Diu que va escollir l’especialitat de medicina interna per vocació, i que ja no és el criteri que, en molts casos, predomina a l’hora de decidir-la. “Cada cop més els millors números del MIR [metge intern resident] opten per especialitats que permeten fer consulta privada, com dermatologia, cirurgia plàstica, oftalmologia o otorrinolaringologia, perquè suposen un incentiu, no només quant a la retribució, sinó també per la conciliació familiar”, afirma Héctor Requena Gallego. És resident de quart any en un hospital de l’Institut Català de la Salut i forma part de l’Associació MIR, creada a escala estatal per intentar millorar les condicions d’aquesta part del personal mèdic i, remarca Requena, alhora l’assistència a les persones pacients. Aviat li quedarà per davant només el cinquè i darrer any de residència. Quan l’acabi, no té assegurat continuar treballant a la sanitat pública catalana, com és habitual entre el personal MIR. “No falten metges, falten contractacions”, denuncia.
La vostra organització posa damunt la taula començar una vaga indefinida del personal mèdic resident. De què depèn tirar-la endavant?
El personal resident estem esgotat, perquè sostenim molta de l’activitat assistencial. Òbviament que pensem que una part de la residència ha de ser l’assistència. Però el que volem és blindar la formació i que no passi pel damunt la pressió assistencial, perquè el fet és que acabem cobrint buits. Estem cobrint el dèficit del sistema sanitari. Durant la residència, el que hauríem de fer, sobretot, és formar-nos, amb personal mèdic que sigui ens tutoritzi i que sigui remunerat per fer aquesta tasca. Això ara depèn de qui et trobes a l’hospital. Segons amb qui topis, la teva formació es debilita molt.
“Demanem blindar la formació i que es respecti la jornada del personal mèdic resident perquè, ara mateix, estem salvant les guàrdies d’urgències”
Demanem blindar la formació i també que es respecti la jornada del personal mèdic resident perquè, ara mateix, estem salvant les guàrdies d’urgències. El meu salari base és de 1.340 euros. Estant com està l’habitatge en llocs com Barcelona no ho tenim fàcil. Demanem augmentar el salari base per no estar obligats a fer tantes guàrdies per arribar a final de mes. Jo he tingut altres feines, he treballat de tècnic d’emergències sanitàries i de socorrista, i em sorprèn veure les condicions laborals que avui dia tinc, amb quasi 35 anys i 11 de formació en medicina. No han estat mai condicions laborals tan dolentes. El que passa és que Medicina és molt exigent i tothom normalitza el sacrifici. L’esgotament es normalitza i ho paguem amb la salut mental. Segurament sempre ha passat, però abans es tapava. El sacrifici personal és enorme i arriba un moment que la gent peta. No ens sembla bé continuar perpetuant-ho, apretant les dents i continuant sense mirar per la gent que vindrà. Hem de mirar en col·lectiu. En les condicions actuals fem el que toca, però ho fem amb més possibilitats de cometre errors, perquè no hem descansat. I treballar 70 o 80 hores en una setmana repercuteix també a l’hora de poder absorbir coneixements. Hi ha mínim una guàrdia de 24 hores setmanal.
En què pot repercutir que us atureu? Ho notarà el funcionament sanitari?
Si no hi fóssim, les guàrdies de les urgències hospitalàries no es poden dur a terme. El 80% és feina de residents. Segons la guàrdia, hi ha vuit o deu residents que no parem de veure pacients. Si els treus, queden tres persones. No se sostindria el servei. Al meu hospital, que és gran, de tercer nivell, tres o quatre metges adjunts supervisen el personal mèdic resident durant el dia. A la nit, normalment, se’n van a dormir i ens quedem amb els seus números de telèfon per si cal trucar si es descontrola la guàrdia. La cultura de l’exigència fa que molts cops no truquem si no és que estem desbordades. En una nit, intentem dormir una hora i hi ha molta pressió i ansietat. A les vagues el personal resident som el mínim. Hem d’anar a la guàrdia obligatòriament les setmanes de vaga i els adjunts d’urgències també.
“Plantegem una vaga indefinida, si res canvia, a partir de setembre, com ha fet el personal MIR a Anglaterra. Ha estat efectiva en termes retributius i de millora de la jornada”
És molt difícil que amb la vaga es pugui aconseguir alguna cosa, per això el canvi d’estratègia dels sindicats, que s’ha centrat a deixar de fer l’activitat extraordinària; la que no està al contracte de personal anestesista, cirurgià, traumatòleg… Que parin els quiròfans a les tardes es nota. Tensionarà molt. El personal resident no volem una vaga, perquè ens estem formant. Jo vull anar al meu servei a aprendre. Els quatre o cinc anys d’especialització els hem d’aprofitar. Però la plantegem, si res canvia, a partir de setembre, com han fet a Anglaterra. Ha estat una vaga efectiva en termes retributius i de millora de la jornada. I el seu punt de partida era millor que el nostre.
Heu denunciat el suïcidi de tres metges residents a l’Estat espanyol en els darrers mesos. Ho assenyaleu com un símptoma extrem d’unes condicions de sobrecàrrega que hi ha de manera molt més àmplia dins del col·lectiu.
