Noies noies noies necessito ajuda, l’he liat molt. En tornar de la feina he parat al Bonpreu per comprar un parell de cogombres abans de pujar a casa. Ja que hi era he agafat tres o quatre tonteries més, i el de sempre: no portava bossa i ja anava força carregat amb la motxilla i el paraigua, però, així i tot, he volgut fer-me el dur i ho he arreplegat tot com he pogut amb l’orgull patètic dels qui preferim anar incòmodes que pagar uns cèntims per un tros de plàstic amb nanses.
El problema que s’ha desencadenat arran d’aquesta decisió ha vingut a l’ascensor de casa. Després de pitjar el 6 amb el nas perquè tenia les mans inhabilitades, i amb les portes ja tancant-se amb el seu run-run metàl·lic habitual, he tingut la mala fortuna que un dels cogombres se m’esmunyís de les mans quan tot just quedava mig pam perquè les portes es tanquessin del tot, i ha anat rodolant fins a quedar encastat al forat que hi ha entre la porta de fora i el terra de l’ascensor. Crec. Les portes s’han acabat de tancar i s’ha fet un silenci que l’he sentit meitat amb pànic meitat amb descollonament.
Entre cagar-me de por i pixar-me de riure m’ha quedat una incògnita: on havia anat a parar el cogombre? Si les portes s’havien pogut tancar amb normalitat sense tornar a obrir-se sobtadament, volia dir que no havien detectat cap obstacle, no? Potser havia caigut al forat de sota del tot i ja me’n podia oblidar per sempre?
De cop, l’ascensor s’ha posat en marxa rumb al sisè pis i he començat a sentir una fressa molt estranya, com una mena de fffffffffff continu. Provenia justament de la part de sota d’on interseccionen les dues portes, i tot i tenir força sospites del que podria estar passant just a fora de la caixa de ferro en moviment on em trobava, alguna mena de bloqueig mental m’ha impedit fer res a banda de quedar-me expectant.
Ara mateix, no sé si podré fer vida gaire més temps en aquesta comunitat
De sobte, just en el pas de la planta baixa a la primera, hi ha hagut com una mena d’entretall al sorollet: fffFTP!, però que de seguida ha seguit igual: ffffffffffffff… Al pas per la segona planta, un altre cop: fffFTP! I de nou: fffffffffff. Res podia aturar el curs de la màquina, li havien encomanat arribar al pis 6 i cap allà es dirigia amb determinació.
A hores d’ara era més que evident què estava passant: les portes de l’ascensor havien pinçat el meu pobre cogombre com les iaies que agafen les cries de gat pel clatell, i l’estaven refregant sense descans per la cara interna de les parets del bloc on visc. El so que se sentia als canvis de pis no era altre que el so de la tortura cucurbitàcia: una arrapada, un tall abrupte sense miraments ocasionat pels angles rectes de la paret vertical amb els terres horitzontals de cada planta.
Finalment, he sabut reaccionar i he premut el 3 perquè l’ascensor s’aturés a la meitat del camí. El desastre ja estava fet i era un desastre, però saber que podria haver estat el doble de desastre i que l’he pogut alleujar m’ha donat una petita xutada d’aquell mateix orgull patètic que em fa rebutjar les bosses de plàstic.
El tema és: i ara què faig? Aviso a la portera demà al matí? Vaig de matinada, quan tothom dormi, ben carregat de Sanytol a veure si puc treure les restes de cogombre a les quals pugui accedir? No estic tranquil sabent que hi ha un cadàver mutilat en alguna part del buit per on puja i baixa l’ascensor cada dia, però tampoc puc accedir a aquest espai de cap manera. Farà pudor quan es podreixi? Em fa por trobar demà una nota al rebedor quan torni de treballar, d’aquelles engendrades amb boli enrabiat per algú que encara conserva la cal·ligrafia de qui va aprendre a escriure durant el franquisme, titulada “Al guarro del pepino” o alguna cosa per l’estil, i seguida d’improperis de tota mena cap a mi.
La veritat, ara mateix, no sé si podré fer vida gaire més temps en aquesta comunitat. L’únic espai del planeta Terra que comparteixo esporàdicament amb els meus veïns és aquell metre quadrat d’ascensor de miralls de parc temàtic. Coincidir amb algú en pujar a casa o baixar al carrer, tot mantenint el secret del crim mentre veig els regalims cogombre-residuals de la víctima escampats per la paret, se’m presenta com una tasca complicadíssima, inabordable. Vosaltres que haguéssiu fet?
Per sort, n’he comprat dos.
