Avions i ocells, carxofes i pollastres, platges i xiringuitos: les veïnes de la metròpoli segurament tenim els nostres tòpics sobre el Prat de Llobregat, com totes les pratenques deuen tenir el seu Prat mental, fet dels retalls autobiogràfics. Però aquest imaginari ha patit un daltabaix, fa uns mesos, a causa de la desaparició del teatre de l’Artesà, un edifici gairebé centenari, integrat en un conjunt de volums, que era la joia del patrimoni pratenc, i on el bar (que es manté) ha destacat com a punt de trobada i d’oci veïnal. Arquitectònicament, l’edifici tenia la gràcia de la monumentalitat civil del modernisme industrial i de maó, amb un sostre espectacular de voltes ceràmiques, exemple d’una tècnica catalana que està en perill d’extinció.
La notícia de l’enderroc de l’Artesà l’octubre de l’any passat, després d’anys i panys de clausura per la desídia sota titularitat municipal, venia agreujada per partida doble: pel fet que ha estat el mateix Ajuntament qui ha promogut l’enderroc per construir un teatre nou i perquè tot s’ha fet –segons moltes pratenques– des de la unilateralitat i la manca de rigor i participació, menystenint la iniciativa ciutadana que reclamava una veritable reforma del teatre. La campanya contrària a l’enderroc ha estat articulada en la plataforma Aturem l’enderroc, Salvem l’Artesà, que va prendre el relleu a altres campanyes anteriors: la de “Salvem l’Artesà”, de 1982 a Delta; la de l’Associació de Veïns del Nucli Antic i la d’Amics del Prat. Un dels portaveus d’Aturem l’enderroc, Joan Montblanc, resumia –el gener de 2017– les reivindicacions de la plataforma en tres punts: paralitzar el projecte d’enderroc, fer obres de rehabilitació i engegar un procés participatiu per decidir com hauria de ser el teatre en un futur. Montblanc refutava la pretesa legitimitat “democràtica” del projecte d’enderroc esgrimida pel grup municipal d’ICV-EUiA al consistori, afirmant que “el projecte del qual estem parlant ara no hi era a les eleccions” de 2015. Val a dir que altres ciutadanes, entitats i associacions pratenques, en canvi, van preferir fer mutis al voltant de la polèmica de l’Artesà, sigui per indiferència, per acatament o per contrapartida als ajuts i subvencions municipals. Sigui com sigui, a les assemblees de la plataforma hi ha hagut absències notòries, i s’ha trobat a faltar el suport actiu, per exemple, del Teatre Kaddish o fins i tot dels Amics del Prat.
El teatret de la transparència
El procés i la polèmica de l’enderroc van tenir cert seguiment als mitjans: recollida de signatures, campanya de banderoles, contrainformes tècnics, al·legacions i fiscalització del Pla especial urbanístic, manifestacions i cercaviles, organització d’assemblees i debats, una acampada davant del teatre… La lluita ha tingut una faceta performativa, coherent amb l’objecte del debat. També es van destacar les al·legacions i mocions i la participació activa de la plataforma als plens: al del 7 de juny de 2017 van plantejar si “en el context actual de crisi és imprescindible dedicar 16 milions d’euros a un teatre nou”. I el 14 de desembre de 2016 van protestar al ple que va decidir l’enderroc del teatre, celebrat finalment a porta tancada. D’entre les perles més sonades de la sessió, hi ha la del tinent d’alcalde Rafael Duarte, qui definí el projecte d’enderroc de l’Artesà com “molt respectuós amb el patrimoni”, mentre que la regidora d’urbanisme i medi ambient, Alba Bou, convidava a mirar “més enllà de les pedres”, assegurant que l’equip municipal s’havia mogut obsessionat per “situar el Prat a les primeres o segones posicions del nostre país, no gaire més avall, pel que fa als equipaments culturals de referència”.
