Un poble de costa a inicis del segle XX. La foto en blanc i negre mostra casetes blanques i camps de conreu i desperta de seguida una allau de comentaris nostàlgics: “que maco que era”, “com ho hem destrossat tot”. A sobre de tots aquells camps avui s’alcen majestuosos hotels, blocs de pisos i carreteres. Uns quilòmetres més a l’interior, les urbanitzacions de xalets han fet seus els pendents dels turons i un laberint d’asfalt porta a les cases, la majoria de les quals són buides gairebé tot l’any. Els boscos de pins han envaït tots els espais no urbanitzats de la vall i esperen pacients el pròxim incendi. També hi ha desenes de fotos en blanc i negre d’aquestes mateixes valls que semblen pintures bucòliques: feixes artiguejades amb murs de pedra seca, masies majestuoses i una vida tranquil·la en un paisatge de postal.
Aquesta setmana a Olot s’ha aprovat la construcció d’una nova autovia enmig del parc natural per poder gestionar el trànsit pesant de la indústria de la comarca i –en grau més baix– el del turisme. Hom acaba pensant –sense mala fe– que pel turisme o per les grans empreses sempre hi ha recursos, i que si alguna d’aquestes infraestructures ens millora el dia a dia a la gent normal és per pura col·lateralitat. No es dissimula l’afany de millorar algunes infraestructures i el que arriba a costar que se’n millorin d’altres, penso en la diferència abismal entre Rodalies i l’alta velocitat o els projectes surrealistes com el telecadira a Ulldeter (que vol dur més de quinze mil persones al dia a la muntanya) o desenes de parcs eòlics o solars ubicats a milers de quilòmetres d’on fa falta l’energia. I tot sempre amb el teló de fons d’anar perdent terres de conreu mentre la pagesia i la ramaderia cada vegada té més problemes per sobreviure.
No es dissimula l’afany de millorar algunes infraestructures i el que arriba a costar que se’n millorin d’altres, penso en la diferència abismal entre Rodalies i l’alta velocitat
Ara fa uns anys un ramader de la comarca m’explicava com el parc natural li exigia tota una sèrie de requisits per la tanca del bestiar que havia fet. Era sobretot una qüestió estètica, però el pobre home va patir el que a mi em va semblar un zel desmesurat per tancar quatre ovelles. Vull pensar que segurament també exigiran mesures estrictes d’estètica i control a la construcció de la nova carretera que estriparà el parc, però sabem que no tothom s’atreveix amb tothom –o no de la mateixa manera, tal com va revelar fa poc un documental del 3Cat. M’agradaria penjar a totes les oficines de l’administració pública la frase d’en Xirinacs i que els funcionaris de torn se la fessin seva: hem d’anar contra els forts quan siguem febles i contra nosaltres mateixos quan siguem forts.
Sovint penso en tot l’entramat de gent que participa de decisions com ara la construcció d’un polígon industrial, d’un centre comercial o d’una carretera. Arquitectes, secretaris, funcionaris diversos, polítics, enginyers… Molts d’ells després a casa es lamentaran de la pèrdua del comerç local al centre de les ciutats o pagaran per visitar un indret bucòlic a ves a saber quin país i diran “oh, que maco que és” i “quina llàstima que no tinguem llocs així a casa”. Els tenim, els teníem i encara els tenim. Però tenim també interioritzat que no podem frenar el progrés i que el progrés només pot manifestar-se d’una manera concreta: no t’hi oposis, què vols, viure en la misèria? No. Ni tampoc volem tornar al passat, sabem –hauríem de saber– que els nostres avis i besavis van lluitar per viure millor. I és aquest el far que ens hauria de guiar: viure millor. No obstant això, falta valentia per atrevir-se a pensar un progrés que no aixafi, que no destrossi, que pensi en la gent –en la vida– a llarg termini.
Falta valentia per atrevir-se a pensar un progrés que no aixafi, que no destrossi, que pensi en la gent –en la vida– a llarg termini
Al costat del polígon on es maten vora quinze mil porcs al dia hi ha uns quants camions maniobrant. No en tinc ni idea del futur ni crec que soc capaç d’entendre massa el món o l’economia, però certament el passat ens pot alertar: Detroit, la pandèmia, l’apagada. Què passarà si s’apuja el preu dels combustibles? Què passarà si la Xina comença a engreixar porcs? I si tot plegat el que tenim són gegants amb peus de fang?
“Tot això abans eren camps”, i no he entès mai per què no diem més sovint que encara poden tornar-ho a ser si aixequem l’asfalt. Les indústries venen i van, però menjar, hem de menjar tots. No seria progrés recuperar camps de conreu? Jo penso que sí, però és clar, jo no en tinc ni idea de res. També cal dir que si treure ciment i asfalt per recuperar la terra sembla una proposta massa agosarada (perquè és pitjor això que fer-ho al revés?), almenys podem començar per cuidar la terra que encara tenim.
“Que maco que era”, “com van deixar perdre tot això?”. Som nosaltres qui ho està deixant perdre: és avui, és ara.
