El feminicidi a Figueres ha reobert el debat sobre les ordres de protecció, la seva efectivitat i les fallades de la intervenció judicial davant la violència de gènere. Per les característiques concretes d’aquest cas, el focus torna a situar-se sobre el sistema judicial, però això no impedeix que sigui urgent tornar a pensar altres possibilitats que vagin més enllà de l’actuació institucional i penal. Potser convindria, en primer lloc, aturar-nos a pensar què significa realment, en termes judicials, la protecció de les víctimes de violència de gènere, i quines expectatives dipositem sobre les ordres de protecció.
Segons l’ordenament jurídic i la seva aplicació pràctica, les ordres de protecció no són allò que l’imaginari social espera: ni s’assignen escortes a les víctimes, ni es fa un seguiment amb control telemàtic a tots els agressors. Tot i que també n’hi ha de caràcter civil i social, en essència, les ordres de protecció són mesures penals. És a dir, una ordre de protecció és, en realitat, una pena de prohibició: prohibeix a una persona fer determinades coses.
En l’àmbit de la violència de gènere, poden acordar-se cautelarment o mitjançant sentència ferma i inclouen restriccions com, per exemple, apropar-se a la víctima, comunicar-s’hi o anar a un municipi. La seva lògica és la mateixa que la d’altres mesures penals: dissuadir de tornar a delinquir mitjançant l’amenaça del càstig. Si la persona agressora incompleix la prohibició d’apropament, incorre en un nou delicte, que pot tornar a denunciar-se i, en conseqüència, agreujar la seva condemna. De fet, els trencaments de condemna de la prohibició d’apropament formen part de la quotidianitat de qualsevol jutjat de violència sobre la dona i no és estrany trobar situacions amb múltiples incompliments previs.
Els trencaments de condemna de la prohibició d’apropament formen part de la quotidianitat de qualsevol jutjat de violència sobre la dona
Tanmateix, dins d’aquest funcionament hi ha una cosa que podria semblar òbvia, però no ho és: perquè aquest trencament arribi a l’organisme competent —els jutjats—, acostuma a recaure novament sobre la víctima la responsabilitat de denunciar i de sostenir el procediment mitjançant la seva declaració. Aquí apareix una de les principals limitacions del model penal: insistir que les dones denunciïn generant expectatives de protecció que, moltes vegades, no es corresponen amb la realitat material de les mesures adoptades.
Precisament, el feminicidi de Figueres evidencia algunes de les escletxes més assenyalades des de fa anys per juristes i professionals de l’àmbit de les violències masclistes: la manca de coordinació entre jutjats, la intervenció d’òrgans no especialitzats, l’absència d’una revisió més exhaustiva del risc després del trencament de l’ordre de protecció i el fet d’interpretar la no compareixença de la víctima com una disminució automàtica del risc.
El feminicidi de Figueres evidencia algunes de les escletxes més assenyalades des de fa anys per juristes i professionals
Algunes especialistes han assenyalat que, en aquest cas, hi havia marge legal per reforçar el seguiment o activar altres mesures de protecció mentre s’intentava restablir el contacte amb la víctima. Però, aquestes actuacions estan lluny de portar-se a la pràctica, i encara menys d’aplicar-se de manera sistemàtica, tant per una qüestió de perspectiva d’intervenció en violències com per la manca de recursos. En aquest sentit, no es tracta únicament de qüestionar l’existència de les ordres de protecció, sinó també com s’apliquen, s’avaluen i se sostenen institucionalment.
La meva experiència professional en l’atenció a víctimes de violència de gènere, també en seu judicial, em permet conèixer processos en què moltes dones dipositen expectatives de protecció sobre un sistema que, moltes vegades, no pot respondre materialment a allò que elles esperaven.
La meva experiència em permet conèixer moltes dones que dipositen expectatives de protecció sobre un sistema que, moltes vegades, no pot respondre materialment a allò que esperaven
El sistema judicial pot imposar restriccions, però difícilment garanteix per si sol la fi de la violència. I, al mateix temps, el procés penal acostuma a implicar per a moltes dones experiències de desgast, exposició i revictimització. D’aquesta manera, la violència acaba reduïda a una qüestió individual entre agressor i víctima mediada pel sistema judicial, quan en realitat respon a dinàmiques molt més complexes i estructurals.
