Xavier Baró és un d’aquells grans artistes que viu mig amagat i de tant en tant dona senyals de vida mitjançant uns concerts i uns discos que són excel·lentment rebuts i valorats per la crítica però que passen desapercebuts per al gran públic, ja que no gaudeixen de prou difusió. Però és que, a més, segons disposició del seu autor, aquests concerts i aquests discos tampoc busquen l’èxit immediat, sinó la transcendència, que només es guanya amb el pas del temps. Per això, cal conèixer Xavier Baró per entendre’l.
El músic, cantant i poeta nascut a Almacelles (el Segrià) al 1954 ha protagonitzat una llarga carrera que l’ha dut a passar d’uns començaments amateurs als anys setanta amb grups locals vinculats al folk i la cançó d’autoria a viure una època més rockera als vuitanta, cantant en castellà amb les bandes Primavera Negra i Los Tormentos, adscrites a la moda de la movida, amb les quals va obtenir un cert èxit, per acabar decidint-se, a partir dels anys noranta, per un estil més genuí i sobri, arrelat a la tradició de la seva terra, de la qual ha pres tot el que ha volgut, ha assimilat tot el que ha sabut, per tornar-li tot el que ha pogut.
Baró ha fet discos sensacionals, fa discos sensacionals on la poesia pròpia i aliena es barreja amb les influències procedents d’una personalíssima conjunció entre el rock i el folk, on se’ns apareixen referents que abracen de Bob Dylan o Nick Drake a Pau Riba i Jaume Arnella
Amb més d’una dotzena de discos editats en solitari, sembla que Baró ha decidit tancar la botiga, però abans ha optat per deixar un testimoni literari en forma de llibre, S’invoca joglaria. Plantejat com una mena de compendi de memòries, aquesta obra destaca per motius ben diversos. El primer de tots és que ens descobreix un magnífic escriptor que sap explicar les seves vivències sense complexos, viatjant endavant i endarrere en el temps de la narració, detenint-se ara en els detalls de la vida quotidiana o familiar, ara en els paisatges dels voltants de l’Almacelles rural dels anys cinquanta i seixanta, ara parant atenció a la seva evolució artística i tècnica com a músic i compositor, detallant els treballs de gravació d’alguns dels seus discos o bé criticant els més diversos aspectes de la societat actual prenent com a exemple l’evolució –o potser caldria dir-ne involució– de la indústria discogràfica que li ha tocat patir, com a emissor i com a receptor.
Tot aquest contingut apareix ornamentat amb alguns fragments de les cançons i poemes propis. Si per una banda Baró acaba erigint-se en un cronista dels nostres temps, per l’altra es revela com un joglar, un trobador contemporani que vol projectar-se en la música tradicional del futur, i per això fa discos sensacionals –per citar-ne dos, La màgica olivera (2011) o I una fada ho trasmuda (2016)–, on la poesia pròpia i aliena –ha musicat versos d’Arthur Rimbaud, Joan Brossa, Joan Salvat-Papasseit, William Blake i Maria-Mercè Marçal, entre altres– es barreja amb les influències procedents d’una personalíssima conjunció entre el rock i el folk, on se’ns apareixen referents com Bob Dylan, Nick Drake, Pau Riba i Jaume Arnella. I totes aquestes impressions han acabat sent reflectides amb forma de romanços, alguns de molt llargs, com era costum abans, que sovint ens parlen de fets històrics, però també del present. No oblidem que cal conèixer al passat per entendre el que ens passa ara mateix, i que només d’aquesta manera podrem resoldre el futur. Aquesta és la lliçó, que ens vol transmetre Xavier Baró amb S’invoca joglaria.
