En el capitalisme, l’explotació no recau únicament sobre les persones i la força de treball: també s’exploten els territoris. En molts indrets, el turisme ha esdevingut una de les principals formes d’aquesta explotació. Barris, costes, paisatges i ciutats deixen de ser concebuts prioritàriament com espais per viure i passen a ser tractats com a recursos dels quals extreure rendibilitat.
Massificació i elitització, encara que aparentment siguin fenòmens oposats, poden formar part d’una mateixa lògica. Un territori pot ser explotat concentrant-hi milions de visitants, però també convertint-lo en un espai exclusiu només accessible per a rendes altes. En tots dos casos, el valor d’ús del territori, és a dir, viure-hi, relacionar-s’hi, descansar-hi i gaudir-ne, queda subordinat al seu valor econòmic.
La contradicció és especialment evident als territoris que dependen del turisme, que generen una enorme quantitat de riquesa mentre una part de la seva població té cada vegada més dificultats per accedir a l’habitatge. La classe treballadora és imprescindible per sostenir hotels, restaurants, comerços, transports, neteja i cures, però alhora és progressivament desposseïda del mateix territori que manté en funcionament. Treballa en territoris on cada vegada li resulta més difícil poder viure.
Cal recordar que disposar de vacances pagades és una conquesta social, el resultat d’una lluita històrica per arrencar temps de vida al capital
A aquesta expulsió se suma un model laboral construït, massa sovint, sobre salaris baixos, temporalitat, estacionalitat i precarietat. I aquestes desigualtats tampoc no són neutres des d’una perspectiva de gènere: una part fonamental dels treballs que sostenen materialment l’experiència turística, com la neteja, les cures, la restauració i altres serveis, recau sobre dones treballadores i, particularment, sobre dones migrants.
Però assenyalar tot aquest model no ens hauria de conduir a una conclusió equivocada: el problema no és que la classe treballadora viatgi, descansi o gaudeixi de les vacances. El problema és un model econòmic que converteix tant el territori com el mateix desig de descansar en una oportunitat d’acumulació.
Criticar el model turístic capitalista no significa defensar l’eliminació del turisme. Encara menys significa renunciar a les vacances, al viatge, al descans o a la possibilitat de conèixer altres llocs. Precisament perquè partim d’una perspectiva de classe, hauríem de recordar que disposar de temps lliure i vacances pagades no ha estat sempre una realitat per a les classes treballadores: és una conquesta social, el resultat d’una lluita històrica per arrencar temps de vida al capital. Per això necessitem separar dues coses que massa sovint es confonen: la crítica a la indústria turística i el fet que milions de persones vulguin fer turisme.
Necessitem separar dues coses que massa sovint es confonen: la crítica a la indústria turística i el fet que milions de persones vulguin fer turisme
Descansar no és un caprici burgès. Tenir temps per no produir, sortir de la rutina, banyar-se al mar, descobrir un altre territori, passar uns dies amb la família i les amistats o simplement no haver de treballar, forma part d’una vida digna. Una política emancipadora no pot consistir a demanar a les classes treballadores que redueixin indefinidament els seus desitjos mentre una minoria continua acumulant propietats, territori, temps i possibilitats de gaudi.
Aquesta idea no és aliena a la tradició marxista. Marx vincula el desenvolupament de les forces productives amb la possibilitat de reduir el temps de treball necessari i ampliar el temps disponible per al desenvolupament dels individus. La contradicció és que, sota el capitalisme, l’augment de la productivitat no té com a finalitat alliberar temps de vida, sinó que aquest temps potencialment disponible queda subordinat a la producció de treball excedentari i a l’acumulació.
La lluita obrera, per tant, mai no ha estat exclusivament una lluita pel salari. Ha estat també una lluita pel temps: per la reducció de la jornada, pel descans setmanal, per les vacances pagades, per la jubilació i, en definitiva, pel dret a disposar d’una part de la vida fora de les exigències de la producció.
Les dones de classe treballadora no deixen de cuidar quan fan vacances, mentre que les de les classes professionals i burgeses disposen de més recursos per externalitzar aquest treball
La lluita pel temps també ha de tenir en compte el treball necessari per sostenir la vida. En l’article Feminisme de classe, una qüestió material exposavem, des de la teoria de la reproducció social, que el capitalisme no s’organitza únicament al voltant del treball productiu, sinó que necessita també tot aquell treball que permet sostenir i reproduir la vida i la mateixa força de treball. Cuinar, netejar, cuidar, organitzar i anticipar necessitats formen part d’aquest treball reproductiu, que ha recaigut històricament i continua recaient majoritàriament sobre les dones.
