Dimecres al vespre, quan el sol començava a caure sobre Barcelona, Lleó XIV va arribar a la Sagrada Família en papamòbil, després d’un passeig triomfal per una ciutat convertida en passarel·la d’autoritats, fidels i criatures alçades perquè el pontífex les beneís. Amb la nit ja abocada sobre les torres, l’obra estrella de Gaudí es va convertir en el plató perfecte: llum, música, drons, plans aeris, emoció calculada i el cap de l’Església protagonitzant l’espectacle. Durant uns minuts, la televisió ho va tenir tot: bellesa, solemnitat, multituds, poder i directe.
Quan un mitjà públic informa d’un fet religiós, on acaba la cobertura informativa i on comença l’acompanyament acrític?
La pregunta no és si la visita del papa Lleó XIV mereixia cobertura. La mereixia. Era una visita institucional, religiosa, urbana, turística, simbòlica i política. Hi havia diners públics en joc —no només els 1,6 milions aportats per la Generalitat a la visita, sinó també la despesa del dispositiu policial, la cessió d’equipaments públics i les deduccions fiscals a grans empreses patrocinadores, que segons la Directa podien fer repercutir fins al 90% del valor de les donacions en les arques públiques i que difuminaven el cost real de la visita—, afectacions de mobilitat, projecció internacional, Sagrada Família, Montserrat, Brians, autoritats i banys de masses. El debat és un altre: quan un mitjà públic informa d’un fet religiós, on acaba la cobertura informativa i on comença l’acompanyament acrític?
Quan l’escaleta es fa processó
Per mirar de respondre-ho, hem analitzat la cobertura televisiva dels informatius públics de 3Cat, 2Cat i Betevé entre el 6 i el 10 de juny, els dies previs i centrals a la visita del pontífex a Catalunya. El recompte se centra en els informatius i, per tant, no és una auditoria completa de tot l’ecosistema mediàtic: per fer-la del tot exhaustiva caldria sumar-hi la cobertura radiofònica, la premsa escrita pública i privada, els magazins, els especials, l’activitat digital. Però la mostra ja permet veure una cosa: el papa no va entrar només a l’agenda: va ocupar l’escaleta.
El volum més gran en xifres absolutes el concentra 3Cat, amb més de tres hores de cobertura comptabilitzada només als Telenotícies de migdia i vespre. 2Cat, en canvi, és el canal que presenta el percentatge més alt: un 37,2% del temps dels seus informatius analitzats va estar dedicat a la visita. Betevé, amb una cobertura més marcada per les afectacions urbanes i la dimensió barcelonina de l’esdeveniment, també s’hi enfila: un 36%.
El crescendo parla per si sol i els pics il·lustren fins a quin punt la visita va desbordar la lògica de la cobertura convencional d’un gran esdeveniment. El 6 de juny, quan el Papa tot just havia aterrat a Madrid, la visita ja ocupava més de 56 minuts en cinc informatius analitzats: un 30,5% del temps total. El 8 de juny, el percentatge puja fins al 36,4%. Dit d’una altra manera: abans que el papa trepitgés la ciutat, les televisions públiques ja havien desplegat la catifa vermella. El 9, dia de l’arribada a Catalunya, arriba al 42,1%. I el 10 de juny, jornada central de la visita, amb Montserrat, Brians i la Sagrada Família, la cobertura supera la meitat del temps informatiu analitzat: un 53,2%.
El relat del Vaticà, en primer pla
Els minuts fan visible l’excés, però el to explica com se li va obrir pas. L’anàlisi de les peces mostra una insistència molt marcada en l’agenda del papa, els recorreguts, els preparatius, les afectacions, les imatges d’expectació, els banys de masses i els souvenirs. En alguns casos, especialment a les retransmissions o blocs més llargs, la cobertura s’acosta a una quasi retransmissió litúrgica o institucional, amb una reproducció minuciosa del relat papal i del calendari d’actes.
El 10 de juny, jornada central de la visita, amb Montserrat, Brians i la Sagrada Família, la cobertura supera la meitat del temps informatiu analitzat: un 53,2%
També hi ha diferències entre canals. 3Cat assumeix la cobertura més ambiciosa i extensa, amb presentadors desplaçats, múltiples connexions en directe —almenys quatre en la majoria dels telenotícies— i un desplegament narratiu que combina la dimensió institucional, religiosa, cultural i emocional. 2Cat tendeix a concentrar més pes relatiu en blocs curts però molt intensos, fins al punt que alguns informatius queden fortament dominats per la visita. Betevé, per la seva banda, ofereix una cobertura més vinculada a Barcelona: mobilitat, talls de trànsit, veïnat, dispositiu urbà i impacte a l’espai públic.
