sortir-ne. Si anaves al centre de Belfast i t’identificaven com a catòlic, et donaven una pallissa. Les úniques vegades que véiem a la policia era quan estaven arrestant algú, o els diumenges, quan ho tancaven tot, fins als parcs, perquè no poguérem jugar, ja que eren cristians molt fonamentalistes. Érem absolutament pobres, però no ho sabíem, perquè tots els altres ho eren tant com nosaltres. Malgrat això, vaig tenir una infància preciosa, i vaig gaudir molt, però sempre sabent que estaven “els altres”. Quan començà la campanya pels drets civils, sabíem que l’Estat era el nostre enemic, perquè per a ells, nosaltres no pertanyíem allà, i qualsevol protesta era rebuda amb violència. Em vaig unir al moviment republicà en 1968, amb l’organització Na Fianna Éireann, que significa Joves Soldats d’Irlanda. Era una organització militar, t’ensenyaven història irlandesa i formació molt bàsica en armes. En 1969 tot l’estat va explotar: va haver-hi atacs d’un grup paramilitar lleialista, la UVF —similar al grup feixista espanyol GAL, que assassinava catòlics. El punt més crític va arribar amb les marxes unionistes a Derry, on entraven deliberadament en zones catòliques a atemorir-nos, i això no s’anava a permetre. Els disturbis duraren una setmana, i la gent de Bogside va lluitar contra l’RUC (la policia estatal), fins a esgotar-la. Els unionistes van començar a atacar famílies catòliques a Belfast, cremant les seues cases. Eixe any també van ser assassinades les primeres persones, a mans de la policia. Durant el període de 1969 a 1971, l’IRA va reaparéixer defensant zones catòliques, i als nacionalistes. I en 1971 va passar a l’ofensiva.
Llavors, participes primer a Na Fianna Éireann, i més tard a l’IRA?
Al Fianna podies unir-te amb 10 anys, i a l’IRA amb 16. Quan tot va esclatar entre el 1968 i el 1972, tots vam mentir, i vam dir que eren més majors per entrar a l’IRA amb quinze anys. La nostra generació va decidir no abaixar més el cap, alçar-se i lluitar. La generació anterior a la nostra ho va tenir extremadament difícil per organitzar-se políticament, perquè els unionistes usaven “l’internament”, que consistia a impedir que la gent es reunís en grups de més de 3 persones, i si ho feia, podien acusar-te de sedició i anar directament a presó, sense cap judici. A més, si venies literatura republicana, t’arrestaven. I el partit polític Sinn Féin, era il·legal. I podien retenir-te indefinidament, sense data d’alliberament. L’any 1971 aquesta política es va estendre a gran escala. Vam assumir que havíem de trencar la presència britànica, per canviar la nostra situació, i així es va convertir en una guerra total d’alliberament nacional. En 1972, el govern unionista va col·lapsar, i els britànics van dissoldre el parlament local. I aquest parlament no es va restituir fins a l’Acord de Divendres Sant l’any 1998.
Com vas experimentar la teua primera detenció com activista?
La primera vegada que em van arrestar va ser l’agost de 1971, i en aquest moment jo tenia gairebé catorze anys. Ens van arrestar i ens van portar a una caserna. Tota la meua formació era: si alguna vegada t’arresten, no digues res ni a la policia ni als militars. Així que, la meua estratègia era mirar un punt en la paret fixament. Mentrestant, m’imaginava entrant a casa de la meua mare per a no escoltar el que em deien i no parlar. La primera vegada que em van portar a presó va ser en 1975, tenia disset anys, i em van arrestar per conspiració, per provocar explosions en dotze instal·lacions militars, així que vaig acabar condemnat a tres anys a la presó de Crumlin Road. Allà em van tractar amb molta brutalitat. La Unitat Especial em va sotmetre a waterboarding (ofegament simulat). En una ocasió, després d’una brutal pallissa, em van portar davant el governador de la presó. Allà no paraven de colpejar-me a les mans. I una de les vegades que em van colpejar, em vaig girar i li vaig donar una caparrotada en el nas al cap dels guàrdies (riu). Em van ficar en les cel·les d’aïllament. Aquestes cel·les tenen només un llit de formigó i una Bíblia. Allà també entraven per sorpresa i t’apallissaven. Em feia gràcia, perquè l’única cosa que recordava de quan les nostres mares ens pegaven per a renyar-nos era que mantenien el ritme i deien: “no – tornes – a fer – això!”. I aquests guàrdies colpejaven amb les porres cridant: “mai – tornes – a copejar – un oficial!”. Em sortia riure, perquè pensava: “així és com les mares irlandeses impartien el seu càstig”.
Em sorprén molt que ho pugues contar d’una manera tan divertida.
