Cada estiu, quan un gran incendi forestal devasta milers d’hectàrees, el debat públic sembla condemnat a repetir el mateix eslògan: hi ha massa bosc, està brut, hi ha massa vegetació i cal netejar-lo. És un relat senzill, intuïtiu i fàcil de comunicar; un relat còmode que permet a una bona part de la població comprar una explicació ràpida a un problema extraordinàriament complex.
Tanmateix, aquesta idea és una drecera intel·lectual. Simplifica en excés, assenyala el lloc equivocat i acaba traslladant la responsabilitat cap a qui no pot defensar se, que és precisament qui en surt més mal parat. Els boscos no prenen decisions. Les persones, sí.
Els boscos no van abandonar els conreus. No van decidir que les explotacions ramaderes familiars desapareguessin o fossin substituïdes per models intensius d’agricultura
Els boscos no van abandonar els conreus. No van decidir que les explotacions ramaderes familiars desapareguessin o fossin substituïdes per models intensius d’agricultura orientada a alimentar el bestiar i macrogranges. Tampoc van decidir que la llenya i el carbó vegetal, que durant segles havien explotat moltes masses forestals fins a l’extrem, fossin rellevats pels combustibles fòssils. Els arbres no van construir urbanitzacions enmig de la muntanya, no encenen els mistos i, evidentment, no eixuguen els rius i no han alterat el clima.
Quan afirmem que “el problema són els boscos”, estem atribuint la culpa a un ecosistema que, simplement, respon als canvis que la nostra societat hi ha introduït durant generacions. Seria com culpar un carrer fosc d’una agressió: podem discutir si cal més llum, més prevenció o més seguretat, però el problema mai serà el carrer; el problema és l’agressor. Amb els incendis passa una cosa semblant: convertir el bosc en el culpable és una manera molt pobra d’evitar mirar de cara les causes reals.
El bosc no és una fotografia
El primer error és mirar el bosc com una fotografia i no com una història. El paisatge forestal que avui contemplem és el resultat de segles d’interacció entre el clima, el sòl, les espècies i, especialment, l’activitat humana.
El territori funcionava com un mosaic agro-silvo-pastoral: una combinació de conreus, pastures, boscos sobreexplotats i una ramaderia extensiva que malmetia constantment el sotabosc
Durant molt de temps, el nostre país no va estar cobert per les masses forestals contínues actuals. El territori funcionava com un mosaic agro-silvo-pastoral: una combinació de conreus, pastures, boscos sobreexplotats i una ramaderia extensiva que malmetia constantment el sotabosc. Aquelles masses estaven profundament transformades. No presentaven l’estructura ni la complexitat d’un bosc madur, sinó que eren ecosistemes modelats per una gran pressió humana.
Sovint confonem qualsevol superfície arbrada amb un bosc ecològicament madur, però una massa forestal explotada intensament no recupera la seva maduresa natural l’endemà de cessar l’activitat humana. La successió ecològica és un procés lent que requereix dècades, de vegades segles. Els ecosistemes tenen memòria, però necessiten temps per recuperar allò que han de ser.
El gran canvi, doncs, no el va provocar el bosc; el va provocar la societat. L’èxode rural, la industrialització, la mecanització del camp, el canvi energètic i el creixement demogràfic van transformar Catalunya al llarg del segle XX. L’any 1920, el país tenia poc més de 2,3 milions d’habitants; avui superem els 8,2 milions. Hem multiplicat la població per quasi quatre en un segle. Parlem del paisatge com si només hagués canviat la muntanya, quan en realitat qui ha canviat radicalment és la societat que l’envolta. La vegetació, senzillament, ha anat ocupant els espais que havien quedat buits de presència humana.
Parlar dels boscos sense parlar del model agrari, del consum energètic o de l’urbanisme és explicar el problema a mitges
Avui, més del 60% del territori català és superfície forestal. Això no vol dir que tot sigui bosc —hi ha matollars, prats i zones obertes—, però sí que cal recordar que la gran majoria està en mans de la propietat privada. La configuració del paisatge és el resultat de males decisions econòmiques, polítiques i socials acumulades. Parlar dels boscos sense parlar del model agrari, del consum energètic o de l’urbanisme és explicar el problema a mitges.
A més, caldria fer-nos una pregunta incòmoda: si fa cent anys hi havia menys superfície forestal contínua i menys combustible acumulat, però també infinitament menys mitjans d’extinció que ara, què ens diu realment aquesta comparació? No serveix de res idealitzar el passat d’un territori sobreexplotat, però tampoc podem fer veure que el problema actual és que “hi ha massa bosc”. El que tenim és un territori massa poblat, fragmentat i urbanitzat, sotmès a una mobilitat i una pressió humana brutals sota un clima, sobretot mediterrani, cada vegada més extrem.
El sotabosc no és brutícia
En aquest escenari, es fa urgent revisar una expressió instal·lada amb força en l’imaginari col·lectiu, repetida per mitjans i tècnics de l’adiministració i responsables polítics: “netejar els boscos”. Un bosc no és un jardí, i el sotabosc no és brutícia.
El sotabosc és biodiversitat, protecció del sòl, reciclatge de nutrients i regulació hídrica. És el refugi i l’hàbitat de fongs, bacteris, plantes, invertebrats, ocells i petits mamífers. Quan parlem del bosc només com a arbres i com a combustible, reduïm un ecosistema viu en una simple càrrega de material inflamable. Reduir un debat d’aquesta complexitat a la dicotomia domèstica de si un bosc està “net” o “brut” és d’un simplisme alarmant, propi de barres de bar.