Quedava clar l’interès en la construcció de nova planta d’un equipament teatral d’un tipus i unes dimensions homologades. I quedava clar el rebuig per part de l’Ajuntament al manteniment, la rehabilitació o el reciclatge de l’Artesà, tot i que reiteradament s’han referit a l’enderroc usant l’eufemisme de la “reforma” i la “reconstrucció”, agafant-se al fet que es conservaran dos panys dels murs originals. Bou ja havia advertit que “no podíem fer una rehabilitació integral d’un teatre només per mirar-lo des de fora. Hauríem perdut una oportunitat d’or de fer una inversió potent per les perspectives culturals que té la ciutat”. Per la seva banda, l’alcalde Lluís Tejedor havia declarat, a la Festa Major de 2013, que “el Centre Artesà és el patrimoni cultural i arquitectònic més important que tenim al Prat des d’un punt de vista sentimental i històric”. Però, poc temps després, justificaria el pla d’enderroc en una reunió mantinguda amb la plataforma Aturem l’enderroc, Salvem l’Artesà, basant-se “en un projecte cultural de ciutat definit” que requeriria un gran teatre (segons informava Delta el febrer-març de 2016). L’alcalde ha contradit una part substancial dels informes sobre l’edifici en assegurar que les diagnosis estructurals i de capacitat de l’Artesà arribaven “a la conclusió contrastada que no es pot mantenir, que s’ha de fer un teatre nou”.
Un ‘modus operandi’ com a mínim discutible, si es té en compte altres casos com la Lleialtat Santsenca, la Sala Beckett o el Teatre Arnau, on veïnat i artistes han tingut veu
Al llarg del procés que ha menat a la desaparició del teatre històric i culminarà amb la construcció del nou equipament, el govern local ha usat, encarregat o confeccionat una sèrie de documents que han marcat el camí cap a l’enderroc. L’informe patrimonial sobre l’Artesà de l’any 2000, realitzat pels mateixos arquitectes de la reconstrucció del Liceu de Barcelona, n’infravalorava l’arquitectura i el catalogava de manera esbiaixada. Els informes estructurals posteriors que deixaven oberta la possibilitat de la rehabilitació foren silenciats pel consistori. El pla funcional i el plec del concurs obviava una tradició rica de teatres en espais reformats (com les Bouffes du Nord a París, de Peter Brook). Les idees plasmades a la Proposta d’eixos estratègics del sistema local d’arts escèniques i música, preparada a corre-cuita per l’Ajuntament, patien d’ofuscació localista obviant la xarxa cultural metropolitana, evitaven l’assumpte de l’Artesà i també s’oblidaven de l’altre teatre pratenc amb història, el Teatre Modern, actualment en actiu però amb un futur incert quan s’inauguri el nou teatre. El resultat de tot plegat és l’eliminació de l’edifici real per no adequar-se al model prescrit. Un modus operandi i un resultat com a mínim discutibles, si es tenen en compte altres casos on la reivindicació ciutadana, els processos de participació i el debat cultural i patrimonial han fet possible el reciclatge i la reactivació d’edificis i d’entitats històriques. En serien exemples recents reeixits la Lleialtat Santsenca, la nova Sala Beckett a l’antiga cooperativa Pau i Justícia del Poblenou o els projectes per al Teatre Arnau. En aquests casos, veïnat i artistes, en plataformes i col·lectius, sí que han estat reconeguts i respectats com a actors essencials en la formació de la ciutat.
El Prat, el desert i la selva
La notícia de la desaparició del teatre de l’Artesà es pot contextualitzar com un capítol més de la història local recent, la culminació d’una pràctica expansiva i constructora que ha dut associada l’eliminació del patrimoni i de les traces històriques. Això té lloc en un àmbit territorial pressionat “per terra, mar i aire”, que pateix des de fa molt l’“aclaparament del territori”, el retrocés de les terres agrícoles i els espais naturals davant l’extensió imparable de la urbanització.
