Avui, quan parlem de feminisme de classe, donem per entès el concepte “classe”. Però la realitat és que el terme s’ha anat desplaçant cap a significats ambigus. De vegades sembla que “classe treballadora” sigui sinònim de precarietat o de classe popular. Altres vegades, es confon amb certes pràctiques i estils de vida amb una ètica o moralitat concreta.
Per tant, per parlar de feminisme de classe, el primer exercici que hem de fer és recuperar el concepte de classe en el seu sentit estructural, és a dir, aquelles relacions socials que són independents de la voluntat i les decisions individuals. Per aquest motiu, partint d’una definició marxista clàssica, la classe no és una identitat subjectiva ni un codi moral i ètic. És una relació social objectiva dins d’un mode de producció capitalista. Es basa en la contraposició de dues posicions definides per la situació que ocupen les persones dins de les relacions socials de producció: d’una banda, qui posseeix els mitjans de producció és a dir, qui controla els béns, els serveis i els recursos, i de l’altra, qui només posseeix la seva força de treball i l’ha de vendre per sobreviure a canvi d’un salari.
A partir d’aquí, Marx identifica dues grans classes confrontades: la burgesia i el proletariat. Aquesta divisió no és simplement una classificació econòmica; és la base del conflicte social. La lluita de classes no és una disputa ètica o de valors, sinó el resultat d’una relació d’explotació: el treballador produeix més riquesa del que rep en salari. Aquesta diferència econòmica s’anomena plusvàlua i l’apropiació d’aquesta plusvàlua és la base de l’explotació del capitalisme.
Marx també distingeix entre “classe en si” (la posició objectiva dins del sistema) i “classe per a si”, quan aquesta posició es transforma en autoconsciència de classe, pràctica política i acció col·lectiva. Aquesta distinció és clau perquè ens permet entendre que la classe no depèn de la consciència. Existeix encara que no hi hagi consciència de classe. La consciència no crea la classe; la classe crea les condicions materials perquè aquesta consciència pugui emergir. Per tant, la consciència de classe és un desenvolupament polític de la classe treballadora.
Recuperar aquest punt no és un exercici teòric abstracte. És una necessitat política. Perquè, si la classe deixa de ser una relació estructural i es converteix en una identitat o una ètica, el conflicte material que sosté el sistema desapareix del centre de l’anàlisi.
La classe no és el que consumim, no és si comprem productes més ètics o menys, no és el nivell d’activisme que tenim ni el grau de coherència entre discurs i pràctica. Confondre aquests elements amb la classe és desplaçar el debat al terreny del moralisme
Per tant, la classe no és el que consumim, no és si comprem productes més ètics o menys, no és el nivell d’activisme que tenim ni el grau de coherència entre discurs i pràctica. Tot això pot contribuir a un món més just i més ètic, però quan parlem de lluita de classes no estem parlant d’accions orientades a ser més o menys justes o solidàries. Confondre aquests elements amb la classe és desplaçar el debat cap al terreny del moralisme. La classe és una posició material dins d’un sistema d’explotació. I si la convertim en un indicador moral, desactivem precisament el conflicte social que li dona sentit.
Ara bé, com han assenyalat autors que dialoguen amb el marxisme, entre ells Pierre Bourdieu, la classe no es pot entendre únicament a partir d’una fotografia immediata de la relació amb el capital econòmic. L’arrel continua sent aquesta relació, però s’incorporen noves tipologies de capital que configuren el poder real. Aquest matís no desplaça el centre material de la definició marxista, però ens obliga a entendre que la classe és una estructura que articula diversos elements que es reforcen mútuament dins del capitalisme contemporani.
En primer lloc, l’herència, en tots els sentits: econòmica, cultural, simbòlica i relacional. Les trajectòries no parteixen del mateix punt. Les xarxes familiars, el capital educatiu, les propietats familiars, les expectatives socials, laborals i la possibilitat d’assumir riscos es transmeten generacionalment. Aquesta transmissió no és anecdòtica; és central en la reproducció de les jerarquies socials.
En segon lloc, la relació amb els mitjans de producció continua sent el nucli central. Posseir capital i recursos econòmics, la compra o la venda de la força de treball, no són posicions equivalents. Aquesta relació determina el lloc dins del sistema d’explotació i distribució de poder.
En tercer lloc, el capital social i cultural. No com a substitut de l’economia, sinó com a mecanisme de consolidació i legitimació de les desigualtats. Dominar els codis lingüístics i culturals, tenir accés a determinades xarxes, saber moure’s en institucions o espais de poder no és simplement una qüestió de meritocràcia. És una forma de poder acumulat que facilita o dificulta l’accés a recursos materials i simbòlics.
Aquests tres elements –herència, relació amb els mitjans de producció i capital social i cultural– no funcionen de manera autònoma. Formen part d’una mateixa totalitat: la reproducció del capitalisme. Per això, quan es parla de classe només en termes identitaris es cau en l’error de desplaçar l’anàlisi de la societat cap a l’individu. Però quan es parla de classe només en termes materials, tot i ser el pilar que articula aquesta relació, s’ignora la manera com aquesta estructura es consolida a partir d’altres capitals.
