En abril del 2026, la Global Sumud Flotilla iniciava el seu viatge des del Moll de la Fusta, al Port de Barcelona. Es tractava d’una de les missions civils més massives en suport a Palestina dels darrers temps. El seu objectiu principal era trencar el bloqueig il·legal a Gaza per part del govern sionista d’Israel, entregar ajuda humanitària i establir una presència civil sostinguda a la regió. Emi Nacher, de 67 anys, nascuda a València, infermera de professió i patrona d’embarcació va participar per primera vegada en la Flotilla de la Llibertad en 2018. Aquesta experiència, lluny de soscavar les seues forces per a continuar lluitant, la va dur a enrolar-se en una nova missió en solidaritat amb el poble palestí. Juntament amb ella, centenars d’activistes de més de 56 països i més d’un centenar d’embarcacions començaven a l’abril la seua travessia pel Mediterrani, amb el suport logístic de vaixells com ara el Artic Sunrise de Greenpeace o l’Open Arms.
Què et va dur a participar en la Flotilla de la Llibertat el 2018?
La meua trajectòria com activista m’ha dut a col·laborar com a infermera en diversos camps de refugiats, com per exemple al Sàhara Occidental, a Grècia, a l’illa de Kios, o al camp de refugiats de Sabra i Shatila al sud del Líban. També col·labore des de fa anys amb el Moviment d’Objecció de Consciència i amb el meu sindicat, la CGT, que estan molt implicats en el moviment de suport a Palestina. En aquest context, el 2018, davant el constant patiment del poble palestí a mans del govern d’Israel i de les Forces d’Ocupació Israelianes, vaig prendre la decisió d’embarcar-me en la Flotilla de la Libertad rumb a Gaza.
Per què vas decidir embarcar-te de nou a la Global Sumud Flotilla?
“Teníem la forta convicció que anàvem a trencar el bloqueig i a arribar a la costa de Gaza”
A banda de tenir les meues tres filles, fer activisme com a infermera ha estat una de les coses més importants de la meua vida. Dit això, des de la Global Sumud Flotilla estaven demanant personal sanitari. Hi havia un vaixell medicalitzat, el Family. Hi havia més de cent persones especialitzades en cures mèdiques repartides en les diferents embarcacions. Centenars d’activistes vam rebre entrenament per a embarcar-nos en més d’un centenar de vaixells. En aquesta ocasió, teníem la forta convicció que anàvem a trencar el bloqueig i a arribar a la costa de Gaza, i que la població gaziana aconseguiria venir al vaixell per ser atesa. Teníem una forta determinació en arribar i trencar el bloqueig il·legal i havíem pactat no aturar-nos. No podrien amb totes nosaltres.
Com vàreu ser interceptades i segrestades?
“Tot i que havíem decidit no parar fins a arribar a Gaza, el capità va decidir parar perquè podien matar-nos”
Va haver-hi una primera intercepció a 700 milles nàutiques de la costa de Gaza, prop de Creta, en aigües internacionals, on van interceptar al voltant de vint embarcacions i segrestat vora dues-centes persones. Van sabotejar els motors, veles i màquines, per a deixar-les inutilitzades. A una d’elles, la van deixar inutilitzada i a la deriva amb persones dins amb una previsió de fortes onades i vent i van haver de ser rescatades per l’Open Arms. D’eixa primera intercepció vam aconseguir escapar. La nostra embarcació, la Khan Yunis, fou interceptada el dia 18 de maig al matí. En aquesta, viatjàvem nou tripulants, quatre dones i cinc homes. Ens trobàvem en aigües internacionals, molt a prop de la costa de Xipre. En un moment donat, el cel es va omplir de drons. Immediatament, va aparéixer una llanxa de les Forces d’Ocupació d’Israel. Al mateix temps que es dirigien cap a nosaltres ens cridàvem que aturàrem l’embarcació mentre feien trets amb foc real. Tot i que havíem decidit no parar fins a arribar a Gaza, el capità va decidir parar davant la perillositat de la situació i la possibilitat real que podien matar-nos. L’exèrcit preguntà qui era el capità, però no ho vam dir en cap moment. La llanxa de l’exèrcit israelià ens va escoltar cap a un “vaixell-presó”. Altres embarcacions també van ser interceptades.