El creixement de l’àrea urbana i les àrees econòmiques, el Pla Delta i l’ampliació de l’aeroport, i la pressió de la capital pel que fa a serveis i infraestructures, han anat fent desaparèixer moltes de les masies i cases rurals del Prat. Una protecció tardana en el catàleg patrimonial i una activitat contraproduent del sector públic i privat ho han fet possible. D’aquest extermini patrimonial n’ha aixecat acta l’historiador pratenc Jordi Ramos, en el seu valuós llibre Història i curiositats de les masies del Prat (Editorial Rúbrica, 2014). Llegides en perspectiva, semblen força cíniques les paraules que a finals dels vuitanta l’alcalde Lluís Tejedor escrivia en un altre llibre dedicat a les masies. Al pròleg de Masies del Prat, de 1989, deia: “Les masies eren i són, com petits microcosmos, com els museus vivents d’aquelles experiències que la dinàmica d’uns temps nous tendia a arraconar i, fins i tot, a esborrar del nostre horitzó vivencial i cromàtic”. Al Prat, a part de l’Artesà
i les masies, la llista del patrimoni desaparegut o degradat és llarga, i inclou –entre altres casos– l’escorxador, projectat el 1918 pel mateix arquitecte de l’Artesà, Antoni Pascual, i que s’enderrocà per construir-hi recentment un altre projecte faraònic, l’equipament cultural Cèntric. Com se sap, l’Ajuntament del Prat té molts diners a les arques.
Com dèiem, l’aclaparament territorial que ha patit el Delta, sobretot per la pressió de Barcelona, però implicant tots els nivells de l’administració, ve de molt lluny i ha tingut darrerament un nou capítol sonat.
El mes de març passat, el ministre espanyol de Foment va prometre una inversió superior als 1.200 milions d’euros, en una operació publicoprivada per a desenvolupar els projectes Air City i e-Commerce, que es va explicar com “el pla immobiliari més gran d’Europa”, amb un total de 328 hectàrees. Tant si es fa com si no, aquest nou pla n’és un altre d’un seguit de projectes que, al llarg dels anys, han anat proposant l’extensió de l’àrea metropolitana en un contínuum urbà, amb la Gran Via com a eix de creixement, en una conurbació que a la llarga anirà eliminant paisatges i àrees intermèdies, verdes o agrícoles, i difuminant el caràcter dels municipis. Es pot llegir la desaparició del patrimoni –i de l’Artesà en particular– en aquest marc d’expansió i homologació urbana, d’urbanalització i pèrdua dels trets identitaris. En aquesta llista de projectes urbanístics es compta, per exemple, el ja llunyà de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, la Barcelona futura de 1929 que anticipava les torres de la plaça Europa (amb aspecte venecià) en una megaciutat saturada, col·lapsada i estressada. O, més recentment, el projecte de l’Eixample del Prat Nord de 2008, per ara sense execució, i l’ARE de l’Eixample Sud, una operació igualment polèmica per situar-se en un espai sensible en diversos àmbits (patrimonial, agrícola, mediambiental).
La resistència popular al voltant de l’Artesà ens trasllada, salvant les distàncies, a la massiva marxa de 1976 contra el desviament del riu
Al terme també es va ampliant l’àrea extensíssima dels polígons industrials (que sovint duen els noms de les masies eliminades) i proliferen els parcs de negocis amb naus com la d’Amazon –63.000 metres quadrats que funcionen mitjançant magatzems robotitzats que provoquen una pèrdua gradual de llocs de treball en el sector. D’aquesta manera, la construcció progressiva d’aquest tipus d’àrees ja suma més de 420 hectàrees. A això cal sumar-hi l’omnipresència d’un aeroport que té avui una superfície que representa la meitat del terme municipal del Prat, quatre vegades la del nucli urbà. L’ampliació de l’aeroport fou, de fet, una de les operacions incloses al Pla Delta signat el 1994, que desviaria el riu cap al sud per permetre la nova ZAL i altres infraestructures.
La resistència popular i les campanyes crítiques dels darrers mesos al voltant de l’Artesà ens remeten, salvant les distàncies, a la massiva manifestació que el 1976 havia aplegat veïnat i col·lectius contra el desviament del riu. I bé: vint anys més tard, i després de negociacions i retractacions, el riu es desvià. I quaranta anys després d’aquella mobilització, s’ha enderrocat l’edifici més valuós del municipi. Això sí que és tirar-se pedres a la pròpia teulada.