Bé, crec que l’humor està molt arrelat als irlandesos. També es veu en certa manera en els palestins, i també al País Basc. Usem l’humor per a ajudar-nos a superar les pitjors situacions.
Durant la teua segona estada en la presó va tindre lloc la protesta de les mantes, com recordes eixe episodi?
“Un soldat britànic va dir que m’havia vist amb un rifle a les mans. Mai es va trobar cap rifle, però vaig ser condemnat per la seua paraula”
Després d’estar fora set setmanes, em van tornar a arrestar en una emboscada a l’exèrcit britànic. Un soldat britànic va dir que m’havia vist amb un rifle a les mans. Mai es va trobar cap rifle, però vaig ser condemnat per la seua paraula. La protesta de la manta la va començar Kieran Nugent, quan als Blocs H, li van donar l’uniforme de presó i va dir: “Si voleu que porte aquest uniforme me l’haureu de clavar a l’esquena”. Així que el van deixar en la cel·la despullat i amb les mantes, una al voltant de la cintura i l’altra per damunt dels muscles. No se’ns permetia pràcticament eixir de la cel·la, només que per anar al bany, i els guàrdies aprofitaven eixe moment per a torturar-nos i pegar-nos pallisses. Per això vam iniciar la protesta bruta: ens negàvem a eixir al bany. Féiem les nostres necessitats en la cel·la i tréiem l’orina per baix la porta i fregàvem els excrements per la paret. Amb aquesta protesta també va incrementar-se la repressió i la brutalitat. Tot i això, Long Kesh fou una universitat de llibertat i formació política. Participàvem en debats polítics, féiem classes de ciències, matemàtiques, d’irlandés, a través de les portes o de les finestres. Entre els presos hi havia molta riquesa cultural i molts talents diferents.
En aquest segon període a la presó és quan coincideixes amb Bobby Sands?
Quan jo vaig tornar a entrar en maig del 66, vam coincidir, i Bobby va estar en la cel·la del costat durant dos anys. Era una persona excepcional, molt valenta i amb un gran talent per a l’anàlisi política. Estava convençut que la política de criminalització no anava sobre nosaltres com a presos, sinó sobre criminalitzar la lluita i la resistència. Al seu diari, escriu: “No morc per les condicions en la presó. Morc perquè el que es guanya i es perd en els Blocs H es guanya i es perd per als republicans”. Durant el període de vaga de fam la lluita irlandesa es va internacionalitzar, la gent es va assabentar del que ocorria a Irlanda, i que els joves estaven disposats a morir abans que acceptar l’estatus de criminals. Això fou un punt d’inflexió en la nostra lluita.
Quan Bobby Sands va ser elegit pel parlament, la situació va començar a canviar?
“Estava convençut que la política de criminalització no anava sobre nosaltres com a presos, sinó sobre criminalitzar la lluita i la resistència”
Amb les vagues de fam va haver-hi mobilitzacions massives, moviments populars, i socials que s’alçaven… I va canviar el rumb, no sols de la política britànica sinó també dins de l’IRA. A finals dels vuitanta es va decidir que escalaríem la llarga guerra, que traslladaríem la lluita armada fora d’Irlanda, a qualsevol part del món on hi hagués forces britàniques. Es va decidir bombardejar per matar a Margaret Thatcher i al seu gabinet, i van reaccionar introduint soldats encoberts i armant a guerrilles lleialistes. Cap al 88 es va instaurar una guerra de terror contra la població nacionalista. Fins que els britànics van acabar adonant-se que no podien derrotar militarment a l’IRA perquè érem molts, ben formats i molt compromesos. Cap al 1990 els britànics van obrir canals de negociació amb l’IRA, que es van estendre fins al 1993, i en 1994 va haver-hi un alto el foc per part de l’IRA. Però durant aquest període les nostres comunitats es van anar radicalitzant. Hi havia molts grups militants: de dones, grups lingüístics, ecologistes, grups juvenils, tots unint-se entorn de la lluita penitenciària. I això ampliava la base de la lluita.
En 2016 vas publicar el llibre Surfing Into Life on a Bathboard, com et va ajudar a processar tot el que havies viscut?
Jo sempre vaig ser molt fort mentalment, i mai vaig estar realment trist. Però un dia, després d’haver eixit de la presó i deixar l’IRA, vaig anar a treballar amb el cotxe i em vaig quedar paralitzat. La meua dona em va ajudar a adonar-me que tenia una depressió, i vaig començar a anar a teràpia. El terapeuta sempre que li explicava qualsevol cosa de la meua vida em deia que li diguera també com em sentia al respecte, però jo no mostrava sentiments. Ell estava horroritzat, però jo li deia que això formava part de la nostra normalitat. Aleshores em va fer adonar que fins que no comprenguera que allò no fou normal, no podria processar tot el que vaig viure. Els següents sis mesos me’ls vaig passar plorant. I amb les notes de tot allò que li explicava al terapeuta, va sortir el llibre.