Seria d’ignorant dir que han estat a causa de la residència, però és un factor de risc més. La depressió i el suïcidi són multifactorials. Aquests companys segurament tenien altres problemàtiques, i se’ls va afegir les condicions de feina. El que és veritat és que hi ha estudis que demostren que el col·lectiu mèdic té el doble de taxa de suïcidi que la població general. Tenir vides a les mans és un estrès que no tens en altres feines. Sabem com funciona el cos i té a veure-hi. Durant molt temps, per por al qüestionament de la professionalitat o a semblar “dèbil” en un entorn molt competitiu, s’ha tapat el cost d’aguantar i aguantar. Però la nostra generació veiem arcaic normalitzar el nivell de càrrega i les condicions en què l’assumim.
Aquesta setmana el Consell de Ministres ha aprovat l’avantprojecte de l’Estatut Marc, que millora les condicions laborals del personal sanitari, però desperta rebuig entre els sindicats mèdics. Per què?
L’Estatut Marc no s’havia tocat des dels anys 90. Millora les condicions de la resta de col·lectius sanitaris però no les del personal mèdic, que liderem l’assistència. No és classisme, és que tenim més responsabilitat. Si hi ha una negligència, ens n’anem a judici nosaltres. Necessitem taules de negociació pròpies i una normativa que defineixi les nostres singularitats. No és que vulguem que l’Estatut Marc quedi en un calaix i no es millorin les condicions de les nostres companyes sanitàries. El que volem és una taula de diàleg en què puguem obtenir beneficis tant per nosaltres com per les persones que atenem. Som dels pocs països en què es fan guàrdies de 24 hores. A la resta s’han organitzat per fer-ho d’una altra manera. Som conscients que és difícil retirar les guàrdies de 24 hores, però s’ha de fer de manera progressiva.
Entre els canvis de millora de les condicions laborals i de conciliació, l‘Estatut Marc recull eliminar les guàrdies de 24 hores.
Hi ha lletra petita. Hi ha intenció de millores per al personal mèdic, però no les garanteix. El que diu és que s’intentarà reduir a 17 hores i si per necessitats del servei no és possible es continuaran fent 24 hores. El fet és que el servei sempre té necessitats.
“Cal una injecció de recursos en la sanitat. Molt personal mèdic jove que acabem la residència no tindrem un contracte”
Amb la sobrecàrrega que hi ha sempre a urgències hi haurà necessitats, perquè no hi ha prou contractacions. Cal una injecció de recursos en la sanitat. Molt personal mèdic jove que acabem la residència no tindrem un contracte.
El director del Servei Català de la Salut (CatSalut), Alfredo García, deia aquesta setmana en declaracions a 3Cat que el problema no és de falta de contractacions sinó de com està distribuït el personal.
Si distribueixes el personal en guàrdies de 24 hores resulta més fàcil de cobrir que no tenint dues persones. Però així perdem qualitat assistencial i seguretat del pacient. I perdem professionals, amb taxes superaltes de burnout. Hi ha un estudi de l’Organització Mèdica Col·legial del 2025 que indica que el 90% té símptomes inicials de burnout i el 50% té els símptomes al complet. Són dades alarmants i centrades en MIR i metges adjunts joves, és a dir, que tampoc han estat tants anys al sistema. El sistema es debilita si no el reforces i des de la pandèmia s’està tensant massa el personal mèdic. Després de la pandèmia, van augmentar les llistes d’espera, va haver-hi més sobrecàrrega, i això ho anem arrossegant. No tot ho aguanta la vocació.
El govern català el que preveu és ampliar les places per estudiar Medicina. La previsió és que n’hi hagi 700 més en cinc anys.
No és veritat que no hi ha prou metges, és que molts surten d’aquest sistema com poden; és que acaben marxant després d’haver-los format 12 anys. Hi ha una fuga de talent. El problema és no retenir-lo. En molts serveis el personal resident acaba l’especialització i no s’hi pot quedar, perquè els hospitals no tenen la possibilitat de contractar-los. Molta gent se’n va a França, Alemanya o Suïssa. O a la privada, i no és el que voldria fer.
“No és veritat que no hi ha prou metges. El problema és no retenir-los després d’haver-los format durant 12 anys”
No sé en quina feina es considera normal fer 70 o 80 hores setmanals i treballar 24 hores seguides al peu del canó, veient pacients i més pacients. Hem de fer torns com fa la resta del personal, com infermeria, el personal zelador o el de neteja. S’han de destinar més recursos a la sanitat.
Davant les crítiques, el ministeri de Mónica García insisteix que les contractacions de personal depenen de cada govern autonòmic. Heu pogut reunir-vos amb el departament de Salut i fer-li arribar el vostre diagnòstic?
Hem d’intentar-ho encara. Sabem que el salari base depèn del ministeri, però que el complement de formació, per exemple, el pot modificar el CatSalut, per tal que correspongui a la responsabilitat que tenim, perquè un resident ja és metge; ja exerceix. A la privada ja exerciria només amb el títol de Medicina. A la pública estàs obligat a fer una residència de formació sanitària especialitzada. A escala estatal, sí que hi ha confirmada una reunió amb el ministeri centrada en la salut mental del personal mèdic. El MIR és una joia que tenim, que forma bons metges, però que està fent aigües perquè veiem a quin preu ens formem. S’ha de revisar si l’aposta és per una sanitat pública, equitativa i justa. I la sensació és que es van passant la pilota entre governs.
