Fa uns mesos, un amic del David va explicar-li la feina que feia i va animar-lo a provar. No li calien papers, la feina semblava senzilla i la situació econòmica de la família que té a càrrec era molt delicada, així que va acceptar. A més, hi havia la possibilitat d’obtenir un precontracte per accedir a un permís de treball. Va quedar amb el propietari del negoci a les 8 h del matí de l’endemà, a una estació de metro dels afores de Barcelona.
Va aixecar-se molt aviat, va deixar totes les seves coses ordenades a l’alberg de la Zona Franca i va començar una llarga odissea pel transport públic, creuant la ciutat de punta a punta. Primer un autobús, després el metro, després el tren i després el metro una altra vegada. Allà, a l’estació, l’esperava qui seria el seu cap, amb el cotxe.
Paraven per dinar quan el cap ho manava i, després de treballar durant 10 o 12 hores, en David tornava cap a l’alberg
El va portar fins a la fàbrica, que era una antiga nau allunyada de totes les altres i sense nom. Més tard, va saber que l’havien ocupada i que el negoci era il·legal. Allà es passava tot el dia muntant palets per al transport de mercaderies. Cada palet es venia a 3 euros i, diàriament, muntaven uns 200 palets entre tres treballadors: ell, el seu amic i un altre noi molt jove. Paraven per dinar quan el cap ho manava i, després de treballar durant 10 o 12 hores, en David tornava cap a l’alberg. Havia hagut de demanar un permís especial a la treballadora social per poder entrar-hi més tard de les 21 h. Els altres dos companys dormien allà al costat, en un barracó.
Amb el pas dels dies, en David va adonar-se que les rutes que feien amb la furgoneta per arribar a la feina des de l’estació de metro sempre eren diferents. Tant a l’anada com a la tornada, el seu cap conduïa fent ziga-zagues per tal que en David no pogués conèixer la ubicació exacta de la fàbrica.
Un dia, el noi jove va tenir un accident laboral mentre muntava un palet. Sagnava molt i gemegava de dolor. El cap va agafar-lo d’una revolada i el va posar dins de la furgoneta per portar-lo a l’hospital més proper. Però un cop allà, el va deixar a la porta del centre sanitari i es va fugar.
Quan en David se’n va assabentar va decidir no treballar més per aquell explotador sense escrúpols. Va deixar de guanyar 10 tristos euros al dia, però una part d’ell es va sentir alleujada.
Aviat va trobar una altra feina sense contracte; també als afores de la ciutat. Un matí, quan estava al tren de camí a la nova feina, va passar una parella de revisors, que li van demanar el bitllet. Ell va mostrar el seu abonament mensual amb tarifa reduïda:
– ¿10 € por una T-Mes? ¿Es una broma?
– Chico, este abono es falso. Te hemos pillado.
Ell no portava el passaport a sobre i els agents de seguretat de la Renfe van anar posant-se cada vegada més violents amb ell, fins que van trucar als Mossos
En David va intentar explicar mil vegades que li havien gestionat des dels Serveis Socials, però no hi va haver manera. Ell no portava el passaport a sobre i els agents de seguretat de la Renfe van anar posant-se cada vegada més violents amb ell, fins que van trucar als Mossos. Quan van arribar, el personal de Renfe va insistir a assegurar que aquella targeta era falsa.
– No es falsa, es una T-Mes bonificada. Me la dieron en la oficina de TMB de Plaza Universitat. ¿Por qué no llaman allí para comprobarlo?
Les agents de Mossos no van fer-li cas. Van quedar-se la targeta suposadament falsa i van donar-li un resguard amb un nombre de diligències perquè passés a recollir-la a la comissaria de la Zona Franca.
Enfadat pel malentès i pels problemes que va ocasionar-li aquell acte de desconfiança carregat de prejudicis racistes, en David va adreçar-se al Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme per denunciar el comportament dels revisors de la Renfe. Aprofitant que hi era, també va informar-se de com es podia posar una denúncia a Inspecció de Treball i va convèncer al seu antic company perquè denunciessin plegats les condicions abusives en què havien treballat durant mesos a la fàbrica de palets.
En David té clar que és la seva situació administrativa, articulada a través de la Llei d’Estrangeria, el que el condemna a viure en condicions d’explotació: “Trabajé a cambio de 10 euros al día porque había una promesa de precontrato. Pero al cabo de seis meses no había nada, sólo bla bla bla”. Malgrat que es troba en una situació molt precària, treu forces per denunciar les discriminacions racistes que pateix. Tanmateix, té por a ser identificat: “Quiero que la gente conozca mi historia, pero tengo miedo de verdad. La gente con la que trabajé era muy peligrosa“.
Aquest text forma part de #RelatsReals, una iniciativa de SOS Racisme que la ‘Directa’ acollia en la seva edició en paper i que ara es publica al web. El seu objectiu és informar i sensibilitzar a través de la difusió de casos atesos pel Servei d’Atenció i Denúncia (SAiD) de SOS Racisme Catalunya. S’utilitzen noms falsos per mantenir l’anonimat de la persona agredida, però és l’única dada fictícia. Tots els fets que s’hi narren són reals.