Autores feministes marxistes com Lise Vogel o Tithi Bhattacharya han insistit que la classe no pot reduir-se a la producció immediata, perquè el capitalisme no només organitza l’explotació del treball productiu, sinó també les condicions que fan possible la reproducció de la força de treball
Alhora, la idea de classe ha estat desenvolupada per les feministes marxistes que han elaborat la teoria de la reproducció social. Autores com Lise Vogel o Tithi Bhattacharya han insistit que la classe no pot reduir-se a la producció immediata, perquè el capitalisme no només organitza l’explotació del treball productiu, sinó també les condicions que fan possible la reproducció de la força de treball. Alimentar, cuidar, socialitzar, sostenir la vida quotidiana i garantir la reproducció no són esferes externes o secundàries, sinó dimensions internes del funcionament del sistema. Producció i reproducció no són dos sistemes paral·lels, sinó moments diferenciats d’una mateixa totalitat.
Ho veiem amb claredat en el sistema global de cures. La progressiva externalització de les cures en les societats occidentals no ha eliminat el treball reproductiu; l’ha redistribuït de manera jeràrquica. Les dones de classe de professional i burgesa s’alliberen parcialment de les tasques de cura mitjançant la contractació de treball domèstic remunerat, mentre que aquestes tasques són assumides per dones de classe treballadora. El que sembla una conquesta individual d’autonomia és, en realitat, una reorganització de la reproducció social sobre una base de classe. El capital no elimina la càrrega reproductiva; la reubica en els segments més vulnerabilitzats de la classe treballadora.
Per tant, el feminisme de classe parteix de la idea que el gènere és també una qüestió material que organitza la divisió sexual del treball i la reproducció social. Aquesta lectura evita reduir l’opressió de gènere a qüestions purament simbòliques o culturals, i situa el centre en les condicions concretes que sostenen el patriarcat. Ara bé, com ja advertia Clara Zetkin, aquesta materialitat no converteix totes les dones en una mateixa classe: dins del capitalisme, les dones ocupen posicions de classe diferents amb interessos i necessitats contradictòries i confrontades. Per aquest motiu el feminisme ha de reconèixer que el patriarcat no funciona com un sistema autònom ni paral·lel al capitalisme, sinó com un mecanisme integrat en la seva estructura, i que l’explotació de gènere i l’explotació de classe operen de manera entrellaçada dins d’una mateixa totalitat.
Precisament per això és fonamental saber de què parlem quan parlem de classe. Sense un concepte clar de classe, és impossible entendre el procés de desclassament de la classe obrera en les darreres dècades i, encara més, és impossible pensar estratègies per recuperar una consciència de classe que no sigui purament retòrica.
El desclassament no s’ha produït perquè la classe hagi desaparegut com a relació estructural, sinó perquè ha desaparegut el sentiment de pertinença i, per tant, la capacitat d’organització política.
És precisament en aquest context de desclassament on es fa evident la importància de tornar a parlar de classe amb precisió. Perquè quan la classe deixa de ser el marc interpretatiu central, el conflicte social tendeix a reformular-se en termes transversals a la classe.
El feminisme ha de reconèixer que el patriarcat no funciona com un sistema autònom ni paral·lel al capitalisme, sinó com un mecanisme integrat en la seva estructura, i que l’explotació de gènere i l’explotació de classe operen de manera entrellaçada
Ho veiem en molts moviments socials contemporanis. L’ecologisme, per exemple, sovint es presenta com una lluita universal per un món més sostenible, però en molts casos ha diluït la qüestió de classe fins a convertir-se en una política de pràctiques individuals, de consum responsable i de coherència moral. No es tracta de negar la necessitat d’aquestes lluites per un món més just i més ètic, sinó d’assenyalar el risc que el conflicte estructural es desplaci cap al terreny del comportament individual.
Quan això passa, la transformació deixa d’aparèixer com una qüestió de relacions materials i es converteix en una qüestió de conductes correctes o incorrectes. El focus es mou de l’organització de la producció i la distribució del poder cap a l’esfera de les decisions personals. I en aquest desplaçament, la classe queda desdibuixada.
En aquest sentit, el feminisme, igual que l’ecologisme, necessita recuperar una lectura de classe per no desplaçar el conflicte estructural cap al terreny del moralisme. Alhora, ha d’evitar quedar reduït a una política identitària desvinculada de les condicions materials i centrada en la regulació de comportaments, llenguatges o pràctiques individuals. Un feminisme de classe no pot reduir-se a una identitat ni a una etiqueta acumulable, ni convertir la classe en un capital polític o simbòlic. Ha de partir d’una comprensió material de les condicions d’explotació i reproducció que estructuren la vida de les dones.
Si el feminisme de classe vol ser coherent, ha de tenir clar què entén per classe. Ha d’evitar convertir-la en una identitat moral o en una categoria simbòlica flexible. I ha d’assumir que la lluita de classes no és una qüestió d’actituds, sinó de condicions materials.