Com va ser l’arribada i quant de temps estiguéreu al “vaixell-presó”?
“Vaig veure com a una companya li arrencàvem la roba amb un ganivet”
El govern israelià havia confeccionat dos “vaixells-presó” específicament per a les activistes de la Global Sumud Flotilla. Eren dos vaixells de càrrega, als quals havien posat uns contenidors de mercaderies en forma de rectangle, disposats de tal forma que feien com un pati al mig. Dalt dels contenidors, hi havia franctiradors vigilant-nos. A mi em va tocar al vaixell on eren més agressius, tot i que als dos vaixells es van cometre tota mena de maltractament i tortures. Només pujar em van arrancar la samarreta, que tenia una imatge del Dr. Abu Safiyya, dient-me que era un terrorista de Hamàs. Em van ficar unes brides a les mans per darrere l’esquena i traslladaren, juntament amb la resta de companyes, amb el cap mirant a terra. Seguidament, em van ficar davant d’una fila de taules on em van demanar el passaport. A continuació, em pujaren la samarreta i em baixaren el pantaló per a deixar-me en roba interior mentre tots els soldats reien.
En aquell moment, em van llevar la documentació i una bossa amb material sanitari, i em varen traslladar a una estança fosca. Vaig veure com a una companya li arrencàvem la roba amb un ganivet, tot i que en eixe moment pensava que li estaven tallant tot el cos. Jo estava de genolls a terra amb les brides a les mans per darrere l’esquena i em van ficar en peu estirant-me dels polzes, fet que em va provocar dos esquinços als tendons. Em van ficar eixe mateix ganivet al coll. Em van tallar les brides i van arrossegar-me pel cap fins que d’una patada en van tirar al pati. En aquell moment, vaig veure totes les meues companyes amb les camises ensangonades, sang a la cara i al cos, braços trencats, nassos trencats… Va ser una visió horrible. Una companya em va rebre amb una abraçada i vaig passar tot el dia plorant dins d’un contenidor sense saber que ens passaria. La brutalitat dels soldats israelians va continuar.
Què et van contar les companyes quan us vàreu trobar al pati?
“Vam patir pallisses, fractures d’ossos, descàrregues amb la pistola tàser a la cara i genitals, i almenys 15 violacions amb tota mena d’objectes”
Érem 154 persones, de les quals 57 van patir politraumatismes. Teresa, una companya traumatòloga que estava entre nosaltres, ens va atendre com va poder. Vam patir pallisses, fractures de costelles, nas, braços, cames, descàrregues amb la pistola tàser a la cara i genitals, cops amb la punta del fusell, que et deixava una marca redona molt característica, ferides amb bales que es deien “beans bag” i que et deixen un forat a la pell, i almenys 15 violacions amb tota mena d’objectes. En aquestes condicions, ens van tindre a base de pa i aigua, una ampolla xicoteta per a cada 15 persones, i sense atenció mèdica. Al segon dia, la germana del president d’Irlanda, metgessa que participava en la Flotilla, va exigir aigua per a totes i material d’higiene personal per a les dones, juntament amb Teresa, companya, traumatòloga, aconseguiren que ens el donaren.
Com va ser la nit i l’endemà del segrest per part de les Forces d’Ocupació Israelianes?
