El dissabte passat es va celebrar a València el dia de l’orxata i de la xufa, un cultiu tradicional de l’Horta Nord de València. Durant els últims anys, aquest tubercle ha començat a adquirir popularitat en nous mercats internacionals pels seus components altament nutritius, pel que ha augmentat la seua demanda. Antxon Monforte, un orxater valencià, va començar a veure irregularitats en la venda del cultiu: molta xufa que prové d’Àfrica té el segell de denominació d’origen de València. És a partir d’aquesta observació que decideix emprendre un viatge a l’Àfrica per investigar què està passant. D’aquest viatge neix el documental, Tigernut. La patria de las mujeres íntegras, que descobreix una suposada estafa internacional en la qual estaria implicada l’empresa Tigernuts Traders, que el 19 de juny va perdre el segell de comerç just.
Darrere la comercialització de la xufa
El documental denuncia que molta xufa està feta a base de la precarietat de dones que pateixen jornades de dèsset hores al dia en condicions insalubres. Però la investigació de Monforte va més enllà, el director afirma que els seus contactes al país del sud li haurien portat a descobrir una gran trama internacional que “ha tombat un país sencer”.
La xufa no només és tradicional del País Valencià, també ho és de Burkina Faso, Níger i Mali. L’empresa valenciana, una de les majors exportadores a escala mundial, s’abastia d’aquests territoris per donar resposta a la demanda internacional. Segons denuncia el documental, l’empresari Ramón Carrión feia una alta demanda a les cooperatives de Mali, i després rebutjava part de la collita. D’aquesta manera provocava estocs a les famílies, situació que més tard li permetia comprar la producció per sota del preu cost.
El 2002 les cooperatives de Mali es van unir gràcies al suport d’institucions africanes i van apujar el preu a la xufa. En aquell moment van respondre a l’alta demanda per part d’empreses espanyoles i van enviar deu contenidors de la collita. D’aquests deu, quatre van passar la duana sense cap inspecció i sis es van sotmetre a una anàlisi d’aflatoxina, un tipus de toxina generada per fongs. Els sis contenidors van obtenir un resultat positiu, un fet que va suposar la devolució al país africà. Fins llavors no s’havien trobat mai aquest tòxic a la xufa africana i no hi havia cap directriu que demanara l’anàlisi única d’aflatoxina. Les actes d’inspecció dels contenidors, segons denuncia el documental, presentarien irregularitats que posarien en dubte si aquestes anàlisis es van dur a terme. Tot i això, els resultats van justificar que el Ministeri de Sanitat donara l’ordre per retornar els sis contenidors i llançara una alerta sanitària contra la xufa africana.
Més tard les cooperatives de Mali van contractar una empresa suïssa per analitzar aquests mateixos contenidors retornats i el resultat va ser negatiu. Els mateixos contenidors analitzats van ser finalment demandats per Ramón Carrión, però les cooperatives es van negar pels problemes que havien tingut amb l’anterior enviament. Finalment almenys un dels contenidors va ser venut a Ramón Carrión i va passar la duana sense cap problema; això sí venut a un preu més baix. Dels altres contenidors no se sap el parador. “Les falses alertes sanitàries han eliminat la seua competència: les cooperatives de llauradors”, explica Monforte.
Per aquesta suposada estafa l’empresari Ramon Carrión va arribar a estar un dia a la presó, d’on va ser alliberat per evitar “problemes diplomàtics amb Espanya”, segons descriuen els entrevistats al documental. Fins i tot, va haver-hi una ordre de la Interpol per la seua detenció. Una ordre que es va retirar sense haver sigut notificada als damnificats que havien guanyat el judici. A hores d’ara es desconeix el motiu i és difícil investigar la causa, ja que el jutge responsable està mort. Per al director del documental “el pitjor de tot ha sigut veure la connivència dels governs occidentals amb aquestes empreses, que permet seguir espoliant a Àfrica”, reflexiona el documentalista .