Aquesta perspectiva permet entendre que sortir del treball assalariat no significa necessàriament disposar de temps propi, de la mateixa manera que tenir vacances no significa necessàriament descansar. Aquesta desigualtat també està marcada per la classe. Les dones de classe treballadora no deixen automàticament de cuidar quan estan de vacances, mentre que les dones de les classes professionals i burgeses disposen de més recursos per externalitzar una part d’aquest treball. L’externalització de les cures no elimina el treball reproductiu, sinó que el redistribueix de manera desigual entre dones de diferents posicions de classe.
Això també permet mirar d’una altra manera algunes formes de turisme. Un paquet vacacional, una pensió completa o una polsera de tot inclòs poden resultar atractius no només pel preu. També poden significar, durant uns dies, no haver de comprar, cuinar, parar taula, rentar plats o organitzar una part de la vida quotidiana. Per a moltes dones, aquesta reducció del treball reproductiu forma part també del descans. Això no converteix el “tot inclòs” en emancipador. Pot estar construït sobre salaris baixos, explotació laboral i impactes territorials i ecològics profunds. De fet, aquí apareix una contradicció central per a un feminisme de classe: l’alliberament temporal del treball reproductiu d’unes dones pot descansar sobre el treball remunerat i precaritzat d’unes altres.
Hi ha una contradicció central per al feminisme de classe: l’alliberament temporal del treball reproductiu d’unes dones pot descansar sobre el treball precaritzat d’unes altres
Per això la resposta no pot ser moralitzar el desig de la dona treballadora de passar una setmana sense cuinar, netejar o organitzar-ho tot. El problema no és voler alliberar-se d’aquest treball, sinó que aquesta alliberació recaigui sobre altres dones en condicions precàries. Democratitzar els plaers significa també democratitzar el dret efectiu a descansar. Aquesta mirada feminista amplia, així, la lluita obrera pel temps i ens permet entendre la democratització dels plaers com una qüestió alhora de classe i de gènere.
Però la reivindicació del dret al descans planteja avui una altra tensió: la dels límits ecològics i territorials. Davant la crisi ecològica, la saturació turística o la destrucció dels territoris podem caure en una resposta aparentment progressista però profundament problemàtica: construir una nova moral de la renúncia dirigida sobretot a aquells que acaben d’accedir a determinats plaers.
La qüestió no és, per tant, restringir els plaers, sinó democratitzar-los. No es tracta només de reduir el turisme, sinó de garantir el dret al descans sense convertir territoris i persones en mercaderies. Es tracta de fer possible viatjar sense necessitat d’un model basat en la precarietat laboral, l’especulació immobiliària i l’extracció il·limitada de recursos.
La petjada de l’exclusivitat és menys sorollosa que la de la massificació, però això no la converteix en un model socialment més just ni més universalitzable
Democratitzar els plaers significa recuperar aquella vella aspiració obrera d’alliberar temps de vida, però plantejar-la dins dels límits materials i ecològics del present. No es tracta que tothom reprodueixi els patrons de consum de les classes més riques. Es tracta que el descans, el viatge, el paisatge, la cultura, el temps lliure i la possibilitat de gaudir-ne deixin de ser privilegis distribuïts segons la renda.
Aquesta perspectiva també ens permet qüestionar cert moralisme present en alguns discursos contra el turisme. Existeixen formes de turisme profundament destructives que cal transformar. Però massa sovint la crítica a la massificació acaba desplaçant-se, gairebé imperceptiblement, cap a una crítica cultural de qui es massifica.
El turista de classe treballadora que arriba en un vol barat, contracta un paquet vacacional, s’allotja en un gran hotel i passa una setmana en una platja és fàcilment representat com a vulgar, incívic o depredador. Però aquestes formes estandarditzades i massificades de vacances són aquelles a les quals accedeix més fàcilment una gran part de la classe treballadora.
El turista de classe treballadora que arriba en un vol barat, contracta un paquet vacacional i s’allotja en un gran hotel és fàcilment representat com a vulgar, incívic o depredador
És important no idealitzar aquest turisme. Un vol barat continua tenint un impacte ecològic, de la mateixa manera que un macrohotel pot tenir conseqüències territorials i laborals devastadores. Introduir la classe no significa negar els límits ecològics i territorials; significa observar com es reparteixen aquests límits i qui té capacitat per esquivar-los.