“A un grup ens van ficar contra la paret i ens van tirar una granada. Va caure als meus peus i jo vaig pensar que anàvem a volar pels aires”
Jo havia estat plorant tot el dia perquè no em podia creure el que estava passant i l’horror que havien hagut de patir les meues companyes. Com a infermera també sentia impotència perquè m’havien llevat la bossa amb material sanitari amb el qual haguera pogut atendre les persones ferides. A mitjanit, estava en un dels contenidors i vaig començar a sentir crits de dolor. Vaig eixir al pati, però tot el món continuava dormint. Em vaig dirigir cap a la porta del contenidor on es practicaven les tortures, que era d’on eixien els crits, i vaig començar a cridar que obriren la porta. De sobte, vaig veure una llum verda làser d’un fusell que m’apunta. Després dos, tres, quatre… Algunes companyes ja s’havien alçat pel soroll que havia fet i el capità de la meua embarcació em va agafar del braç i em va treure d’allí. La resta de companyes va començar a cridar en anglés “vergonya, vergonya” i vam aconseguir traure les companyes que eren torturades. L’endemà no va ser millor. De sobte, es van posar en una filera amb els escuts antiavalots i metralladores entre els escuts on es podien veure com els penjava els carregadors. A un grup ens van ficar contra la paret i ens van tirar una granada. Va caure als meus peus i jo vaig pensar que anàvem a volar pels aires. Va detonar i va fer un soroll eixordador i molt de fum. Jo continuava amb les meues cames intactes. Em van dir de seguida que era una granada “atordidora”. Per un moment vam pensar que anàvem a morir. La resta del dia va continuar entre amenaces, agressions i tortures a les companyes que a poc a poc anaven interceptant i segrestant en aquell “vaixell-presó”.
Com va ser el procés i l’arribada al port?
“Ens vam ficar al pati de genolls, amb les mans per darrere l’esquena amb brides a ple sol durant quatre o cinc hores”
Després de l’acte intimidatori amb la magrana “atordidora”, ens vam ficar al pati de genolls, amb les mans per darrere l’esquena amb brides a ple sol durant quatre o cinc hores. Mentrestant, continuàvem pujant al “vaixell-presó” la resta de companyes de la Flotilla que anaven interceptant i segrestant. Les amenaces, agressions i maltractaments no paraven. El dia 20 de vesprada vam arribar al port d’Ashdod. Jo havia decidit fer vaga de fam, per denunciar les nostres condicions i de les condicions dels presoners palestins, al matí ja no ens van donar més aigua. En arribar al port ens van ficar sota una carpa on vam estar en la mateixa posició de genolls amb el cap a terra i les mans a l’esquena. Jo feia dos dies que feia vaga de fam i no tenia res a l’estómac. En un moment donat vaig començar a vomitar els àcids de l’estómac que era l’únic que tenia dins. Com que era de genolls amb el cap a terra i no em podia aixecar, els àcids de l’estómac van començar a entrar per la meua tràquea. No podia respirar. Vaig començar a fer un soroll com a agonia. Tinc el monyo llarg i se’m ficava a la boca i no em deixava respirar. Amb les mans embridades no podia llevar-me’l i em refregava la boca en els pantalons del company de davant per aconseguir respirar. Continuava sense poder respirar i abans que em desmaiara vaig començar a cridar “doctor, doctor, no puc respirar, necessite un doctor”, en anglés. Tota resposta i ajuda que vaig obtindre va ser una patada d’un soldat al costat dret tan forta que va fer que el meu cor bategara de nou i no em desmaiara. No parava de plorar, era conscient que havia estat a punt de morir. Tot això va passar en presència del ministre israelià de seguretat nacional Ben-Gvir i el cònsol espanyol. De fet, un company del Sirius es va adreçar al cònsol espanyol dient-li que això era una vergonya, que veia com ens estàvem tractant i que no estava fent res, que el seu sou hauria d’estar destinat al poble palestí. Alguns membres del seu entorn el van parar dient-li que el cònsol no estava allà per tal d’atendre’ls en eixe moment. També vam veure a famílies amb xiquets xicotets i parelles dels soldats gaudint de com ens maltractaven i pegaven sense gens de pudor. Em van aixecar i em van dur a una estança mentre em donaven cops de peu i bufetades. Va vindre un traductor per fer-me signar un document on deia que jo havia entrat a l’Estat d’Israel de manera irregular i que em deixaven marxar l’endemà a un avió. Jo els vaig dir que no firmava res, que ells m’havien segrestat a aigües internacionals prop de Xipre, que jo no havia comés cap delicte.
Com va ser el tracte a la presó d’Israel?