Tot això podria portar a preguntar-nos: són efectives les ordres de protecció per dissuadir els agressors? Les víctimes se senten realment protegides? Contribueixen aquestes mesures a augmentar la capacitat d’agència de les dones o afegeixen noves càrregues i responsabilitats sobre situacions ja de per si complexes? I si la resposta a aquestes qüestions és negativa, què queda llavors dins del paradigma penal? La presó sistemàtica, fins i tot preventiva, com a única alternativa imaginable davant del risc?
Les raons per les quals les dones denuncien —o no— i per les quals alguns homes incompleixen les mesures a què són condemnats són múltiples i diverses. Per això, difícilment poden trobar-se respostes suficients únicament mitjançant indicadors tancats de risc o fórmules generals de predicció. Això no implica invalidar els esforços preventius ni els mecanismes d’avaluació del risc, especialment en situacions de risc alt. Al contrari. Però sí que obliga a reconèixer que insistir només en la denúncia i en les ordres de protecció com a solució central no està evitant, ni tan sols reduint, la violència de gènere. Potser seria el moment d’ampliar el focus i deixar de concentrar tota la resposta en la dinàmica individual entre agressor i víctima i en la tutela exclusiva del sistema penal.
Insistir només en la denúncia i en les ordres de protecció com a solució central no està reduint la violència de gènere
En aquest sentit, GENERA Associació en defensa de les llibertats i els drets sexuals i de gènere, juntament amb col·lectius i companyes del marc antipunitiu, ha publicat recentment la guia Cuidar el vínculo, enfrentar el daño, una proposta política que busca transformar l’abordatge de les violències masclistes des de perspectives comunitàries. Més enllà de qüestionar la lògica del càstig, incorpora altres formes de responsabilització col·lectiva. Lluny de reduir el problema a l’àmbit individual, aquestes perspectives intenten obrir altres formes de comprendre i gestionar les violències. Es tracta d’una mirada que no només qüestiona com entenem el dany, sinó també des de quins llocs pensem l’abordatge, l’acompanyament i la gestió de situacions de violència masclista.
Parlar d’abordatges comunitaris no implica idealitzar respostes informals. Significa assumir que la violència no és únicament un problema entre dos individus ni una cosa que es pugui delegar completament a un jutjat. Implica construir mecanismes col·lectius —familiars, veïnals, d’amistat, militants, laborals o institucionals— capaços de detectar escalades de risc, acompanyar la víctima i sostenir intervencions amb la persona agressora més enllà de la mera amenaça penal.
Parlar d’abordatges comunitaris no implica idealitzar respostes informals
És possible que aquests marcs resultin encara limitats davant determinades situacions, especialment les de risc alt. També perquè socialment hem desaprès eines d’intervenció col·lectiva en delegar gairebé per complet la gestió de les violències a les institucions. No obstant això, davant dels límits de les respostes punitives i del desgast de continuar apel·lant a una protecció que moltes vegades no aconsegueix protegir, potser valdria la pena començar a imaginar altres formes d’actuació.
Fins i tot ampliant la idea mateixa d’allò comunitari cap a les institucions, cal preguntar-se per què continua resultant tan difícil imaginar intervencions directes amb les persones agressores en moments de risc elevat. Per exemple, mitjançant dispositius d’intervenció psicosocial, treball sobre la conducta violenta, acompanyament intensiu o mecanismes de responsabilització orientats a la reducció del dany. Amb això es tractaria d’activar eines capaces d’intervenir sobre el risc abans que la violència escali, en lloc d’actuar únicament després.
Potser una de les preguntes més incòmodes —i necessàries— és precisament aquesta: quines altres formes de responsabilitat col·lectiva estem disposades a construir més enllà de la reacció punitiva, especialment quan continuem comprovant, una vegada i una altra, que el càstig per si sol no posa fi a la violència.
