Akaliyat (Minories) és la primera associació marroquina pels drets de les minories sexuals que va demanar ser legalitzada l’any 2017. La resposta de les autoritats va ser clara: no van voler ni acceptar el dossier per iniciar el tràmit administratiu. Entrevistem el seu president, Oussama Borouja, a Rabat. Ens explica com es viu l’activisme LGBTI al Marroc, que es mou en la clandestinitat però guanya cada vegada més visibilitat i aliances.
Què és Akaliyat?
Akaliyat va néixer com una revista de la comunitat LGBTI. Però ens vam adonar que havíem de fer alguna cosa més, ja que hi ha detencions i agressions contínues i pocs mitjans de comunicació en parlen. Per això vam crear un col·lectiu i vam començar fent campanyes de defensa dels drets humans, tant per xarxes socials com amb octavetes pel carrer, que cridaven a la pau i la convivència.
Quines accions dueu a terme?
A més de les campanyes de sensibilització i incidència, posem l’accent en la formació. És important comptar amb professionals que es relacionin amb persones LGBTI i coneguin les seves reivindicacions. Hem creat, d’una banda, un grup d’advocats, i, de l’altra, un grup de metges. En el cas dels advocats, tenim una xarxa d’aliats que s’encarreguen de defensar i recórrer els casos de les persones detingudes. En el cas dels metges, hem aconseguit crear un observatori de metges aliat de la comunitat LGBTI.
A què es dedica aquest observatori?
Els metges que hi participen –que es troben majoritàriament en serveis d’urgències dels hospitals de Casablanca, Marrakesh o Rabat– controlen que altres metges no maltractin o es neguin a atendre persones per la seva orientació sexual o identitat de gènere. Des de dins, poden fer seguiment dels casos, fer pressió o denunciar a la direcció dels centres les discriminacions.
Què feu quan us contacta una persona que ha estat agredida o arrestada?
“Jo no penso a demanar asil, però em solidaritzo amb qui es veu obligat a fer-ho. Ningú decideix marxar perquè sí, són casos de molta violència”
Primer, intentem recopilar el màxim d’informació sobre el cas. Després, si necessita assistència psicològica, legal o de qualsevol tipus, comptem amb una xarxa de persones voluntàries. Tot i que som pocs, treballem en xarxa amb associacions i col·lectius com Aswat, MALI, Amnistia Internacional…
Com es viu sent activista LGBTI al Marroc?
És complicat. Les autoritats et vigilen i et molesten constantment. Per exemple, quan intentàvem legalitzar Akaliyat, va venir a casa la policia secreta a fer moltes preguntes. El meu pare, que és molt religiós i conservador, em va fer fora de casa i he tallat llaços amb la meva família. És necessari fer alguns sacrificis, si no, ens quedarem estancats i mai parlarem dels nostres drets.
L’any 2016 dues activistes de Femen van protestar fotografiant-se despullades a l’esplanada de la Torre Hassan de Rabat, un monument emblemàtic de la capital, amb el lema “In gay we trust” (‘Confiem en els gais’) escrit al pit. Què opines d’aquest tipus d’accions?
Crec que són més negatives que positives. No ajuden a canviar la mentalitat que té la societat marroquina respecte al col·lectiu LGBTI. De fet, poden generar encara més odi, també cap a les associacions que treballem aquí.
Algunes persones homosexuals o trans acaben demanant protecció internacional a altres països. Com veus aquesta via?
Jo no penso a demanar asil, però em solidaritzo amb les persones que es veuen obligades a fer-ho. Ningú decideix marxar perquè sí, són casos de molta violència. A més, hi ha qui necessita realment la protecció internacional i no té els mitjans econòmics per desplaçar-se o demanar un visat.
Què cal que canviï al Marroc per millorar la situació del col·lectiu LGBTI?
Cal conscienciar, conscienciar i conscienciar. És l’única solució. Podem abolir l’article 489, però encara tindrem tota una societat que exerceix violències físiques, verbals, psicològiques, sexuals… Necessitem lleis contra l’homofòbia i la transfòbia que protegeixin la comunitat LGBTI i sensibilitzin la població. Espero que així puguem viure amb dignitat.
