“Les nostres simulacions climàtiques per ordinador indiquen que l’efecte d’hivernacle ja és prou important per començar a afectar la probabilitat de fenòmens extrems, com ara les onades de calor estivals.” Estem vivint i patint la confirmació de la diagnosi científica.
Fa pràcticament 40 anys que James Hasen va pronunciar aquesta cita al Senat dels EUA (1988), abans de la creació formal de l’IPCC i de la celebració de la Cimera de la Terra de 1992. Tanmateix, anar de la ma de la ciència per etzibar un “ja us ho deia jo” té un abast limitat amb el negacionisme imperant i les fake news. Fins i tot pot ser contraproduent quan, de manera directa o indirecta, s’acusa d’ignorància a unes classes populars precaritzades i que reben les pitjors conseqüències de l’emergència climàtica.
Aleshores, què podem fer davant els fenòmens meteorològics extrems? Tenint ben present la dana de València, i travessades per una insuportable calor estival i uns incendis que ens estan socarrimant el territori, aquest text proposa fer una passa endavant en la intervenció en les emergències climàtiques.
El capitalisme del desastre s’ha beneficiat dels moments de xoc per avançar en una agenda neoliberal que afavoria privatitzacions, retallades socials i concentració de poder.
Actuar políticament en l’emergència necessita d’una cura i empatia ben treballades per no caure en l’oportunisme. Històricament, el capitalisme del desastre s’ha beneficiat dels moments de xoc per avançar en una agenda neoliberal que afavoria privatitzacions, retallades socials i concentració de poder. Tenim els exemples dels contractes d’emergència durant la COVID19 o els beneficis multimilionaris de les energètiques a la guerra d’Ucraïna. Alhora, els anomenats fatxatubers han aprofitat les emergències per propagar notícies falses incentivant posicions ultres, i fomentant el racisme i la xenofòbia.
Tenint presents les línies vermelles de l’oportunisme i centrant-nos en els impactes dels fenòmens meteorològics extrems, observem que aquestes situacions exposen contradiccions sistèmiques, alteren la normalitat i fan aflorar sentiments i emocions amb una alta intensitat.
El conflicte capital-vida, la normalitat i l’emocionari en les emergències
L’emergència comprimeix el conflicte capital-vida, la tensió entre la lògica d’acumulació i benefici i el sostén de la vida humana i els ecosistemes, en un diferencial de temps molt petit. Durant la dana, per exemple, Mercadona i altres empreses van ser objecte de crítiques perquè van mantenir l’activitat en alguns centres de treball mentre ja hi havia avisos meteorològics de risc. El dret a no treballar quan la vida o la integritat física està en risc és un dret fonamental recollit a la Constitució espanyola i a la Llei de Prevenció de Riscos Laborals que estableix l’obligació d’informar i adoptar les mesures necessàries per part de l’empresa. Ara bé, el desplegament efectiu i el seu exercici, especialment en un període de més recurrència de fenòmens meteorològics extrems, continua sent una obligació incomplerta per les administracions i un repte contemporani pels sindicats.
Pel que fa a l’alteració de la normalitat, l’emergència és una situació convulsa que, en la nostra realitat al Nord Global, pot deixar al descobert la fragilitat i la vulnerabilitat del sistema socioeconòmic. En un primer instant, hi ha una cerca pràcticament instintiva per cobrir necessitats bàsiques com menjar i aixopluc. Poc després, depenent de les circumstàncies del succés, pot sorgir un qüestionament profund de les estructures polítiques, econòmiques i socials preexistents.
“Hi ha alguna manera d’organitzar el malestar per l’insomni estival? No oblidem que hi ha uns clars responsables històrics, els grans emissors”
Voler recuperar la normalitat és humanament comprensible i, alhora, també ho és preguntar-se “per què la normalitat ens ha dut fins aquí?”. Per tant, hi ha un potencial transformador que cal canalitzar. Això sí, pot semblar més evident per fenòmens com les pluges torrencials o els incendis, i presentar grans reptes, per exemple, amb les onades de calor: hi ha alguna manera d’organitzar el malestar per l’insomni estival? No oblidem que hi ha uns clars responsables històrics, els grans emissors, responsables de què dormim malament. L’Institut d’Investigació Urbana de Barcelona (IDRA) apunta a un enfocament en els drets bàsics en l’emergència climàtica, com ara el dret a protegir-se de la calor.