Les veus crítiques hi són, però sovint apareixen tard, breus o perifèriques. En alguns informatius s’incorporen víctimes d’abusos, portaveus laïcistes, la campanya Jo no t’espero o dones cristianes crítiques amb el paper de les dones dins l’Església, com les d’Alcem la veu. Però el gruix del relat queda ocupat per l’agenda institucional, la fascinació per l’esdeveniment i el valor simbòlic del papa com a figura de consens. La cobertura, doncs, no invisibilitza del tot la dissidència, però sí que la situa en un lloc secundari respecte del relat central que va vendre el Vaticà: el papa arriba i tot el país l’abraça i batega al seu ritme.
Pilar Baradat, investigadora de Blanquerna, defensa que el viatge de Lleó XIV, i més encara d’un papa nou en la seva primera visita, tenia interès públic i justificava una cobertura destacada
Pilar Baradat, investigadora i doctoranda vinculada a l’Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura, defensa que el viatge de Lleó XIV, i més encara d’un papa nou en la seva primera visita a Barcelona, tenia interès públic i justificava una cobertura destacada. En el cas de Barcelona, apunta, la rellevància anava més enllà de la població creient: la visita quedava lligada a l’any Gaudí i a la inauguració de la torre de Jesucrist de la Sagrada Família, un element amb projecció cultural i ciutadana. Baradat no qualifica la cobertura ni d’excessiva ni d’acrítica: “Hem tingut intervencions de religiosos i religioses, però també molta presència als mitjans de persones oposades a la visita”, afirma.
La litúrgia juga amb codis esportius
Però, David Vidal Castell, professor del Departament de Mitjans, Comunicació i Cultura de la UAB, no atribueix l’extraordinària cobertura només a una pulsió religiosa, sinó a la lògica mateixa de la televisió. “La clau de per què s’hi ha dedicat tanta estona, tants recursos i una cobertura tan intensa és perquè la comunicació audiovisual es basa en l’espectacle”, explica. Vidal remet a Guy Debord i Jean Baudrillard per entendre aquesta “simulació de l’espectacle” i recorda que l’Església catòlica va aprendre fa dècades a jugar en aquest terreny. Amb Joan Pau II, diu, el papat va deixar de ser una figura reclosa portes endins del Vaticà i es va convertir en una presència global, itinerant i massiva.
David Vidal Castell, professor de la UAB, no atribueix l’extraordinària cobertura només a una pulsió religiosa, sinó a la lògica mateixa de la televisió
“La fascinació per la figura papal va ser construïda damunt d’aquesta deriva cap al culte a la personalitat, que encaixa perfectament amb la teologia catòlica del sant pare”, afirma. La figura del papa condensa poder religiós, poder d’Estat, litúrgia, emoció, multituds i imatge. És, diu, “el personatge adequat” per a una televisió que es nodreix de directe, moviment i solemnitat.
El resultat, segons Vidal, s’assembla més als codis de la retransmissió esportiva que als d’una cobertura institucional ordinària: directe constant, desplaçaments, travellings, plans aeris, experts comentant cada gest, tensió d’espera i narració minut a minut. “L’audiovisual està basat en el directe constant. És un producte bastant imbatible”, sosté. En aquest cas, però, el directe no només informava: també engrandia el ritual. “Se n’ha fet un gra massa, òbviament”, conclou. Entén que la benedicció de la Sagrada Família era informativament rellevant, però qüestiona una cobertura abocada a seguir “quan el papa passa per tots els carrers de la ciutat”.
El bateig televisiu del servei públic
La periodista i crítica de televisió Mònica Planas, que fa anys que analitza com la pantalla construeix realitat, ha estat una de les veus més contundents aquests dies. En els seus articles ha parlat de televisions públiques convertides en “tele vaticana”, de saturació papal i de retransmissions atrapades entre l’esperpent i l’adoctrinament. Preguntada sobre si el problema és el volum de cobertura o el to, no dubta: “Per tots dos elements”. Per les hores dedicades a la visita en les cadenes principals, però també pel clima emocional del relat: un “to afectat que transmetia entusiasme” i que arribava fins i tot a l’estilisme d’alguns presentadors i reporters, “vestits com si anessin a un bateig”.
