El moviment francès dels Soulèvements de la Terre (Aixecaments de la Terra) s’ha anat construint des de l’any 2021 com un punt de trobada entre lluites ecologistes, pageses, anticapitalistes i també anticolonials. Aposten pel que anomenem “acció directa de masses”, i el 2023 el govern francès va intentar dissoldre l’organització acusant-la d’“ecoterrorisme”. El tercer cap de setmana d’abril alguns dels seus militants es van desplaçar al Bages per participar en la segona convocatòria de Revoltes de la Terra. Un d’ells és Benoît Feuillu, que també va presentar a Barcelona la traducció del llibre-manifest polític dels Soulèvements: Les primeres tremolors (Manifest).
Com vau viure l’experiència de participar de la mobilització de les companyes de les Revoltes de la Terra?
Hem estat encantades de trobar-nos amb un moviment germà, en part inspirat pels Soulèvements de la Terre, però amb uns reptes, formes, història i context propis. L’objectiu de la mobilització, la mina de potassa d’Israel Chemicals (ICL), toca tres temes que són molt importants per nosaltres. La necessitat d’una agricultura que no estigui basada en un ús massiu d’aquest tipus de fertilitzant, sinó que protegeixi la terra. La protecció de l’aigua, i aquí hi ha una mina que fa anys que l’enverina. I finalment, en els darrers dos anys hem treballat molt la connexió de la qüestió antiimperialista i anticolonial amb les nostres lluites ecologistes i camperoles, i especialment la urgència absoluta de donar suport al poble palestí. La lluita contra ICL connecta tot això, perquè és una empresa que té un impacte molt tòxic en un territori concret, i els beneficis que treu de la intoxicació d’aquesta terra alimenten la maquinària de guerra i colonial. Ha estat molt interessant veure el treball de composició i diversitat tàctica de les nostres companyes catalanes, ja que es notava l’arrelament local de la lluita. Hem vist gestos simbòlics que expressen un missatge fort, com la marxa sobre el runam de sal, i també gestos que tenen un impacte material i econòmic directe, com l’acció sobre el ferrocarril, que nosaltres anomenem de desarmament.
Hi ha gent més favorable a les formes d’acció més contundents, però també n’hi ha que no acostumen a estar-hi d’acord. En canvi, sembla que les experiències dels Soulèvements de la Terre o les Revoltes de la Terra aconsegueixen posar en comú diferents punts de vista sobre la lluita.
“No som un moviment autònom, ecologista, sindical, o de lluita local, som una mica de tot això”
Al llibre abordem la qüestió de la composició, que construeix aquest lloc d’enunciació híbrid dels Soulèvements. No som un moviment autònom, ecologista, sindical, o de lluita local, som una mica de tot això. Som un espai d’organització, de moviment, que connecta persones que actuen des de diferents punts de vista i amb diferents interessos. La història, les paraules, els referents polítics o els imaginaris d’acció no són iguals pel jovent anticapitalista urbà, per habitants d’un territori local, o pel sindicalisme camperol. Jo vinc de la lluita contra l’aeroport de Notre-Dame-des-Landes, on vam guanyar després de dècades, i el que hem après és que no té sentit barallar-nos sobre quina idea d’acció és la palanca correcta. L’aprenentatge més clar pels moviments francesos, i per les esquerres en general, va ser aquesta idea de composició.
Com es va construir la composició en aquest cas?