Les polítiques públiques no s’haurien de mesurar per les hectàrees intervingudes o pel volum de fusta extret, sinó per la seva capacitat real de construir paisatges diversos i preparats per al canvi global
Això no significa que qualsevol estructura forestal sigui resilient. Hi ha continuïtats de vegetació que faciliten la propagació —com determinades pinedes— i demanen intervencions estratègiques on hi ha vides i habitatges en joc, però la gestió forestal ha de tenir objectius ecològics clars. Les polítiques públiques no s’haurien de mesurar per les hectàrees intervingudes o pel volum de fusta extret, sinó per la seva capacitat real de construir paisatges diversos i preparats per al canvi global.
Aquesta necessitat de rigor s’ha d’aplicar també a les receptes fàcils que sorgeixen de l’impacte emocional de cada incendi, com la d’obrir més pistes forestals, carreteres o grans tallafocs a qualsevol preu. Els tallafocs tenen una funció important si estan ben planificats i mantinguts en punts clau, però un tallafoc abandonat o mal dissenyat es converteix en una cicatriu inútil. Ja es va veure clarament a la Sierra de la Culebra fa uns anys: un territori ple de tallafocs i d’explotacions forestals simètriques sense sotabosc que no van servir de res davant els grans incendis.
Obrir camins no és una solució neutra. Cada nova pista fragmenta hàbitats, pot augmentar la freqüentació humana i, de retruc, incrementa el risc d’incendis per negligències. La pregunta no hauria de ser només “com arribem a tot arreu quan crema?”, sinó “per què hem permès posar persones, cases i activitats en llocs on després és tan difícil protegir-les?”.
Els animals domèstics no són maquinària forestal ni desbrossadores amb potes: són éssers vius, i el seu benestar ha de formar part imprescindible de qualsevol decisió
El mateix passa amb la ramaderia extensiva, sovint idealitzada. La funció dels antics ramats no depenia del nombre de caps de bestiar decidits en un despatx, sinó de la seva mobilitat dirigida sobre el territori. Recuperar això avui és complex, i anomenar els animals “bombers de quatre potes” és una metàfora simpàtica que simplifica la realitat. Els animals domèstics no són maquinària forestal ni desbrossadores amb potes: són éssers vius, i el seu benestar ha de formar part imprescindible de qualsevol decisió. A més, no haurien de ser utilitzats per substituir artificialment funcions ecològiques que els animals salvatges ja fan de manera natural quan els ecosistemes estan sans i equilibrats.
Tot això, evidentment, no pot fer-nos oblidar la gran tasca i el risc que assumeixen les persones que treballen en l’extinció i la prevenció dels incendis. Bombers, ADF, agents rurals, personal d’emergències, voluntariat i moltes altres persones actuen sovint en condicions extremes per protegir vides, pobles i territori. Precisament per respecte a aquesta feina, cal anar a l’arrel del problema i no limitar el debat a eslògans simples que es repeteixen després de cada incendi.
El factor humà
Finalment, cal entomar una de les veritats més incòmodes del debat: la immensa majoria dels incendis tenen un origen humà. No només parlem dels piròmans que encenen foc de manera deliberada, sinó també dels “piròmans indirectes”: persones que incompleixen normatives, ignoren avisos de risc o actuen amb imprudència en dies especialment perillosos. Barbacoes, burilles, cremes mal controlades, activitats recreatives irresponsables i treballs agrícoles, forestals o professionals fets en moments, zones o condicions de risc poden acabar tenint conseqüències devastadores.
A banda d’aquestes imprudències, també cal tenir present que, en alguns territoris especialment afectats pels incendis, s’ha parlat sovint de possibles interessos econòmics, conflictes d’ús del sòl, aprofitaments o pressions sobre el territori al voltant del foc. No es pot atribuir aquesta intencionalitat a cap incendi sense proves, i la normativa limita el canvi d’ús forestal després d’un foc, però tampoc convé excloure aquests factors del debat quan analitzem les causes humanes dels incendis.
Les víctimes invisibles
També hi ha una absència clamorosa en el relat públic: les víctimes no humanes. Quan un incendi crema, els titulars parlen de cases afectades, pèrdues econòmiques i evacuacions, però gairebé mai es parla amb la mateixa força dels animals que moren cremats o asfixiats; dels nius fets cendra; dels rèptils, amfibis i insectes que no poden fugir, o de la vida invisible del sòl que sosté l’ecosistema.
Som nosaltres els qui hem convertit el territori en un espai fragmentat i vulnerable per l’afany del benefici immediat
La biodiversitat és la gran víctima silenciosa. Quan el foc devasta el bosc, no només es destrueix fusta o paisatge: es crema memòria ecològica, refugi i futur. La natura no és el decorat passiu on tenen lloc les tragèdies humanes; és una comunitat viva que pateix les conseqüències directes de la nostra irresponsabilitat.
Ha arribat el moment de canviar la pregunta. En lloc de demanar-nos com hem de “netejar” els boscos per encabir-hi la nostra activitat, hauríem de preguntar-nos quin model de país, d’urbanisme, d’alimentació i de consum energètic estem disposats a sostenir. El futur dels nostres boscos no dependrà del que decideixin els arbres. Ells ho tenen clar: arrelen, creixen, cooperen, moren i completen el cicle de la vida. Som nosaltres els qui hem convertit el territori en un espai fragmentat i vulnerable per l’afany del benefici immediat.
Els boscos no haurien d’asseure’s al banc dels acusats. Som nosaltres els qui hem de respondre com pensem reparar el mal que hem generat com a espècie.