Perquè, mentrestant, les formes de gaudi de les classes professionals dirigents i burgeses poden presentar-se com a més autèntiques, responsables o respectuoses. Una segona residència, una casa integrada en el paisatge o unes vacances en destinacions exclusives poden semblar menys invasives precisament perquè no produeixen la imatge visible de la massa. La petjada de l’exclusivitat és menys sorollosa que la de la massificació, però això no la converteix necessàriament en un model socialment més just ni, sobretot, universalitzable.
Aquesta distinció entre formes legítimes i vulgars de gaudi tampoc no és socialment neutra. En l’article “Feminisme de classe i lluita per l’hegemonia cultural” exposavem, a partir de Pierre Bourdieu, com les diferències de classe no s’expressen només en la desigualtat econòmica, sinó també en els gustos, els codis culturals i les formes de vida que són socialment legitimades. Les classes dominants no només disposen de més recursos materials, sinó també de més capacitat per convertir les seves pròpies preferències en criteris de legitimitat cultural. Allò que és discret, singular, autèntic o refinat pot aparèixer així com una elecció individual i universal, mentre determinades pràctiques associades a la classe treballadora són representades com a vulgars, massificades o culturalment inferiors.
És més fàcil rebutjar la destinació massificada quan es disposa de capital social cultural i econòmic necessari per accedir a alternatives més exclusives
Aquesta jerarquització cultural també pot reproduir-se dins dels espais progressistes. La crítica legítima als impactes ecològics i territorials del turisme pot acabar incorporant, de manera més o menys conscient, una distinció entre unes formes de gaudi considerades cultes, responsables o autèntiques i unes altres considerades vulgars o poc desitjables. Aplicat al turisme, això no significa que qualsevol pràctica popular sigui emancipadora ni que qualsevol preferència de les classes benestants sigui reaccionària. Significa que no podem separar completament el gust de les condicions materials que permeten exercir-lo. És més fàcil rebutjar el paquet vacacional, el gran hotel o la destinació massificada quan es disposa de capital social cultural i econòmic necessari per accedir a alternatives més exclusives.
Aquí apareix una contradicció que val la pena formular sense caricaturitzar-la. Podem criticar, amb raó, un enorme hotel construït davant del mar. Però una persona amb prou patrimoni per tenir una casa davant d’aquell mateix mar disposa d’una alternativa que milions de treballadors no tindran mai.
Aquesta contradicció obliga a pensar quines formes d’accés al territori són realment democratitzables i sostenibles. Un litoral repartit en milers de propietats privades perquè cadascú tingui la seva parcel·la davant del mar no constitueix necessàriament una alternativa més universalitzable que unes infraestructures col·lectives de descans que permetin que moltes persones comparteixin l’accés al paisatge, a les vacances i a l’oci.
El criteri hauria de ser quines formes de descans i de mobilitat podem universalitzar sense destruir les condicions materials que les fan possibles
La resposta no és que qualsevol gran hotel sigui sostenible ni que el turisme de masses sigui emancipador per si mateix. La qüestió és una altra: no podem mesurar la sostenibilitat ignorant la classe social. Una forma de vida pot semblar exquisidament respectuosa amb el paisatge i ser impossible d’universalitzar perquè depèn, precisament, de l’exclusivitat i, al mateix temps, pot tenir també un gran impacte en el territori, com podem veure, per exemple, en l’accés a l’habitatge en territoris com la Cerdanya, la Costa Brava i les Balears.
La distinció important potser no és, doncs, entre un turisme “vulgar” i un turisme “de qualitat”, ni simplement entre turisme de masses i turisme exclusiu. El criteri hauria de ser quines formes de descans i de mobilitat podem universalitzar sense destruir les condicions materials que les fan possibles.
Perquè una política emancipadora no hauria d’aspirar a democratitzar el luxe, entès com la possibilitat que cadascú posseeixi privadament allò que avui posseeixen les classes privilegiades. Hauria d’aspirar a democratitzar els plaers que aquest luxe privatitza: poder descansar, tenir temps, viatjar, accedir al mar, a la muntanya, a la bellesa, a la cultura i a l’oci.