“Conflictivitat o no-violència? Legalitat o il·legalitat? Emmascarar-se o no? El que ens mostra la realitat és que cap d’aquestes receptes serveix per si sola”
Mai hauríem pogut fer descarrilar un projecte estatal liderat per una gran multinacional sense, en primer lloc, la meticulosa tasca d’investigació, sensibilització i treball jurídic de diverses associacions. Tampoc ho hauríem pogut fer sense la determinació de la pagesia que hi vivia i es van negar a anar-se’n, en un acte de radicalitat extraordinari, convertint-se en okupes sota el risc de perdre-ho tot, de perdre les seves granges. I tampoc hauríem pogut guanyar sense que en un determinat moment hi hagués persones enfrontant-se físicament a les excavadores, sabotejant els treballs preliminars i enfrontant-se a la policia emprant mètodes considerats violents pels mitjans de comunicació i pel poder. Fins i tot per a qui havia seguit vies més convencionals, clàssiques i legals que no van ser escoltades, quan van arribar les excavadores, es va fer evident que calia resistir físicament. La lliçó que en vam aprendre va ser una forma de complementarietat més que una oposició clàssica d’estratègies. Conflictivitat o no-violència? Legalitat o il·legalitat? Emmascarar-se o no? El que ens mostra la realitat és que cap d’aquestes receptes serveix per si sola. Però si aconseguim fer que aquestes diferents maneres d’actuar siguin més permeables i complementàries i trobem una solidaritat entre elles, es posa en marxa quelcom molt més poderós i difícil de derrotar per l’Estat.
I com es pot trobar aquesta permeabilitat?
“Una de les principals debilitats dels moviments revolucionaris és el seu ego sectari i la seva manca de curiositat”
Una de les principals debilitats dels moviments revolucionaris és el seu ego sectari i la seva manca de curiositat. Hi ha una complaença amb els hàbits i mètodes individuals que acaba convertint-se més en un folklore que una forma de lluita. Perquè això funcioni cal un gust per la trobada, una forma de curiositat i reconèixer que la radicalitat no es troba només en un lloc. Crec que és tan radical defensar una barricada confrontant la policia com negar-se, de forma molt determinada i durant dècades, a abandonar el lloc on vius i conrees. La radicalitat es pot trobar en llocs molt diferents, i hem d’aprendre a reconèixer-la en els altres. El compromís polític no hauria de consistir a crear una bombolla còmoda, com passa sovint, sinó en una capacitat de deixar-se transformar, capgirar i desbordar per altres perspectives, i sobretot cultivar una curiositat genuïna per l’altre, que malauradament acostuma a estar absent en els àmbits contraculturals.
“És tan radical defensar una barricada confrontant la policia com negar-se, de forma molt determinada i durant dècades, a abandonar el lloc on vius i conrees”
I això es treballa a través de la lluita. Per nosaltres el desencadenant de la composició va ser quan, de la nit al dia, la generació d’okupes que havíem vingut a ocupar la ZAD (Zona a Defensar) de Notre-Dame-des-Landes estàvem lluitant contra la policia al fang, sent molt pocs davant l’adversitat, i els pagesos van decidir no deixar-nos sols davant la policia, obrir-nos les seves granges i donar-nos refugi, abric, avituallament… Hi ha una trobada en una situació de resistència que fins aleshores ni uns ni altres havíem imaginat i que capgira completament els vincles que ens semblaven o no possibles fins llavors.
Al llibre abordeu debats sobre la tensió entre autonomia i organització. Què podem aprendre dels Soulèvements per pensar sobre aquestes tensions?
Molts moviments, sobretot els anticapitalistes, compartim inspiracions i tradicions antiautoritàries, no verticals, crítiques amb la idea d’un partit centralitzat. Bona part de la gent que ha donat l’impuls als Soulèvements veníem d’aquesta autonomia política. Però també vèiem que moviments tan emblemàtics i importants com el zapatista o el kurd en el fons no són del tot horitzontals en un sentit clàssic. En el zapatisme hi ha un procés real de desenvolupament de formes d’horitzontalitat, de democràcia assembleària i comunitària, de governança des de la base i de crítica a l’autoritat. Però alhora hi ha un conflicte amb l’Estat que fa que en determinats punts coincideixi aquest procés d’horitzontalitat amb formes de verticalitat estratègica, de delegació, de coordinació en certs grups, com milícies, que en el conflicte amb l’Estat poden ser necessaris.