El 19 de juny la certificadora francesa ECOCERT va retirar el certificat de comerç just ‘Fair for Life’ a l’empresa Tigernuts. Antxon Monforte continua sense resposta de la inspectora responsable de les actes, de la Delegació del Govern espanyol o del Ministeri de Sanitat.
Pressions contra les projeccions
Com a conseqüència del documental, Tigernuts Traders ha imposat una querella contra el director per injúries, calumnies i atemptat contra l’honor. La querella va ser admesa a tràmit el passat 18 de juny pel jutjat d’instrucció número quatre de València. Pel moment, es tracta només d’un procés de tràmit i no es podrà segrestar la cinta, “però és el que volen aconseguir”, assevera el director.
La querella no s’ha presentat només contra Monforte, també contra les coguionistes Llanos Rodríguez i Eva Fernández. Fins i tot ha esquitxat al director del Festival de cine de Drets Humans de Barcelona, Toni Navarro: “com a festival fa quinze anys que existim, i jo fa vuit que sóc director, i és la primera vegada que ens passa que una empresa denuncie al director del festival”.
La querella no s’ha presentat només contra Monforte, també contra les coguionistes Llanos Rodríguez i Eva Fernández. Fins i tot ha esquitxat al director del Festival de cine de Drets Humans de Barcelona, Toni Navarro
Les pressions van més enllà de la querella i les autores en denuncien de diferents tipus. El director va denunciar un robatori al seu domicili on només es van emportar tres memòries externes, en una de les quals tenia dades del documental. Aquest fet però no es pot vincular amb l’empresa per la falta de proves. Monforte assegura que les pressions estan sent molt fortes, “només puc dir que si em denuncien per pornografia infantil o qualsevol cosa vingueu a preguntar-me i mirarem les proves”. També els i les entrevistades africanes estan patint pressions, que assegura ja està investigant, “perquè el documental no està acabat: per nosaltres no és un documental, és una lluita”.
Repercussions i reproduccions
La setmana passada, Antxon Monforte i Babou Nebon Bassono, delegat de la diàspora de Burkina Faso a l’Estat espanyol, signaven els drets de reproducció, distribució i comunicació pública; tot i que Babou només és un dels signants. El director ha cedit tots els drets a l’Associació de Malienses de València, l’Associació de Burkinabés de Barcelona, l’Associació de Burkinabés de Madrid, l’Associació de Escuela Sansana i a CIM Burkina. “Només volem distribuir el documental per conscienciar a la gent de què quan compres un producte cal llegir almenys d’on prové”, explica Harun Zerbo, un dels membres de l’associació de burkineses de Barcelona.
El director ha cedit tots els drets a l’Associació de Burkineses, que afirmen que només volen poder distribuir el documental “per conscienciar a la gent de quan compres un producte cal llegir almenys d’on prové”
Les diferents associacions cessionàries dels drets assumeixen destinar tots els potencials beneficis del documental a Mousso Faso, una cooperativa que es va fundar arran del descobriment d’aquesta trama. “Ja té els seus primers clients internacionals, aconseguiran saltar els intermediaris; aspiren a apujar el sou a les dones i demanen coses tan bàsiques com l’obligatorietat d’escolaritzar les seues filles”, diu el director del documental.
De l’11 al 13 de juliol se celebrarà el fòrum de la diàspora a Ouagadougou, la capital de Burkina Faso, i creuen que és un moment oportú per introduir el tema, “perquè no només es tracta de les xufes, també està l’or, el diamant, el cotó…”, afirma Bassono. “S’haurien de fer milions de documentals com aquests. L’europeu ha de començar a fer-se preguntes”, reflexiona.
Fins que no hi haja una sentència ferma, el documental continuarà emetent-se com porta fent fins ara a tota sala que demane la seua projecció. Aquest dijous 12 de juliol es reproduirà a l’Ajuntament de Benetússer, i el 18 de juliol a l’Ateneu Popular d’Esplugues de Llobregat. Ara mateix, el documental es troba seleccionat per vint festivals de cine, com el de Cannes, Nova York o Roma; el març del 2019 el presentaran al festival de cine d’Amnistia Internacional, “a veure què passa d’ací a allà”, afegeix el documentalista i orxater.
