Ens deien que era un diàleg impossible. Però, per primer cop en molts anys, pagesia, ecologisme i moviments socials ens hem assegut plegades i hem aconseguit construir una agenda compartida per transformar el sistema alimentari català des d’una perspectiva de justícia social i ambiental, en un context geopolític on les dificultats pel primer sector i la crisi climàtica van a l’alça.
El Pacte per la Sobirania Alimentària és el procés que ha provocat aquest diàleg. Fa uns dies, el dissabte 21 de març, es va presentar part del resultat d’aquest treball: un document amb 10 propostes resultants d’un procés en què han participat activament col·lectius com Ecologistes en Acció, Unió de Pagesos, Revolta Pagesa, el Grup de Defensa del Ter, Fruita amb Justícia Social, Eixarcolant, la Xarxa d’Economia Solidària, Sindicat de Llogateres i fins a més de 100 organitzacions.
Aquestes propostes es concreten en mesures com la protecció del sector agrari davant les crisis actuals, mecanismes per garantir preus justos per a la pagesia i assequibles per al conjunt de la població, així com la creació d’una distribuïdora público-cooperativa i d’una xarxa de punts de venda d’aliments de proximitat que inclogui supermercats públics. També s’hi plantegen assolir un 75% de compra pública de proximitat, avançar cap a una Seguretat Social de l’Alimentació i impulsar un acord de futur per al sector ramader, que generi oportunitats, sigui just i dins dels límits ecològics.
Crear una distribuïdora público-cooperativa i supermercats públics són algunes de les mesures proposades en un procés que ha assegut plegades ecologisme, pagesia i moviments socials
Impulsat per l’Assemblea Catalana per la Transició Ecosocial (acTe), el Pacte per la Sobirania Alimentària s’inscriu en una estratègia més àmplia per impulsar pactes ecosocials en àmbits clau com l’energia, el turisme o el futur del treball, i que aposta per construir aliances des del sí: des de l’afirmació i des de la proposta. Perquè no n’hi ha prou amb lluitar contra un sistema alimentari injust; cal també construir un horitzó compartit de transformació que sigui desitjable per a una majoria social. I això només pot començar d’una manera: fent seure actors diversos a parlar, a pensar plegades i a decidir quin futur volem defensar.
Qui es beneficia del model alimentari corporatiu prefereix una pagesia desunida i un món urbà desconnectat del món rural. Per això una de les apostes més importants del Pacte és precisament la contrària: construir una aliança entre les classes populars urbanes i rurals al voltant del dret a l’alimentació, del futur de la pagesia i de la defensa del territori.
Situar el dret a l’alimentació com un dels eixos principals del pacte permet ampliar el subjecte polític de la transformació. La pagesia sola, precaritzada com està, no podrà impulsar aquest canvi per si mateixa, però tampoc ho faran sols altres moviments socials urbans amb lluites individuals sectorialitzades. El repte és construir una força compartida entre món rural i món urbà, capaç de disputar el control del sistema alimentari.
La pagesia sola, precaritzada com està, no podrà impulsar aquest canvi per si mateixa, però tampoc ho faran sols altres moviments socials urbans amb lluites individuals sectorialitzades.
El Pacte ha permès posar en contacte actors que feia massa temps que no seien a la mateixa taula i ha implicat centenars de participants de molts col·lectius de diferents àmbits connectats amb l’alimentació. S’han celebrat assemblees arreu del país, a Lleida, Camp de Tarragona, Baix Llobregat i Vic, on s’han debatut i prioritzat propostes a partir de reivindicacions compartides i sobretot dels conflictes identificats que bloquegen solucions desitjables. Els resultats fruits del treball col·lectiu, s’han presentat en forma de document de 10 propostes al Fòrum de Girona. Es tracta d’un pla integral que busca garantir la continuïtat de la pagesia, enfortir els sistemes alimentaris de proximitat, amb preus justos per a la pagesia i assequibles per als consumidors, només possibles si com a societat situem al centre el dret a una alimentació digna i no l’acumulació de capital en poques mans.
El context global en el qual s’ha desenvolupat el procés del Pacte ha estat marcat per la inestabilitat i les crisis concatenades. Les tensions geopolítiques a l’estret d’Ormuz i la crisi de subministrament de combustibles i fertilitzants evidencien la necessitat de garantir la seguretat alimentària, i això només és possible amb un sistema alimentari més sobirà, local i orientat a una sostenibilitat real.
Els consumidors paguem cada cop més per la cistella de la compra: en cinc anys els preus del menjar han augmentat un 34%. Però els pagesos cada cop guanyen menys.
A Catalunya, avui hi ha gairebé 5.000 pagesos menys que fa 10 anys. El sector primari ocupa menys del 2% de la població activa i es veu obligat a integrar-se en una cadena productiva dominada per grans empreses que controlen costos i preus. Alhora, els consumidors paguem cada cop més per la cistella de la compra: en cinc anys els preus del menjar han augmentat un 34%. Però els pagesos cada cop guanyen menys. Com pot ser? No tothom hi perd. Les grans corporacions agroalimentàries han augmentat els seus beneficis més d’un 30% els últims cinc anys. Aquest model alimentari no només és negatiu per la pagesia i els consumidors, també ho és pel planeta: és responsable del 30% de les emissions d’efecte hivernacle.
Al Fòrum de Girona, diverses veus han expressat tant la necessitat com els límits d’aquestes aliances. Des d’Unió de Pagesos, Pino Delàs va destacar que experiències com aquesta poden contribuir a generar confiança dins del sector agrari i mostrar que les aliances amb altres actors socials poden traduir-se en millores reals: “Permeten construir un relat compartit amb la societat sobre la necessitat d’avançar cap a un model alimentari que combini sostenibilitat, justícia econòmica i arrelament territorial”, va expressar. També representant la pagesia, des de Revolta Pagesa, Valentí Roger va valorar que iniciatives com aquesta, nascuda al món urbà per repensar el món agrari, són interessants i va expressar que, en el context actual, “haurem de ser conscients que el 100% de la pagesia no pot ser eco i la sobirania alimentària sense pagesia no és possible”.
Un cop presentat el Pacte, ara, el procés entra en una nova etapa. S’obre una fase d’adhesions per ampliar la base social i política, així com espais d’articulació, per desplegar les propostes, mitjançant accions de mobilització i incidència.
El resultat no és un document perfecte per a tothom, sinó un intent d’articular majories en un terreny ple de desacords i interessos creuats. No cal anar juntes en tot, però sí en l’essencial en què estem d’acord.
El Pacte és un intent imperfecte, amb límits evidents i tensions no resoltes, però necessari. S’ha de dir que no ha estat fàcil. El resultat no és un manifest maximalista ni un document perfecte per a tothom, sinó que és un intent d’articular majories en un terreny ple de desacords i interessos creuats. No cal anar juntes en tot, però sí en l’essencial en què estem d’acord.
Fem un front comú per transformar el sistema alimentari. Si no som capaces de disputar aquest futur, el decidiran els oligopolis, els fons d’inversió i les forces reaccionàries.
Com van plantejar des del Sindicat de Llogateres, cal entendre que la sobirania alimentària i la sobirania de l’habitatge són dues cares de la mateixa moneda i, de la mateixa manera que volem un sostre digne, també volem menjar digne: “Amb tot el que ja hem plantat, mirem al futur, teixim aliances i obrim nous fronts. Tenim la clau i avancem cap a un futur on la terra i les llars siguin nostres”.