“Moviments tan emblemàtics i importants com el zapatista o el kurd en el fons no són del tot horitzontals”
Nosaltres tenim un moviment que pretén pertorbar els interessos mafiosos de l’Estat i les empreses privades, i per això cal dotar-se de mitjans per sorprendre’ls, d’accions directes, a vegades il·legals. És en aquests moments, quan diem que hem de ser milers envaint una obra, o centenars sobre una via de tren com a Revoltes de la Terra, i si debats aquests objectius en una assemblea transparent, oberta i horitzontal, això no serà possible, perquè llavors la policia ho sabrà fins i tot abans que tu. Per dur a terme accions directes de masses, que són l’ADN del nostre moviment, hem d’acceptar en algun moment una forma estratègica de delegació de confiança a un grup de coordinació d’accions.
Com funciona aquesta delegació?
“Les persones que primer han d’assumir les conseqüències d’una acció són les que es queden en aquell territori”
Tenim assemblees que reuneixen representants de sindicats, comitès, organitzacions, col·lectius de ciutadans en lluita… i s’hi debaten les accions i línies estratègiques del moviment. Però hi ha un principi ètic bastant simple per a la presa de decisions: en última instància, les han de prendre aquelles persones que l’aplicaran i que estaran més afectades. La coordinació nacional d’accions acudeix a petició dels grups locals per donar suport a les seves lluites, i si hi ha un desacord estratègic, sempre serà el grup local qui tindrà l’última paraula. Les persones que primer han d’assumir les conseqüències d’una acció són les que es queden en aquell territori.
Parleu bastant del paper de les lluites locals a l’hora de trencar amb dogmatismes.
Els Soulèvements de la Terre sorgeixen en el marc d’un moviment de masses viscut de formes diferents arreu del món, que és el moviment climàtic. Ens plantegem fer retrocedir l’escalfament global, però això és tan abstracte i general que no sabem per on començar. Per recuperar la fe en la política i sortir d’un nihilisme hedonista, calia recuperar el control de la situació i trobar formes de victòria possible que poguessin tenir un efecte bola de neu.
“Per recuperar la fe en la política i sortir d’un nihilisme hedonista, cal trobar formes de victòria possible que puguin tenir un efecte bola de neu”
És una mica el que hem experimentat amb la reterritorialització de les lluites a França des que vam derrotar la policia a la ZAD el 2012. Partir de les lluites locals significa repensar les possibilitats de victòries concretes, però també de vinculació, perquè creiem que no es pot defensar una cosa si no s’està aferrat a un lloc, a un punt de resistència. La naturalesa del capitalisme modern és la desvinculació, fer que els llocs, les persones, les situacions siguin absolutament intercanviables. Partir de les lluites locals és redescobrir formes d’arrelament, de no intercanviabilitat, que en aquest moment s’ha convertit en el tret distintiu dels moviments reaccionaris. Des del front revolucionari és absolutament urgent i necessari redescobrir un vincle no reaccionari, i partir de les lluites locals és també part d’aquest repte.
“La naturalesa del capitalisme modern és la desvinculació: fer que els llocs, les persones, les situacions siguin absolutament intercanviables”
És des d’un territori concret que podem sortir del sectarisme i els petits cercles identitaris. Partir de les lluites locals permet aquesta trobada no identitària, en un indret concret, i permet avançar a poc a poc a formes de victòries materials concretes que restauren la fe en la política.
Però la vostra lluita no és només local.
Repensar un front revolucionari no pot ser només una simple suma de lluites locals, sinó anar més enllà de la suma i la multiplicació per redescobrir el sentit d’una construcció estratègica, i això significa triar i en alguns moments dir: hi ha moltes lluites a què podríem donar suport, però si en un moment determinat fem convergir les forces a un indret on hi ha algun element que pot ser un desencadenant, podrem generar un efecte més gran que tindrà conseqüències sobre el conjunt de les lluites. No es tracta de prioritzar unes lluites sobre altres, coneixem els perills històrics d’això, però hem vist que dir “anirem juntes allà, a guanyar allà” permet recuperar la confiança per guanyar a altres llocs.
Com es porta aquest plantejament de composició a diferents lluites i contextos?
