Fins al 26 d’abril encara podeu anar a Haifa. Sense sortir de la frontera entre el barri barceloní de Sants i l’Hospitalet. Sense sirenes, ni bombes, ni ensorraments. Tan sols anant al Heartbreak Hotel, la sala de teatre impulsada per Àlex Rigola a la plaça de l’Olivereta, a la perifèria que concentra tots els centres tectònics que trasbalsen el món. Rigola ha adaptat a l’escena el llibre Retorn a Haifa, escrita l’any 1969 per l’escriptor Ghassan Kanafani, icona de la literatura palestina de l’ocupació i la resistència. Com el temps passa i no passa, allà l’apartheid queda suspès en el temps i en l’espai i tots els rellotges s’aturen: caldrà recordar que Kanafani va morir assassinat pel Mossad, el 1972, en un cotxe bomba a Beirut on va perir també la seva neboda. El Beirut on encara avui continuen retrunyint les bombes –les d’ahir, les d’avui, qui sap si les de demà.
No és probable ni practicable l’espòiler perquè, en forma i fons, no n’hi ha. L’esquerda continua oberta en canal. La veu, afònica. La gola, seca. I tots els cossos, desplaçats. Quan arribeu, abans de viatjar sense possibilitat de tornada, us trobareu un escenari nu, una foto de la Nakba del 1948 en blanc i negre sobre un mur de llamborda negra. I Ariadna Gil –magistral–, Chantal Aimée, Jordi Figueres i Carles Roig esperant-vos de fit a fit per desarmar-vos. En el cru de la factoria Rigola.
Us trobareu un escenari nu, una foto de la Nakba sobre un mur de llamborda negra. I Ariadna Gil –magistral–, Chantal Aimée, Jordi Figueres i Carles Roig esperant-vos de fit a fit per desarmar-vos
Es farà el fosc de cop i un matrimoni palestí, l’any 1967, estarà tornant a Haifa vint anys després. Vint anys després de la Nakba, de l’expulsió colonial a sang i foc. A visitar el que va ser –el que encara és– casa seva i el que és –encara és– el seu país. La llar no estarà buida. S’obrirà la mateixa porta –la de sempre. A l’altra banda, algú fa vint anys que els espera. Que sap que la visita arribaria. La casa no ha canviat gens. Només falten dues plomes de paó de les set que hi havia en un gerro. A dins, el que queda d’un matrimoni polonès, víctimes del nazisme i que habiten la casa des del 1948. I, enmig, el fil insondable d’un fill que només l’obra aclarirà qui és, on és i de qui. “Tot d’una: el passat. Afilat com un ganivet”, escriu Ghassan Kanafani.
Entre aquelles quatre parets, que en trinxen la quarta a cop de paraules mudes i silencis eixordadors que esdevenen cops de puny, transcorrerà un sol diàleg pendent, tens i dens, en un debat despullat, sense check-points, sobre la culpa, la responsabilitat, el dolor, la identitat, l’alteritat i la memòria. Com una tragèdia grega –Antígona provant de tornar a casa sabent que mai tornarà– sense solució de continuïtat. Com un carreró sense sortida. Com un laberint clos sense fil d’Ariadna. Com una ferida sense possibilitat de ser només cicatriu. Com si –vint, trenta, quaranta, cinquanta anys després– encara estiguéssim allà –enmig del no-res– en un diàleg inconclús, inabastable, irresolt. Com un exili que mai marxa –o que sempre torna. Com un poema palestí de Sarrionandia: “Seguim els passos dels nostres predecessors / gairebé sense adonar-nos-en, / i els nostres els seguiran encara els nanos que / camí de l’escola, van tafanejant per les barricades. (…) Som tot ossos, algun vell dolor toca flautes d’os / al nostre interior. / Fins quan serà el temps tan interminable? / Algun dia tornarem a tenir carn al cos? / Sense força als dits, els ulls se’ns emboiren. / Potser deixarem poemes tristos i matussers, / però serà per no deixar lliçons de covardia / als qui vindran”.
Com si –vint, trenta, quaranta, cinquanta anys després– encara estiguéssim allà –enmig del no-res– en un diàleg inconclús, inabastable, irresolt
L’obra de Ghassan Kanafani –el 9 d’abril s’ha commemorat el 90è aniversari del seu naixement– va ser publicada en català l’any 2009 i reeditada ara fa dos anys per Club Editor, amb traducció d’Anna Gil Bardají. Però la representació de Retorn a Haifa s’emmarca en el teatre d’urgència, una programació d’emergència fora de la previsió del curs i només contraprogramada davant la devastació, depredació i degradació del genocidi a Gaza retransmès en directe fa dos anys i mig.
La proposta Bategant per Palestina, que remou i es remou per denunciar la passivitat europea i la indiferència general, inclou també el recital de poesia palestina “Això no és Gaza” que declamarà Paula Blanco el pròxim diumenge 19. Però, si abans de diumenge 26 d’abril, avís a navegants, decidiu anar a Haifa urgentment, no en tornareu. És impossible. Perquè en aquest viatge només hi ha bitllet d’anada. A l’enlloc palestí dels buits.
[Les persones subscriptores de la Directa tenen descompte en l’adquisició d’entrades de Retorn a Haifa. Consulteu el vostre correu o escriviu a directa@directa.cat]
