Columna número 29. És possible que m’equivoqui amb el número però no ho comprovarem. És l’última del curs i hi ha la pressió d’haver-ho de fer bé; sempre hi és, però quan la data és assenyalada encara hi ha més pressió. Si l’hagués fet la setmana passada crec que el tema hauria aparegut amb més claredat: el foc. Els focs que van omplir pantalles i que encara ens donen l’esperança per treure una notícia, una entrevista, un article… per tornar a dir el que ja sabem. La veritat és que és una cosa que ja em cansa.
No em cansaria tant si hagués vist les flames en directe i a prop, i dic això i sono egoista i sé que en bona part ho soc, però ho accepto humanament. La cosa és que el foc té un no-sé-què d’espectacular, no sé si fins i tot es podria parlar de sublim, i activa la indignació, la ira, la por, la pena, la supervivència, l’ofuscació, la voluntat de canvi, i tristament encara no la resposta (tot i que no es pot generalitzar). Els incendis d’ahir o d’avui no han tocat el nostre trosset de món i qui dia passa any empeny, però potser demà aquest text encara estarà fresc i ja serà antic perquè haurem de córrer i patir.
Els incendis d’ahir o d’avui no han tocat el nostre trosset de món, però potser demà aquest text encara estarà fresc i ja serà antic perquè haurem de córrer i patir
I a pesar d’aquest egoisme que potser no estic explicant prou bé i generarà més rebuig i hate que no la lectura que m’agradaria, sé que des d’aquest trosset de món estic i estem en consonància amb tots els que recentment han sentit l’olor del fum, han vist el caos al cel i a la terra, i han sofert la devastació de les flames. La solidaritat i el pensament estan amb ells, i la preocupació, la ràbia, i tot el que es pugui generar són compartits.
Però això no treu que el tema em cansi, bàsicament per això que ja sabem de què va la pel·lícula, que ja sabem què passa, què passarà i què hi perdrem (guanyar, guanyarem alguna cosa?). Sabem què falta per posar fil a l’agulla, al canvi, què podem fer per començar a canviar la situació, i ho diem convençuts i cal que es digui ara i que no es deixi de dir mai, però del dir al fer hi ha tanta distància i tant temps entremig que tot es fa llarg i pesat i frustra i cansa i indigna i què hi farem, a part de tot el que estem fent i el que podem fer?
Tot això fins ara dit formaria part de la columna de la setmana passada, si l’hagués escrit amb pausa i assaborint el fet d’escriure i no m’ho hagués deixat per última hora com sempre faig. Però ai las! En l’anar a última hora sempre hi ha un punt d’adrenalina controlada i assumible, i un voler-se deixar sorprendre per la vida fins a últim moment perquè no saps quan apareixerà un tema més interessant o una inspiració més lluminosa.
Per sort meva i no sé si per desgràcia de qui vulgui una columna ordenada i contundent és el que m’ha passat aquest mes i aquesta setmana. El tema del foc de la setmana passada se m’ha desplaçat una mica dins del cervell i ara qui me l’ocupa en bona part és el circ.
Formo part del col·lectiu de persones que en algun moment de la infantesa va anar a un espectacle dirigit a persones de la seva edat i a l’aparèixer un pallasso a l’escenari va marxar cames ajudeu-me en una fugida que no va aixecar la pols del terra però sí una mica de trauma. El següent record que tinc és que durant l’adolescència aparegués al poble una família artística que amb tota la bona voluntat de l’ofici va generar un dia un espectacle sòrdid difícil d’adjectivar positivament (ja em perdonaran els del gremi si estic fent un insult encobert, no és la intenció).
Tenim la fortuna que aquest estiu el Circ Cric s’ha instal·lat al Priorat i durant unes quantes setmanes itineraran amb la carpa petita per uns quants pobles
Però aquest cap de setmana la cosa ha canviat. Tenim la fortuna que aquest estiu el Circ Cric s’ha instal·lat al Priorat i durant unes quantes setmanes itineraran amb la carpa petita per uns quants pobles. Amb voluntat de canviar la percepció d’aquest món i amb l’expectació de saber què fan aquesta companyia vaig anar a dues de les funcions que van fer als Guiamets, i ara no m’ho puc treure del cap i m’he plantejat fins a quin punt no val la pena abandonar el tros i demanar un trosset de caravana per anar a fer gira.
Bromes a part, i havent colat gratuïtament aquesta valoració gens seriosa i sense interès general, només puc dir que és una sort que aquests dies tinguem la Poltrona troupe per les nostres terres, que sense gaire soroll ni escarafalls i malgrat la calor s’hagin instal·lat el nostre trosset de món per fer-nos riure, pensar i descobrir-nos o incitar-nos a descobrir tot el que el circ pot donar.
Per sort ja fa temps (quan no ho sabria dir) que ja hi ha molts projectes que volen apropar la cultura que és fàcil veure a ciutat(s) al món rural, i no es pot oblidar que al món rural neixen i creixen moltes iniciatives culturals que potser no arriben com es mereixen a ciutat(s), però caldria fer una dissecció de cada cicle, de cada acte, de cada fira o festival per desgranar d’on venen aquestes iniciatives, quin propòsit tenen i com o en què se sostenen. Ara mateix no podria respondre a aquestes preguntes pel que fa al Circ Cric però com a públic ras i com habitant d’aquesta comarca marcada pel despoblament o per la poca densitat de població agraeixo veure uns espectacles de categoria aptes per a totes les edats, ple de lectures i matisos, i fets des de l’amor a la feina, a la història, a la tradició, a la trajectòria i a les persones. Quanta generositat que hi ha en fer riure i en involucrar tot el públic! I quina sort que tenim de poder gaudir d’aquest espai petit que ens trenca la quotidianitat i ens ajunta i agombola al voltant de la pista durant una bona estona!
No es pot oblidar que al món rural neixen i creixen moltes iniciatives culturals que potser no arriben com es mereixen a ciutat(s)
M’hauria pogut documentar per fer aquesta columna però he decidit parlar més des de les sensacions i la pell que no pas des de la raó. Sí que he fet una recerca a l’hemeroteca d’aquesta casa i m’he llegit la peça que ara fa gairebé vuit anys parlava de Pallassos sense fronteres; llegiu-la i que se us posin els pèls de punta, les llàgrimes als ulls o l’esperança on calgui.
Si sou a prop nostre plantegeu-vos comprar una entrada, i si no deixeu-vos emportar per la màgia del circ, de l’art que toqui, del món compartit i de tot allò bo que tenim entre les mans i que fan que el món, encara que estigui en flames, sigui un bon lloc on ser i estar. I last but no least, passeu un bon estiu malgrat el foc i la calor i les misèries que no ens abandonen.
