Mahsa Mohebali parla des de la distància física, però amb una proximitat emocional constant de l’Iran. Instal·lada a Catalunya amb el seu marit, el director teatral Hossein Zoghi, també exiliat, segueix amb dolor la guerra a l’Iran, però l’escriptura continua sent el seu refugi per a mantenir-se ancorada a la història i a la realitat del seu país. Explica que viure des de la llunyania un moment de violència i escalada bèl·lica incerta, amb els Estats Units i Israel bombardejant el país persa cada dia, és, paradoxalment, encara més dolorós que si fos a Teheran. “Quan ets allà, pots sentir el que passa, reaccionar-hi, però quan la teva família està sota pressió i tu estàs tan lluny, el dolor és més fort, perquè penses que no serveixes per a res. La sensació d’impotència és molt gran”, relata.
L’escriptora explica que manté el contacte amb amistats que continuen al país, i el que li arriba dibuixa un escenari de por. “El dia que van matar l’aiatol·là Ali Khamenei, m’expliquen que algunes persones van sortir al balcó i van començar a cridar d’alegria, però de seguida es va fer el silenci i en van sortir altres amenaçant amb què, si hi havia celebracions, matarien. I després hi ha molts bombardejos, moltíssims. És un horror inimaginable”. Mohebali vol que caigui el règim dels aiatol·làs, però recorda que la guerra que han desencadenat els atacs estatunidencs i israelians pot ser encara pitjor: “Les invasions a l’Iraq i a l’Afganistan demostren que, al final, la destrucció es pot allargar en el temps”.
L’escriptura de Mohebali es caracteritza per abordar qüestions de gènere, crisis socials o les vivències de la comunitat queer a la societat iraniana contemporània, des d’una mirada crítica, valenta i explícita. La ciutat de Teheran ocupa un lloc central en la seva obra, fins al punt d’esdevenir gairebé un personatge més. La descriu com “una ciutat molt gran i boja”, plena de contradiccions i tensions latents. En una de les seves novel·les, imagina un escenari en què un terratrèmol progressiu provoca l’èxode de la població adulta de la capital mentre el jovent ocupa els carrers per ballar i cantar, accions actualment prohibides al país. “Crec que quan tot el poble sortim al carrer, no podran fer res per aturar-ho, com va passar quan les dones van mobilitzar-se als carrers després de la mort de Masha Amini”, aventura.
Tot i que rebutja definir-se com a activista, l’escriptora reconeix que el govern iranià l’hi ha abocat. “Jo soc escriptora, no he escollit ser activista, però ells m’han posat en aquesta posició”, afirma. Mohebali no té obra traduïda al català, però ha obtingut un ampli reconeixement internacional amb llibres com el recull de relats Fer l’amor amb notes a peu de pàgina (2004) o la novel·la No et preocupis (2008) però, de portes endins, ha estat censurada i reprimida constantment a causa dels temes sobre els quals ha escrit. De fet, en l’actualitat, la publicació i reedició de tots els seus llibres està prohibida a l’Iran.
Mohebali té clara la convicció de continuar escrivint. I no només com a acte creatiu, sinó com a forma de resistència. “Diuen que si la gent llegís novel·les no començaria més guerres”, conclou
Mahsa Mohebali recorda dolorosament un episodi en què la policia va assaltar el seu domicili i va confiscar el seu ordinador personal, que descriu com una extensió d’ella mateixa. “El meu portàtil és part del meu cor. Cada dia hi escrivia coses molt personals, des d’idees i pensaments per a pròximes novel·les fins a petites notes quan estava enfadada amb el meu marit o amb la meva mare”. A partir d’aquell moment, va ser sotmesa a interrogatoris constants sobre els seus textos per part de les autoritats, fins i tot aquells que eren simples esbossos o idees de ficció. També va haver de fer treballs per a la comunitat com a càstig i se li va requisar el passaport durant dos anys perquè no sortís del país.
“Ells volen que et quedis, però que no critiquis, o que marxis a l’exili i no tornis. Però algú com jo, que entrava i sortia, no els agrada gens, perquè fas connexions amb gent d’altres llocs”, contra l’autora. Aquesta pressió constant la va empènyer a publicar fora del país i més tard, a exiliar-se, primer al Kurdistan iraquià i després, a Catalunya, on ha estat acollida a través del programa Artists at Risk, que acull persones de l’àmbit de la creació perseguides o amenaçades als seus llocs d’origen.
De la societat catalana destaca una vida comunitària molt rica, a més de l’espontaneïtat. “La gent és natural i oberta, fan molta vida al carrer i hi ha moltes organitzacions feministes i LGBTI. La veritat és que m’encanta”, reconeix. També creu que, en general, des de la mentalitat europea no s’acaba d’entendre bé la situació a l’Iran. Mohebali assegura que comprèn la posició del govern espanyol contra Donald Trump, però “això no vol dir que l’enemic del nostre enemic hagi de ser el nostre amic. El govern iranià també ha matat molta gent innocent”. En aquest sentit, lamenta molta gent no entengui que el poble de l’Iran no té res a veure amb els seus governants. “Són com una màfia, ens tenen segrestats”, apunta.
Actualment, des de l’exili, treballa en un projecte literari que combina memòria i actualitat. El llibre que n’ha de resultar, titulat provisionalment Pyrenees Mountains, sorgeix a partir de la seva experiència aquests mesos a Ribes de Freser, el poble pirinenc on està allotjada
Actualment, des de l’exili, treballa en un projecte literari que combina memòria i actualitat. El llibre que n’ha de resultar, titulat provisionalment Pyrenees Mountains, sorgeix a partir de la seva experiència aquests mesos a Ribes de Freser (el Ripollès), el poble pirinenc on està allotjada. Segons explica Mohebali, el text articularà una narrativa que connecta els records de la seva infantesa amb la història recent de l’Iran i el seu seguiment del dia a dia de l’actualitat a més de 4.500 quilòmetres de distància. “No sé si podré tornar-hi, encara no”, admet, explicant el punt de partida emocional d’aquest procés d’escriptura.
Tot i la incertesa sobre el futur, Mahsa Mohebali manté una convicció clara: continuar escrivint. No només com a acte creatiu, sinó com a forma de resistència i d’empatia. “Diuen que si la gent llegís novel·les no començaria més guerres. És la manera que tenim de veure’ns i d’imaginar-nos com a persones, i no com a números”, conclou.
