Andrea Jiménez ja va demostrar amb Casting Lear (2024) que en el teatre sempre tot està per fer i tot és possible, i és per aquesta condició indefinida i mutant de l’art que tot pot ser sorprenent i innovador. Ara està present per partida doble a la cartellera de Barcelona, amb una reposició (Mal de coraçon, amb la Companyia Solitària, a La Villarroel fins al 21 de juny) i amb l’estrena d’una tragèdia clàssica remuntada: Contra Antígona (Teatre Lliure de Montjuïc, també fins al 21 de juny). L’interès del muntatge Contra Antígona és la seva desacomplexada i postmoderna tergiversació, que permet donar més veu a alguns personatges (el corifeu o, millor dit, la corifea: una divertidíssima Olga Onrubia), relegar-ne altres a un rol secundari inesperat (l’heroïna protagonista, l’Antígona creada per la potent Júlia Truyol) i introduir un joc de mirades i interrupcions, amb un dispositiu que permet a algunes persones del públic entrar en escena i intervenir en l’espai, la trama i les coreografies.
La reflexió sobre el cor i la seva progressiva difuminació en el teatre que es fa a Contra Antígona és del tot pertinent, tot i que tot plegat potser queda una mica diluït quan aquest dispositiu no funciona a tot ritme, i queda com una anècdota més visual i “participativa” (en el sentit més ambigu de la paraula), com a excusa per a desmuntar el clàssic amb unes interrupcions i peus de pàgina del tot contemporànies i, finalment, convertir l’argument en un trencaclosques ple de grumolls de text declamats a l’antiga. Tot i que la idea no arribi a desplegar-se radicalment i completament, s’agraeix l’atreviment i l’èxit de dur els noms dels clàssics cap a una altra mirada, més juganera, de l’escena, que ben segur gaudiran moltes assistents. Per a les més exigents, canònics, pacients i entusiastes de la literatura implacable, l’obra a veure era el tres en un que proposava Carlota Subirós: una Antígona i dos Èdips, tres obres en dues hores i escaig, sense pausa. Es va poder gaudir al TNC el mes passat. Aquí no perdia força ni pertinença la idea central d’aquella tragèdia fundacional, l’enfrontament de les lleis dels homes (de les dones, més ben dit!) contra les lleis dels Déus (o heteropatriarcals i sistèmiques, encara millor dit!). L’adaptació dramatúrgica de Ferran Dordal –eficient, condensada i que va al gra– servia a una producció fascinant sobretot a escala escenogràfica i musical, concebuda com un ritual escènic hipnòtic i commovedor.
Una tragèdia “jonda” i amb duende al Raval
Sense sortir de Barcelona, cal celebrar el renaixement del Teatre del Raval, el que fou la sala teatral del cercle parroquial del Carme, a tocar de la plaça del Pedró. En un edifici impressionant, de ressonàncies expressionistes i modernistes, del tot excepcional i singular a la ciutat, aquest teatre fundat el 1930 va allotjar, als anys cinquanta i seixanta, el teatre amateur del barri (Josep Maria Benet i Jornet hi va estrenar les seves primeres aventures teatrals), i més recentment havia estat dirigit, al llarg de disset anys, per Empar López, a qui devem també un agraïment i una admiració. López tancà la sala fa uns anys per manca de suport públic i per inviabilitat econòmica del projecte. Ara, el duet format per Pep Tosar i Evelyn Arévalo, després de renovar, modernitzar i ampliar el teatre, hi emprenen una nova etapa. I ho fan proposant un nou espai de bar-cabaret, amb escenari a peu pla i ambient informal, per a concerts, recitals, monòlegs, etcètera. El teatre torna per enriquir una escena, la del Raval, força viva, gràcies a espais com la Sala Fènix i Cabaret El Llantiol, l’Ateneu del Raval i el Forn de teatre Pa’tothom, que completen la cartellera més comercial.
Per a l’ocasió, es recupera un interessantíssim espectacle híbrid dedicat a Lorca, i titulat Federico García (estrenat al festival Grec del 2015), que en la seva reposició ravalera es podrà veure fins al 26 de juliol. El “cas Lorca” torna a estar molt present als escenaris barcelonins: Juan Diego Botto durà el seu espectacle Una noche sin luna al Teatre Tívoli (el mes de juliol), i el duet de directors coneguts com Los Javis han guanyat un premi a Cannes amb La bola negra, amb el poeta andalús i la temàtica queer i antifeixista en primer pla.
‘Federico García’ és pura emoció en un gènere reinventat, que depassa el teatre-document per aixecar un xou emocionant, un autèntic monument a l’altura tant dels reptes i els deutes que tenim amb la memòria històrica i amb l’obra del poeta assassinat
Federico García és a la vegada concert de flamenc amb ball, documental audiovisual amb entrevistes a persones expertes en Lorca, i narració poètica i recitada dels moments cabdals de la vida i la mort de l’escriptor. Pura emoció en un gènere reinventat, que depassa el teatre-document per aixecar un xou emocionant, un autèntic monument a l’altura tant dels reptes i els deutes que tenim amb la memòria històrica, i amb la imaginació de l’obra del poeta assassinat. Cal recordar que Tosar ja havia dedicat un espectacle pluridisciplinari de la mateixa corda al poeta Damià Huguet, i ara està treballant en Vientos del pueblo, dedicat a Miguel Hernández. La programació de l’escenari renascut del Teatre del Raval va acollint altres espectacles, en paral·lel, com Set maneres de ser Hamlet (de Josep Pere Peyró, fins al 26 de juny), León a la terra dels homes (de Maria Pla, basat en obres d’Antoine de Saint-Exupéry, fins al 26 de juny) i L’enterrador (de Gerard Vázquez, del 27 de juny al 26 de juliol).
Peeping Tom: les imatges del futur
El teatre que Lorca va anomenar “bajo la arena”, és a dir aquell que desafiava les convencions i repressions del teatre moralista-burgès, té molt a veure amb les propostes escèniques de la companyia Peeping Tom, troupe belga d’adopció integrada per gent provinent del món de la dansa i flamants practicants de les dramatúrgies de la imatge, de l’escena experimental més surrealista, insondable i retrofuturista. Peeping Tom tenia habitualment al seu timó la parella coreògrafa formada per Gabriela Carrizo (que ara signa la direcció d’aquest espectacle) i Franck Chartier; i, al seu altar de referència, noms com David Lynch.
En la proposta que presenten al Teatre Nacional de Catalunya (Chroniques, del 4 al 14 de juny), encadenen tot d’escenes encadenades, marcianes i de ciència-ficció d’estètica entre la sèrie B, el lisèrgic i l’oníric, en un paisatge postapocalíptic malauradament adient als nostres dies: habitat per ballarins frenètics, condemnats a fracassos i finals tràgics, en mode de loop hiperexcitat, i amb trames coreogràfiques difícils de desxifrar, a la vegada terrorífiques i còmiques, patètiques i hilarants. Un trasbals d’imatges i moviments que comprendrem perfectament i ens resultarà familiar, malgrat l’aparent sense sentit de tot plegat.
