El 29 d’abril de 2018, el diari El Mundo obria portada d’un suplement interior amb el titular «Los nueve maestros catalanes de la infamia», amb les fotografies i els noms complets dels docents d’El Palau de Sant Andreu de la Barca acusats per la Guàrdia Civil de tracte vexatori als alumnes fills d’agents de la caserna del municipi. La publicació i els retuits que en va fer Albert Rivera, escarnint-nos i afirmant que ara ja sabien qui érem, engegaren la maquinària d’una campanya d’amenaces i insults —a les docents i també al seu entorn—, que va arribar fins a les parets del mateix institut, i s’anà perpetuant, amb formes molt diverses, els anys posteriors. Aquestes amenaces van ser informades als Mossos d’Esquadra.
També es va portar el cas a l’Agència Espanyola de Protecció de Dades (AEPD) per demanar-li empara. La resposta, l’octubre del 2018, va ser denegar la sol·licitud, perquè, segons defensava llavors aquesta agència, havia de prevaler el dret a la llibertat de premsa. En el text s’hi afirmava que «no es va vulnerar la primària obligació de veracitat (obviant la presumpció d’innocència), ni en els textos examinats s’adverteix extralimitació en la facultat dels periodistes de realitzar lliurement crítiques que no infringeixin el dret a l’honor, la intimitat o la reputació dels al·ludits». Increïble. Sis anys després, totes les causes eren arxivades, sense que cap d’elles ni tan sols anés a judici. Però el mal, que és el que políticament es buscava, ja estava fet —i en va fer molt!—; i l’AEPD hi col·laborà de manera conscient. Els arguments que llavors adduí aquesta agència per als docents de l’Institut El Palau —que han hagut de suportar tots aquests anys la seva exposició pública d’imatges, noms reals, bregues de famílies contra ells arreu on exercissin la seva tasca de servidors públics, tot i ser innocents del que se’ls havia acusat—, ara no serveixen per als policies infiltrats. El seu sectarisme no pot ser més palès.
L’AEPD permeté que «el nostre dret a l’honor», la nostra «intimitat» o «reputació» fossin impunement trepitjats, mentre que els policies infiltrats gaudeixen d’una protecció i empara que arriba a lesionar el dret a la informació
L’AEPD permeté que «el nostre dret a l’honor», la nostra «intimitat» o «reputació» fossin impunement trepitjats, mentre que els policies infiltrats —la identitat dels quals ni tan sols fou revelada en les notícies dels mitjans ara sancionats— gaudeixen d’una protecció i empara que arriba a lesionar el dret a la informació que hauríem de tenir com a societat democràtica. Una diferència insultant, efectivament, entre la impunitat d’unes forces i cossos de seguretat de l’Estat intocables i la indefensió dels ciutadans que veuen trepitjats els seus drets fonamentals sense cap conseqüència.
Ara llegim amb indignació la resolució de la mateixa AEPD respecte dels mitjans Directa i VilaWeb on es diu que s’ha de preservar el dret a la intimitat dels agents infiltrats (infiltració reconeguda pel mateix ministre de l’Interior i ordenada sense cap resolució judicial) per davant del dret a la informació. L’argument que l’AEPD sostingué contra nosaltres, ara s’ha capgirat, literalment! Es donen tres mesos per retirar les referències als agents i, a més, es multa Directa i VilaWeb.
La porta que s’obre amb aquesta arbitrària i sectària decisió de l’AEPD ens aboca al control antidemocràtic dels mitjans de comunicació, al seu atemoriment i a l’intent de sotmetre’ls al control ideològic
És evident que entre ambdós casos hi ha hagut una doble vara de mesurar i un tracte escandalosament desigual quan es tractava d’uns funcionaris docents catalans, en l’exercici de les seves funcions, i rere els quals ni comparegué l’administració pública per a la qual treballaven ni van gaudir del dret a la protecció que els hauria d’haver estat reconegut, i no pas negligit, entre d’altres, per l’Agència Espanyola de Protecció de Dades. Un sentit de protecció, amb una manifesta motivació política, del qual sí que han gaudit aquests funcionaris policies, si el que pretén l’AEPD és impedir als mitjans que exerceixin el seu dret a la informació. La comparació entre els dos tractaments no pot resultar més vergonyosa i representa un oprobi desafiador.
La porta que s’obre amb aquesta arbitrària i sectària decisió de l’AEPD ens aboca al control antidemocràtic dels mitjans de comunicació, al seu atemoriment i a l’intent de sotmetre’ls al control ideològic. És gravíssim. Però és el que va passar, amb molt més èxit del que la societat n’és conscient, en el món educatiu —malgrat que el discurs polític oficial d’això no en vulgui ni sentir a parlar—, i és el que, amb una volta de rosca més, s’intenta fer amb mitjans de comunicació considerats desafectes.
Tot el nostre suport, doncs, com a docents que vam ser greument desemparats per aquesta mateixa «Agència de Protecció» que ara amenaça i, de nou, torna a fer defecció de les seves obligacions democràtiques, als mitjans de comunicació Directa i VilaWeb. Així mateix, convidem els mitjans de comunicació que se sentin concernits i es considerin regits per principis democràtics, a reaccionar davant d’aquest descarat atac al dret a la informació, sense l’exercici del qual les democràcies queden ferides de mort.