Com veus hui dia l’estat de l’irlandés a Irlanda?
Hi ha dues realitats a l’illa. L’estat del sud va convertir l’irlandés en la primera llengua de la nació. L’ha protegit amb la constitució, i suposadament és la llengua del govern i de l’educació. Al sud tots els nens saben parlar irlandés, però ningú el parla. Els únics llocs on es parla irlandés en el sud són la Gaeltacht, les zones tradicionals de parla irlandesa, i també entre la classe treballadora radical que ha recuperat l’irlandés com a llengua. En el nord, l’idioma sempre va ser un símbol de resistència, i també una manera de reforçar i validar la identitat. Per tant, són dues situacions diferents. Jo em sent molt, molt afortunat que el nostre període d’activisme, que va abastar des de la lluita armada, la lluita social, l’econòmica, i la cultural, haja deixat uns valors que s’han transferit a la següent generació. Ensenyant l’irlandés, s’està duent a terme un canvi social, s’estan transferint uns valors i una visió del món que està arrelada a un passat comú. Així que el pitjor que podria passar-nos és que l’irlandés en el nord es normalitzara, perquè la llengua, la cultura i la resistència estan entrellaçades; i per a mi, recuperar l’irlandés i revitalitzar el moviment per l’irlandés passa per la descolonització d’Irlanda.
Després d’haver recorregut diversos llocs, arreu dels Països Catalans, trobes paral·lelismes entre l’irlandés i el català?
Absolutament. La iniciativa colonial és idèntica, òbviament amb diferències, però el fons de la qüestió la mateixa: voler esborrar la nostra llengua i cultura. Així que la lluita per l’ànima d’Irlanda i la lluita per l’ànima dels Països Catalans és la mateixa. Si els permets arrencar-te el llenguatge estàs perdut: també podries donar-los el teu cor i la teua ment. I aquesta opressió també es veu al País Basc, a Galícia, on es pateixen colonitzacions no violentes, perquè no et disparen, però sí que cometen violència quan violen la teua dignitat nacional, destrueixen el que et fa català, basc o gallec.
Creus que la reunificació d’Irlanda es pot aconseguir amb l’estratègia parlamentària del Sinn Féin i l’activisme republicà?
“Al nord d’Irlanda, l’idioma sempre ha estat un símbol de resistència”
Bé, jo no estava d’acord amb l’estratègia parlamentària del Sinn Féin. Hauríem d’haver posat fi a la lluita armada per mitjà d’un procés de debat intern, negociació i anàlisi. Però en deixar les armes, l’IRA va permetre que un partit polític dugués a terme les negociacions, i a parer meu això no va funcionar. La forma en la qual van formular el dret irlandés a l’autodeterminació nacional va ser molt enrevessada. Perquè, a parer meu, mai van tenir la intenció de concedir a Irlanda el dret a l’autodeterminació. Al nord d’Irlanda no tenim pau, teniu una absència de lluita armada, però la lluita hi és tan feroç com sempre. El Sinn Féin i el DUP no es posen d’acord en res. Però aconseguirem la reunificació d’Irlanda mitjançant un referèndum, segur. Ara bé, hem d’assegurar-nos que la Irlanda unida que sorgisca del referèndum no siga la unió de dos estats neoliberals, sinó la creació d’una república. Perquè com a republicans, el nostre document fundacional és la proclamació d’independència de 1916. I per a mi, la proclamació de 1916 continua sent la millor base per a crear una república que honre els drets de tota la ciutadania.
En la nova República d’Irlanda, quin paper tindrien els bastions lleialistes que encara queden al nord?
La realitat és hi ha una minoria significativa a l’illa d’Irlanda que expressa la seua identitat a través d’una britanitat. Com a republicans irlandesos, el que hem d’assegurar és que, en una república, es protegisquen els drets d’aquestes persones. Hem de ser imaginatius sobre com gestionem la seua expressió cultural, han de sentir-se igualment benvolguts com a part de la nació. Però hem de deixar clar que a la nostra república el primer idioma serà el gaèlic. Això no vol dir que tothom es veurà forçat a aprendre irlandés, però serà la llengua dels mitjans de comunicació, de l’educació, i si vols participar plenament en els assumptes de l’estat, l’irlandés serà la millor manera de fer-ho.
En altres moments has dit que eres optimista amb el futur d’Irlanda, continues pensant així?
Absolutament. No prevaldrem si no ens enfrontem. Ja estiguérem morts prou temps, aprofitem-ho ara que estem vius. Em sent molt afortunat, tinc seixanta-vuit anys, cinc fills i tots són activistes de diferents maneres. Tinc sis nets que estan creixent, són tan eloqüents, estan ben informats. Tots parlen irlandés. Alguna cosa haurem fet bé.