Mònica Planas, crítica de televisió, parla d’un “to afectat que transmetia entusiasme” i que arribava, fins i tot, a l’estilisme d’alguns presentadors i reporters, “vestits com si anessin a un bateig”
La seva crítica no és al fet que la visita fos notícia. El que qüestiona és que el relat televisiu acabés impregnat d’una il·lusió que no pertoca a un mitjà públic. “Hi havia, en certa manera, per a alguns professionals, com una mena de sortida de l’armari de les seves creences”, apunta. I afegeix: “De la mateixa manera que la televisió pública intenta ser neutral en les ideologies dels professionals i que no sabem què pensen sobre moltes coses, no tinc per què saber si són creients o no creients”.
Per a Planas, la cobertura ha estat “excessiva” i “desproporcionada” sobretot per com s’ha distribuït a la graella. No només es van retransmetre actes religiosos: es van obrir informatius, es van ocupar les cadenes principals i es va deixar poca escapatòria a l’audiència generalista. “Que tant la primera cadena de televisió espanyola com 3Cat quedin absolutament envaïdes per aquest relat”, diu, és el que converteix la cobertura en ocupació. De fet, recorda, quan el pontífex va arribar a Catalunya “ja estàvem saturats de papa perquè ens hem menjat amb patates tot allò de Madrid, com si fos nostre”.
Catequesi per a tots els públics
El problema, segons Planas, és especialment greu perquè “estem en un estat aconfessional” i “l’Església no és una institució compartida per a tots els ciutadans”. Per això, considera que els mitjans públics havien de tenir molt més present que “no tots som partícips d’aquest relat, i a més a més, durant tants dies”. En molts moments, diu, la cobertura va anar “cap a la passió i no cap a l’observació raonable”.
També assenyala l’elecció dels experts com un dels punts febles. “Molts d’aquests experts que s’han convidat utilitzaven un discurs clarament evangelitzador i propi de la catequesi”, afirma. I rebla: “A més, moltes vegades amb unes reflexions absolutament infantiloides i pròpies de campaments de l’Opus”. Les veus crítiques hi han estat, però “molt poc”, sobretot més enllà dels abusos sexuals a l’Església. Hi havia marge, diu, per a lectures més socials, polítiques, històriques i multidisciplinàries.
“Molts banys de masses i els espectacles d’estadis olímpics, que m’han semblat tots dos esperpèntics, era absolutament innecessari retransmetre’ls en les cadenes principals”, conclou Planas
Planas salva una cobertura ambiciosa de la Sagrada Família i, fins i tot, de Montserrat: eren actes amb lectures arquitectòniques, culturals, artístiques, històriques i polítiques, a més de religioses. Però separa aquests moments dels banys de masses i dels espectacles d’estadi. “Tots els banys de masses podien anar a cadenes secundàries de les televisions públiques”, defensa. I conclou: “Molts banys de masses i els espectacles d’estadis olímpics, que m’han semblat tots dos esperpèntics, era absolutament innecessari retransmetre’ls en les cadenes principals”.
La fe passa factura (pública)
Hungria Panadero, directora de la Fundació Ferrer i Guàrdia, arriba a una idea semblant des d’una altra posició: la laïcitat. La fundació, juntament amb Ateus de Catalunya i Europa Laica, ha impulsat la campanya Jo no t’espero, contrària no a la presència del papa com a líder religiós, sinó al finançament públic i al tracte institucional de la visita.
Hungria Panadero, directora de la Fundació Ferrer i Guàrdia, denuncia una “anomalia democràtica”: la presència privilegiada del catolicisme en les institucions públiques
Panadero insisteix que no es tracta d’anar “contra els creients ni contra l’Església catòlica”, sinó de denunciar una “anomalia democràtica”: la presència privilegiada del catolicisme en les institucions públiques. El papa apareix amb un doble barret —cap d’Estat i líder religiós—, i aquesta ambigüitat, diu, ha servit per donar cobertura institucional a una confessió concreta.
També coincideix amb Planas en una proposta: separar millor els canals i els relats. Veient l’espectacle de llum de la Sagrada Família, explica, va pensar que 3Cat “podria haver passat l’acte religiós al 33”, mantenir els informatius a la seva hora i connectar després amb la part cultural. És a dir: distingir entre acte litúrgic, acte cultural i cobertura informativa.
