Des de Ramal·lah, Mariam Barghouti (Atlanta, 1993) informa sobre els crims comesos contra el poble palestí a la Cisjordània ocupada. Periodista i investigadora palestina, ha col·laborat amb mitjans com Al Jazeera, The Guardian, la BBC i Drop Site News, i s’ha especialitzat en l’anàlisi dels mecanismes que legitimen la violència de l’Estat d’Israel. El 2025 va ser una de les impulsores de Communicating Palestine, una plataforma que ofereix eines discursives per promoure mirades i narratives ètiques sobre la població palestina i l’ocupació. Com a resident del programa internacional del CCCB, ha passat tres mesos a Barcelona, on ha participat en conferències, debats i trobades amb periodistes.
Fa més de dos anys i mig que va començar el genocidi a la Franja de Gaza, és a dir, que continua. L’atenció mediàtica ha decaigut?
No és només que l’atenció mediàtica hagi disminuït, sinó que la qualitat de la cobertura també ha empitjorat. Sovint no transmet la urgència de la situació i suggereix que hi ha un alto el foc en vigor, quan això dista molt de la realitat. Israel simplement continua la matança amb una intensitat i una estratègia diferents. Aquesta disminució de l’atenció forma part de l’estratègia israeliana. També cal entendre en aquest context l’ofensiva contra l’Iran —encapçalada pels Estats Units— i l’expansió de les operacions al Líban. Israel dosifica el focus mediàtic sobre aquests escenaris mentre prossegueix el seu projecte de neteja ètnica a Gaza. Mentre es parla d’un alto el foc o d’un procés de pau, l’exèrcit israelià continua expandint-se sobre el terreny i matant palestins. En essència, res no ha canviat.
En contrast amb el suposat procés de pau, el primer ministre israelià, el mes de maig, va ordenar al seu exèrcit augmentar el control sobre la Franja de Gaza al 70%, quan el pla preveu la retirada de l’exèrcit.
“Israel continua avançant i ocupant territori. Ja controla prop del 60% de la perifèria de Gaza i manté els assassinats selectius de palestins”
El que veiem a la Franja de Gaza és justament el contrari: Israel continua avançant i ocupant territori. Ja controla prop del 60% de la perifèria de Gaza i manté els assassinats selectius de palestins, inclosos organitzadors comunitaris i professionals com mestres i personal sanitari. L’objectiu és desmantellar progressivament qualsevol capacitat de supervivència de la societat palestina. Alhora, continua bloquejant l’entrada d’ajuda humanitària i atacant periodistes palestins. És la mateixa estratègia, però executada amb més baixa intensitat.
Els titulars dels darrers mesos giren entorn el fet que Hamàs ha presentat la dissolució del seu Govern. Per què fa aquest pas i què implica?
No és la primera vegada que passa. Hamàs ja ho ha plantejat anteriorment per facilitar que Israel respectés un alto el foc. Considera que, si és l’obstacle que Israel utilitza per rebutjar l’alto el foc, està disposat a apartar-se de l’equació. Això hauria de deixar Israel i els Estats Units sense arguments per continuar amb les pràctiques actuals. Tanmateix, el que hem vist fins ara és que sempre troben una nova justificació per evitar complir qualsevol acord d’alto el foc vinculant. Cada vegada que Hamàs ha mostrat disposició, Israel i els Estats Units han acabat optant per un atac preventiu en lloc d’obrir una via diplomàtica. També cal mirar què ha passat a Cisjordània, on l’Autoritat Palestina està desmilitaritzada des dels anys noranta. Malgrat això, els assentaments continuen expandint-se, augmenta el control sobre la població palestina i creix la submissió al domini israelià. Sense capacitat de resistència, Cisjordània ha quedat fragmentada en petits enclavaments que funcionen com a presons envoltades d’assentaments israelians.
Només entre 2023 i 2025, el Govern israelià ha planificat imposar 102 nous assentaments i 40.000 habitatges. Organitzacions, organismes i analistes han denunciat i denuncien que s’està violant la legislació internacional. Per què no s’actua?
“Es reconeix la il·legalitat, però es rebutja aplicar els mecanismes previstos internacionalment i fins i tot es dificulta que els palestins i els seus partidaris recorrin al boicot”
No fan res. Reconeixen la il·legalitat d’acord amb les normes internacionals, però no les apliquen. No hi ha voluntat d’imposar sancions a Israel ni de restringir-ne l’accés a les armes. A Gaza, per exemple, durant vint anys es va considerar acceptable impedir l’entrada de materials de construcció als palestins, mentre que Israel no només rep aquests materials, sinó també la maquinària per destruir habitatges a Cisjordània. Això mostra la contradicció: es reconeix la il·legalitat, però es rebutja aplicar els mecanismes previstos internacionalment i fins i tot es dificulta que els palestins i els seus partidaris recorrin al boicot, una eina destinada precisament a reduir la distància entre el dret internacional i les seves conseqüències pràctiques.
