Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Mines

Notes desendreçades després d’un documental

Recordo l’avi Joan assegut a la seva butaca, davant la tele de tub. Fumava Rex, d’amagat de l’àvia, malgrat la silicosi, i s’assemblava a en Leonard Cohen. Jo en vaig heretar l’alçada i un pic al naixement dels cabells que tenim tots els que duem la càrrega forta dels seus gens. Tothom diu que era la nineta dels seus ulls i que s’enfadava si ma mare em tallava els rínxols. A tots dos ens agrada el torró de crema cremada i mai el vaig sentir alçar la veu. També, sense saber-ho, en devia heretar la tranquil·litat i la bonhomia. O això m’agrada pensar.

Em va costar molt asseure’m en aquella butaca, fins i tot anys després que ell fos mort, com si hagués d’aixafar-li l’ànima. En recordo tot just set anys, de la meva vida amb ell; va morir-se als vuitanta-un, just quan jo en tenia onze, sense fer soroll, com sempre, després de beure’s el got de llet que sempre s’escalfava abans d’anar a dormir.

L’avi treballava a la mina, però mai va explicar-m’ho. Seria més encertat admetre que mai vaig pensar a preguntar-li si havia treballat enlloc, perquè donava per fet que la feina dels avis era fer d’avis i prou. Berenars i petons. Però cada dia, durant molts anys, agafava un autobús a Guardiola de Berguedà que recollia, també, els miners dels altres pobles i els deixava tots a Cercs, a les Mines de Fígols. Carbones de Berga S.A. De dues a deu. A les onze, a casa de nou.

Als matins, anava al tros on plantava la userda per als conills, que la meva mare alimentava abans d’anar a escola. També hi cultivava tabac, en un racó amagat: la picadura manufacturada que fumava abans del Rex industrial i que, segurament, li devia procurar, d’estranquis, el sobresou per comprar, cada nadal, un parell de mitges de cristall
i un flascó de Maderas de Oriente per a la seva dona.

 

+++++++++++++

 

La meva àvia va endinsar-se en una altra mina. Va perdre el seny i ja no va tornar mai més, d’aquell lloc tan profund. A la residència, ens deixaven endur-nos-la a dinar. Anàvem a la Fonda Camprubí i menjàvem conill amb cargols i galtes de porc. Cartes escrites a mà i les postres del dia recitades de memòria. Dinar-hi, fins quan ja no ens deixaven treure l’àvia, era un costum; una manera de passar el tràngol, també, d’alleugerir el pes de deixar-la allà abans d’agafar la C-55 de tornada a Barcelona. Així el nus no era de pena, sinó de digestió lenta.

Durant quinze anys, vam ser estranyes amb un munt de vida en comú a l’esquena que només brillava a la mirada de totes dues, mentre jo li preguntava, per inèrcia, si sabia qui era, i ella, múrria, em feia fintes i em cantava sempre la mateixa cançó. Sempre que l’anava a veure, una legió de cadires de rodes i caminadors s’acostaven cap a nosaltres i, sense dir gairebé res, compartien la visita i la pell.

Un dia, mentre li agafava la mà, va llegir en veu alta un cartell d’obres que es veia a través de la finestra. I jo, davant la seva lucidesa inesperada, vaig aventurar-me: Qui sóc? La Míriam, em va respondre com si li fes la pregunta més òbvia del món. Ningú no ho va sentir. De vegades penso, fins i tot, si no ho vaig somiar. Una setmana després, amb noranta-sis anys, va morir-se. La seva darrera memòria va ser el darrer regal que em va fer.

 

+++++++++++++

 

Surto de veure Casa de ningú, de l’Íngrid Guardiola. És un documental de mirada humana, gens invasiva, de forat de pany. Hi entrellaça dues comunitats: la d’un poble miner de Lleó que, un cop tancada la mina al voltant de la qual giraven els seus habitants, s’està desfent, i la d’una residència d’avis de Sant Andreu, on, de manera artificial, se’n crea una de nova.

Però jo hi he vist els meus avis: aquella mina on no vaig ser a temps de baixar a buscar la memòria del meu avi i el lloc on la meva àvia va perdre la seva. I una pregunta em repica al cap. Voldria baixar a les mines, a les de tots dos, i, amb la consciència i les pors d’ara, demanar a l’avi que m’expliqués si va sentir que tot plegat havia valgut la pena. Tot l’esforç i els pulmons negres. De preguntar a l’àvia si malgrat no recordar res, aquell minut de lucidesa una setmana abans de morir també li va dur un flascó de perfum i unes mitges.

I mentre passejo pel Raval buscant un lloc per sopar, sento com em creixen, salvatges i urgents, unes arrels profundes que no em sabia, però que sempre havia tingut dins, com una veta de carbó amagada que esdevindrà caliu encès, que no s’atura.