Connectat amb aquest potencial, la intensitat de l’emocionari de les emergències ens obre a experiències personals i col·lectives que trenquen amb alguns estereotips preestablerts sobre la condició humana. Som principalment egoistes i competitives? La combinació entre Adam Smith i el darwinisme social engreixa i dinamitza perfectament la megamàquina capitalista. Tanmateix, el que aflora en moments on la vida teva i dels que t’envolta està en risc també és la cooperació i el suport mutu de Lynn Margulis i Peter Kropotkin. Sobren exemples de com es va desplegar la solidaritat amb impactes tan diferents com la tragèdia mediambiental del Prestige, la sanitària de la pandèmia o, altra vegada, l’aclaparadora resposta ciutadana davant la dana. Encara que sigui per un període limitat de temps, la condició humana s’assembla més a la capacitat col·lectiva per iniciar nous processos i construir un món compartit que propugnava Hanna Arendt.
La desarticulació del sentit comunitari es reflecteix en la part professional de la intervenció en emergències, que no considera la capa comunitària, potser per feblesa o per falta d’explorar-la.
Al mateix temps, la indignació combinada amb la sensació de desemparament pot portar a la desafecció. El repte aquí és com es treballa i es connecta amb un veritable, genuí i durador sentit de comunitat. Malauradament, la desarticulació del sentit comunitari es reflecteix fins i tot en la part professional de la intervenció en emergències. La unitat de referència per la intervenció és el ciutadà, la família o la població en general. La capa comunitària no es considera, potser per la seva feblesa o perquè no ha estat prou explorada.
Les experiències del Sud global, amb l’exemple paradigmàtic de Cuba al capdavant, ens demostren que amb pocs recursos materials però amb teixits comunitaris densos i resilients, la resposta a les emergències també pot ser certera. L’any 2016, davant l’huracà Matthew, la Defensa Civil, amb el suport dels comitès veïnals i les autoritats locals, va evacuar més d’un milió de persones, moltes de les quals van ser acollides a cases de familiars o veïns, fet que va contribuir a reduir dràsticament les víctimes mortals. Aquest model es basa en l’organització comunitària, els simulacres i els sistemes d’alerta primerenca.
La legitimitat de l’expertesa tècnica
Enllaçant amb aquesta capacitat d’organització i per desmarcar-se de l’oportunisme que actua en els moments d’excepció, una de les vies pot ser aprendre de l’experiència tècnica dels cicles d’intervenció en l’emergència i de les professionals que hi treballen. De fet, les autores del llibre Un lugar al que llegar: Mapa político de la transición energética reclamen una mena de servei cívic climàtic, un programa públic de participació temporal, especialment per a joves però no exclusivament, dedicat a tasques d’interès general relacionades amb la transició.
Aquesta proposta s’hauria d’aprofundir en l’àmbit de les emergències perquè aquestes experteses reverteixin en el teixit comunitari i el regeneren, com ja fan les experiències dels Comitès Locals d’Emergència i Reconstrucció (CLER) a València o la Xarxa d’Estructures Populars i Comunitàries de Manresa (XEP).
Necessitem que el consens sobre la diagnosi i els seus impactes sigui proporcional als mitjans disponibles per afrontar-la, sense menystenir, per descomptat, els esforços en mitigació.
Ja sigui des d’aquestes propostes més macro, generant noves estructures o escalant les existents com, per exemple, les Agrupacions de Defensa Forestal (ADF), necessitem que el consens sobre la diagnosi i els seus impactes sigui proporcional als mitjans disponibles per afrontar-la, sense menystenir, per descomptat, els esforços en mitigació.
Per això, tot i que només els sectors més reaccionaris neguen l’existència de l’emergència climàtica, els autodenominats governs “prociència”, com el de la Generalitat, que advoquen per l’ampliació verda i sostenible de l’aeroport de Barcelona, han de deixar de donar dobles senyals. Aquestes ambigüitats interessades, no fan més que interferir en la percepció de risc de la població, perquè allunyen les causes de les conseqüències, i falquen una sensació continuista de pretesa normalitat en un moment d’alta excepcionalitat.
Els fenòmens meteorològics extrems no només posen a prova la capacitat de resposta de les institucions, sinó que també ens obren finestres d’oportunitat per redefinir les prioritats polítiques, socials i econòmiques.