Per tant, el boicot és una eina essencial per combatre els crims d’Israel i evidenciar la inacció internacional?
El boicot és una de les formes de resistència més passives: en el fons, significa dir “no et consumiré” i decidir no comprar un producte determinat. La seva importància, però, rau en la motivació política que hi ha al darrere: no consumir perquè fer-ho implica sostenir un règim colonial, genocida o d’apartheid. Històricament, s’ha utilitzat en nombroses lluites, com Sud-àfrica, els Estats Units o Irlanda, i continua vigent en contextos molt diversos. Però quan es tracta de Palestina, sovint es criminalitza. La mateixa existència dels palestins és presentada sota una lògica de criminalització, que serveix per justificar la violència, els assentaments i l’expansió territorial. En aquest context, resulta paradoxal que els palestins i els seus partidaris no puguin recórrer ni tan sols al boicot. Quines alternatives queden? Quan es criminalitza el boicot internacionalment, també es limita la capacitat de les persones de prendre decisions tan bàsiques com dir: “No vull consumir això”.
Es registren constants vulneracions dels drets humans d’Israel. Recentment, un agent de la policia fronterera d’Israel ha llançat una granada a l’interior d’un vehicle amb passatgers palestins i han aflorat denúncies de violacions a les presons. Per aconseguir que les forces de l’ordre actuïn així, és imprescindible una estratègia de deshumanització?
Israel ha deshumanitzat els palestins des del moment mateix de la seva fundació. Un alt càrrec israelià els va arribar a definir com “bèsties que caminen sobre dues cames”. Però no es tracta només de deshumanitzar-los, sinó també de garantir la impunitat dels israelians, alimentant la idea que són un poble superior. Així es construeix la supremacia. La violència, a més, és addictiva. Els colons exerceixen violència contra una població que no pot defensar-se, guanyen terreny sense conseqüències. D’una banda, l’Estat deshumanitza els palestins; de l’altra, presenta els israelians com a éssers superiors. Totes dues coses formen part de la política oficial. Israel és la supremacia institucionalitzada. El cas del colon israelià Yinon Levi, que va matar un palestí prop d’Hebron i va quedar en llibertat després d’un breu interrogatori, n’és un exemple: el missatge és que els responsables estan protegits i no han de retre comptes. La violència sexual contra els palestins tampoc no és nova. Ja als anys vuitanta hi havia denúncies d’abusos contra detinguts que no es van prendre seriosament. Durant els anys noranta, malgrat l’anomenat procés de pau, van continuar els maltractaments als presoners, des de les pallisses fins a la privació d’aliments. Avui assistim a la seva expressió més extrema.
Hi ha mitjans europeus que reprodueixen aquesta deshumanització, encara que sigui de forma subtil?
“Negar a algú el dret a defensar-se, tractar-lo com si fos un objecte, és una de les formes més bàsiques de deshumanització”
No és gens subtil. Als palestins se’ls demana constantment que deixin les armes i es posa el focus en Hamàs, però abans passava el mateix amb l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OLP), amb el Front Popular per a l’Alliberament de Palestina (FPLP) o amb palestins sense cap afiliació política. El missatge sempre ha estat el mateix: no lluiteu. Però això què vol dir? Que ens hem de deixar colpejar? Això és deshumanització, perquè es diu a persones de carn i ossos que suportin allò que ningú no hauria de suportar: la violència, la manca de sostre, d’aigua o d’aliments. Negar a algú el dret a defensar-se, tractar-lo com si fos un objecte, és una de les formes més bàsiques de deshumanització. Però la deshumanització del poble palestí no passa només per negar-li el dret a resistir, sinó també per convertir-lo en un heroi. Totes dues coses són deshumanitzadores, perquè ens exigeixen una capacitat de resistència que va més enllà del que és humà. Totes dues coses contribueixen a la nostra deshumanització, perquè s’espera de nosaltres una capacitat que va més enllà del que és humà.
La campanya de deshumanització i d’extermini per part d’Israel no seria possible sense una campanya de propaganda i desinformació?
Israel disposa d’una maquinària de propaganda que opera en dos fronts. A l’interior, els mitjans en hebreu —especialment els vinculats al moviment de colons de Cisjordània— fomenten l’expansió dels assentaments i alimenten l’hostilitat i els actes de violència contra els palestins. A l’exterior, el relat és diferent: els mitjans en anglès i en altres llengües presenten Israel com un estat que només exerceix el seu dret a defensar-se, tot alimentant la por envers els palestins, i fins i tot envers els àrabs i els musulmans en general. Durant més de vuitanta anys ha funcionat una potent maquinària propagandística que sosté que Israel té dret a defensar-se. A Europa, aquest discurs es reforça apel·lant constantment a l’Holocaust i a l’antisemitisme històric per establir una falsa equivalència que acaba legitimant la violència i l’assassinat dels palestins. Així doncs, el tracte que Europa va dispensar a les seves comunitats jueves i a les minories en general és la causa que avui existeixi un moviment supremacista a Palestina amb dret a matar palestins. D’alguna manera, això és possible perquè Europa mai no ha afrontat ni ha fet examen de consciència sobre el seu propi antisemitisme.