“Ens van ficar en una cel·la i amb un gos dins. El gos va començar a olorar el sexe. Pensàvem que ens anaven a violar a totes”
A les dones ens traslladaven de cel·la a cel·la amb cadenes als turmells i a les mans. Amb les cames flexionades i el cap mirant a terra fent una fila. Ens feien desfilar davant de tots els soldats per humiliar-nos i no deixar-nos dormir. Quan estàvem al pati ens ruixaven amb una mànega amb aigua amb un producte urticant. La situació dins de les cel·les era molt precària, no hi havia matalassos ni mantes, tot i que quasi no ens deixaven dormir mitja hora seguida. Una companya va sentir com parlaven àrab-palestí els soldats i com posaven preu al “sexe” de les dones que allà estàvem. Segons si eres espanyola, italiana o anglesa, tenies un preu, si eres una dona racialitzada el teu “sexe” no valia res. Tot això entre rialles i bromes. Apostaven per la més jove, la més guapa, la més rossa… De sobte, ens van ficar en una altra cel·la i amb un gos dins. El gos va començar a olorar el sexe. Pensàvem que ens anaven a violar a totes. Van treure al gos de la cel·la després d’una estona. Estàvem totes aterrades sense parar de plorar. No sabíem fins a quin punt anaven a arribar totes aquestes atrocitats. No paràvem de pensar que si això ens ho estaven fent a nosaltres, tot el que hauran fet durant dècades a les presoneres palestines en eixa mateixa presó. Per a les persones palestines empresonades la tortura és sistemàtica, les tenen lligades a les lliteres de les cel·les durant dies i no reben atenció mèdica, per la qual cosa pateixen amputacions de mans i peus. Actualment, hi ha al voltant de 10.000 presos palestins, del qual el 30%, estan en règim de detenció administrativa. No tenen càrrecs, ni acusació, ni dret a judici ni advocats. D’eixos 10.000, 400 són menors d’edat. Em genera terror el que estan passant durant anys.
Quines seqüeles físiques o emocionals han deixat aquestes agressions?
Tinc seqüeles físiques, com ara esquinços dels dos dits polzes i un pinçament lumbar. A Turquia em van posar un goter a l’hospital perquè em trobava molt feble. En tornar a València vaig rebre ajuda de la Plataforma Sanitària per Palestina, que havia preparat una caseta al camp per a descansar i em trobava confiada. Però no em trobava gens bé. La primera setmana anava caminant i vaig caure dues vegades. Va començar a picar-me tot el cos. Quan vaig anar a l’hospital en vam diagnosticar sarna i em vaig haver de medicar. Al cap d’uns dies, quan ja creia que estava millor físicament, una nit vaig començar a tindre uns forts dolors a les lumbars. Com si en tallarem a trossos. No em podia moure. He hagut d’anar tres vegades a urgències en una setmana i porte diverses visites al traumatòleg i fisioterapeuta. El dolor és insuportable i no em deixa dormir a les nits. Psicològicament vaig estar amb malsons horribles dues setmanes. Vaig anar a teràpia i em va ajudar que desaparegueren. Actualment, comence una teràpia que ofereix la Global Sumud Flotilla per a persones que han estat sotmeses a tortures i poden patir estrés posttraumàtic.
Quin impacte polític internacional té hui una Flotilla cap a Gaza i quin missatge es pretén enviar al poble palestí?
“Hem d’aconseguir que tots els governs possibles tallen les relacions de qualsevol mena amb l’estat genocida d’Israel”
Per a mi l’acció directa no violenta és una eina fonamental en la lluita per la llibertat i la justícia dels moviments socials. Estic molt agraïda a totes les activistes que han participat en la Global Sumud Flotilla. Tots els governs són còmplices, amb el seu silenci i la seua relació amb l’Estat d’Israel, amb les atrocitats que s’estan cometent a Gaza i a tot el territori palestí. Nosaltres, posem el nostre cos per a denunciar i ser testimonis del genocidi comés a Palestina. En l’actualitat, hi ha països europeus i no europeus que comencen a tallar relacions amb el govern d’Israel com Colòmbia, Maldives, Cuba, Irlanda, Eslovènia, Bèlgica o Luxemburg. Hem d’aconseguir que tots els governs possibles tallen les relacions de qualsevol mena amb l’estat genocida d’Israel. Per concloure, m’agradaria enviar-li un missatge d’esperança al poble palestí. Mai l’oblidarem i continuarem amb la lluita. Mai anem a parar de parlar de Palestina, de la seua gent i del que ocorre allà.