“Vivim un període de pèrdua de fe en la política, on la política, inclosa la que vol ser revolucionària, s’ha folkloritzat i durant anys s’ha construït al voltant de tòtems identitaris”
La composició passa per sortir del fetitxisme polític per trobar una disposició estratègica genuïna. Vivim un període de pèrdua de fe en la política, on la política, inclosa la que vol ser revolucionària, s’ha folkloritzat i durant anys s’ha construït al voltant de tòtems identitaris. El que intentem plantejar en el llibre és com retrobem una ambició seriosa d’organització, però no en el sentit de les velles organitzacions burocratitzades. Quan diem “organització” a joves activistes revolucionàries del segle XXI, el terme fa por. Hem de retrobar un imaginari desitjable de l’organització, perquè és absolutament necessària, incloses formes de disciplina, però una disciplina de l’alegria, no la disciplina que ens crea rebuig. Si volem retrobar el gust per la política, ens hem de prendre seriosament el fet de passar a l’acció, i entendre que tan bon punt comencem a pertorbar un Estat i els seus interessos, a vegades ens posarem en perill. Però no busquem martiritzar-nos, volem evitar els judicis, la presó, que ens facin mal, i hem d’aprendre a protegir-nos.
“Cal assegurar-se que els moments d’acció siguin moments de desig, d’estimulació, que estiguin acompanyats de celebració”
I també cal assegurar-se que els moments d’acció siguin moments de desig, d’estimulació, que estiguin acompanyats de celebració. Això és el que ens dona també el gust pels campaments, com vam poder viure a Revoltes de la Terra: sortim a una acció juntes i després no ens n’anem a casa sense més ni més a esperar la repressió; hem de viure, assumir i festejar col·lectivament. Tot i que ens manifestem contra fets dramàtics, són manifestacions belles, amb gegants, estructures, música, cultura popular… Tot això és molt important, i hem de trobar aquesta complementarietat d’alegria, desig, disciplina i compromís.
A les Revoltes de la Terra vam veure també una dimensió material d’aquest procés de composició, amb infraestructures que aportaven diferents grups i col·lectius, també vingudes de França. Quin és el rol de les infraestructures en aquest treball de composició?
Cal que ens dotem de bases d’autonomia material perquè els nostres moviments tinguin capacitat d’autoalimentar-se, com fan els graners dels Soulèvements de la Terre, que produeixen aliments perquè durant esdeveniments com aquests amb milers o desenes de milers de persones, tinguem aliments produïts per nosaltres mateixos, i tinguem infraestructures, tendes de campanyes, vàters secs, mitjans de comunicació propis i menys fàcilment controlables per qui ens vol reprimir i vigilar. Cal que tinguem mitjans per cuidar-nos, tan física com mentalment. I trobo que amb els Soulèvements hi ha hagut un desenvolupament de tot això.
“No té cap sentit recórrer 500 quilòmetres, passar tres hores en un territori, i anar-te’n. També vens per entendre’l”
No té cap sentit recórrer 500 quilòmetres, passar tres hores en un territori, i anar-te’n. També vens per entendre’l. I el que et farà tornar és que quan hagis vingut a la protesta, hagis passejat, hagis vist que el territori és bonic, hagis conegut gent, hauràs entès alguna cosa de com es crea el vincle amb un lloc. I per possibilitar pràctiques que no siguin una simple manifestació, que creïn aquest vincle, has de donar-te aquestes bases materials, encara que només sigui la creació dels campaments. I la cultura de l’acció directa de masses, la cultura d’aquests campaments d’acció, ha estat un trampolí per pensar més àmpliament sobre la necessitat de recuperar aquesta autonomia material en diferents aspectes.
Quin és el rol de la trobada de persones amb altres ideologies i tradicions organitzatives en aquests espais?
“El capitalisme és monocultura i les nostres xarxes de resistència són el gust per la multiplicitat i la diversitat”
Per mi hi ha un element molt obvi: cultivar una curiositat i un desig d’aprendre, de reconèixer que en qualsevol territori on hi hagi una vinculació i una història de lluita, hi ha coses a aprendre. La gent fa les coses de maneres molt diferents, amb altres caràcters, altres referents, altres llenguatges. El capitalisme és monocultura, i nosaltres, les nostres xarxes de resistència, som el contrari, és el gust per la multiplicitat i la diversitat.