Els periodistes palestins sou un perill per a aquesta campanya de propaganda i desinformació?
Ens hem convertit en un objectiu per diverses raons. Una és que, finalment, hem desafiat la narrativa israeliana. Per fi tenim periodistes palestins que parlen anglès, castellà, francès i també alemany. I aconseguim desafiar els mitjans israelians simplement mostrant els fets. Però Israel, de vegades, presenta fets alternatius, se’ls inventa, fabrica informació. A això ens referim quan parlem de desinformar per manipular el món i fabricar consens. Com a palestins diem: “Aquí teniu la realitat sobre el terreny”, i la mostrem mitjançant àudios, anàlisis visuals i proves forenses. Penseu en casos com el de la periodista palestina Shireen Abu Aqleh assassinada el maig del 2021. És la periodista assassinada que ha estat objecte de més investigacions, perquè ho vam exigir i vam presentar proves. L’assassinat ha quedat demostrat, però no hi ha hagut rendició de comptes. Ara els palestins no només parlem diversos idiomes, sinó que tenim accés a la informació. Hem trencat una dinàmica i això ha canviat l’opinió mundial. Crec que la gent és bona per naturalesa i que si veus el mal i la crueltat, no hi vols participar; però primer cal veure-ho. Els periodistes palestins ara ho ensenyem i és per això que Israel ens té al punt de mira.
Israel paga periodistes i influenciadors per contrarestar el relat palestí?
“El ministre d’Afers Estratègics d’Israel disposa d’un pressupost per pagar creadors de continguts a les xarxes socials perquè creïn campanyes mediàtiques”
Sí. El ministre d’Afers Estratègics d’Israel disposa d’un pressupost per pagar creadors de continguts a les xarxes socials perquè creïn campanyes mediàtiques. També paga periodistes internacionals perquè vinguin a cobrir notícies. No sempre es tracta d’un pagament directe, sinó que els poden convidar, per exemple, i organitzar un acte perquè vegin l’Israel modern, l’Israel democràtic. També fan un seguiment dels corresponsals internacionals i el ministeri s’assegura que algú supervisi els seus reportatges. Si veuen que Israel hi queda malparat, els truquen per suggerir fer-ho d’una altra manera. Així és com manipulen la informació. I cal tenir en compte que Israel també té representants en plataformes com Facebook i Instagram, que controlen els departaments de censura. D’aquesta manera, mentre hi ha influenciadors israelians a sou, es censura els palestins per tal d’aconseguir més repercussió. Està tot molt ben pensat. Israel també utilitza la cultura o l’esport per fer rentats d’imatge.
A més dels mitjans, Israel també fa servir la cultura i l’esport per normalitzar-se?
Crec que hi ha tota mena de rentats d’imatge: el pinkwashing, l’sportswashing… Però el que Israel intenta fer constantment en àmbits com la cultura és presentar-se com una realitat positiva per al món i per a la regió. Esgrimeix arguments com ara que és l’única democràcia de l’Orient Mitjà o que ofereix una bona qualitat de vida. Destaca aspectes com els avenços d’Israel en tecnologia i recerca. I pren exemples com la participació a Eurovisió per transmetre que és part d’Europa. El que s’aconsegueix amb tot això és legitimar-se com un estat normal que es relaciona amb la resta d’estats amb normalitat. La democràcia més sòlida del món. Durant anys, ha format part de la propaganda el fet d’afirmar que la cultura, l’art i l’esport no és política. Això és el que permet que governs, com el d’Israel, introdueixin idees subtils per manipular la comunitat internacional. Ho fan, per exemple, convidant algú com Madonna a actuar i així pensis que Israel no pot ser un lloc tan horrible.
Què creus que és clau periodísticament per contrarestar aquesta propaganda?
En primer lloc, necessitem un llenguatge més acurat. No podem parlar de “conflicte” si el que hi ha és un genocidi. També cal un periodisme més valent i més just, com el de Drop Site News. Si s’entrevisten responsables israelians, també s’hauria d’entrevistar responsables de Hamàs: no es pot explicar la realitat escoltant només una de les parts. Els mitjans, a més, han de denunciar els crims israelians abans que es converteixin en massacres. El que passa a Gaza no s’hauria de repetir a Cisjordània. També cal abandonar una cobertura fragmentada: els palestins de Gaza, Cisjordània, el Líban i la diàspora formen part d’una mateixa realitat, i la divisió és, precisament, un dels objectius del projecte colonial. Per fer un periodisme valent cal conèixer el context, informar des del terreny, donar veu als palestins i assenyalar les complicitats internacionals que sostenen Israel.
